Retorn a la Tàpies

Ahir, després de molts anys de no fer-ho, vaig anar a la Fundació Tàpies. Volia veure la reforma de que tant es va parlar fa un any.
Ara no parlaré de la reforma, perquè, en termes generals, no m’acaba de convèncer.
L’altre motiu per anar-hi era veure d’una vegada la realització del famós Mitjó. Quan es va presentar el projecte d’aquesta obra, pels qui no ho recordin, es va crear una gran polèmica. La polèmica va ser tant gran que el projecte es va retirar. Ja en aquell moment, quan tenia dotze anys, va ser una cosa que no vaig entendre. A mi m’agradava, i m’imaginava aquella gran peça al mig del Saló Oval del MNAC, un espai que, d’altra banda, encara no han solucionat i que encara no ha deixat de semblar un magatzem gran i buit.
Uns anys després vaig començar a visitar la Fundació Tàpies. No diré que m’agradi tot el que hi he vist, perquè seria faltar a la veritat, però aquestes visites, sobretot, em van posar en contacte amb l’obra d’aquest artista. I de veure l’obra plàstica, vaig passar a llegir l’obra teòrica, i aquí va ser on vaig començar a estimar la manera de veure les coses d’aquest pintor.
Ara, una versió més petita del mitjó és al terrat de la Fundació. Em agradar de veure’l, és una victòria relativa d’un home que ha treballat anys i anys, sense fer cas de les bromes que s’han fet sobre el seu art i que, sobretot, ha desenvolupat una manera de comprendre l’art molt rica.
Ahir, després de nou o deu anys que no en veia res, la veritat és que m’hi vaig trobar com a casa. Vaig retrobar aquells quadres matèrics foscos, aquells vernissos subtils, les cadires, les creus... i vaig retrobar aquest ancià venerable parlant a través d’un reportatge que passen contínuament. M’hi vaig estar una bona estona passejant, parant-me davant d’una peça, davant d’una altra...
Visitar la permanent de la Fundació Tàpies és gairebé un exercici de meditació. Apropar-se a alguns d’aquells quadres és com apropar-se a una venerable icona o posar-se sota el Crist de Taüll, hi ha una qualitat... espiritual.