Retorn a la Tàpies

Ahir, després de molts anys de no fer-ho, vaig anar a la Fundació Tàpies. Volia veure la reforma de que tant es va parlar fa un any.
Ara no parlaré de la reforma, perquè, en termes generals, no m’acaba de convèncer.
L’altre motiu per anar-hi era veure d’una vegada la realització del famós Mitjó. Quan es va presentar el projecte d’aquesta obra, pels qui no ho recordin, es va crear una gran polèmica. La polèmica va ser tant gran que el projecte es va retirar. Ja en aquell moment, quan tenia dotze anys, va ser una cosa que no vaig entendre. A mi m’agradava, i m’imaginava aquella gran peça al mig del Saló Oval del MNAC, un espai que, d’altra banda, encara no han solucionat i que encara no ha deixat de semblar un magatzem gran i buit.
Uns anys després vaig començar a visitar la Fundació Tàpies. No diré que m’agradi tot el que hi he vist, perquè seria faltar a la veritat, però aquestes visites, sobretot, em van posar en contacte amb l’obra d’aquest artista. I de veure l’obra plàstica, vaig passar a llegir l’obra teòrica, i aquí va ser on vaig començar a estimar la manera de veure les coses d’aquest pintor.
Ara, una versió més petita del mitjó és al terrat de la Fundació. Em agradar de veure’l, és una victòria relativa d’un home que ha treballat anys i anys, sense fer cas de les bromes que s’han fet sobre el seu art i que, sobretot, ha desenvolupat una manera de comprendre l’art molt rica.
Ahir, després de nou o deu anys que no en veia res, la veritat és que m’hi vaig trobar com a casa. Vaig retrobar aquells quadres matèrics foscos, aquells vernissos subtils, les cadires, les creus... i vaig retrobar aquest ancià venerable parlant a través d’un reportatge que passen contínuament. M’hi vaig estar una bona estona passejant, parant-me davant d’una peça, davant d’una altra...
Visitar la permanent de la Fundació Tàpies és gairebé un exercici de meditació. Apropar-se a alguns d’aquells quadres és com apropar-se a una venerable icona o posar-se sota el Crist de Taüll, hi ha una qualitat... espiritual.

No prenguem mal

“Sense opinió no hi ha possibilitat de fer-se mal. Sense possibilitat de fer-se mal, no hi ha mal”Aquesta altra sentència de Marc Aureli recorda determinades afirmacions budistes. Si suspenem el judici, certament, no considerarem res com a dolent i, en conseqüència, no hi haurà la possibilitat que res dolent ens afecti.
Marc Aureli, es clar, parteix del estoïcisme, i considera que hi ha una llei natural universal a la qual ens hem d’adaptar, i que no constitueix una opinió, sinó un fet irrefutable. Adaptar-se a aquesta llei provoca la pacificació i la felicitat, mentre que apartar-se’n provoca el desassossec i la infelicitat.
Sembla que estem molt lluny d’aquestes consideracions. Hem après a considerar-ho tot com a relativament bo i relativament dolent i, encara més, sembla que a les nostres latituds la bondat i la maldat són relatives a cada persona, i només a cada persona (salvant les lleis estatals, que són d’obligat compliment per mor de la pena que comporta el seu incompliment).
Aquest relativisme preocupa molt a algunes persones i col•lectius, i potser és certament preocupant. La resposta acostuma a ser proposar una regressió a algun dels sistemes de valors que han agrupat a grans masses de persones, o almenys a moltes persones.
Tot plegat em fa la impressió que, si bé aquests revivals morals tenen una certa força en determinats ambients i moments, cadascun al seu, a la llarga no solucionen el problema, sinño que potser el multiplica, ja que allò que uns consideren bé, els altres ho consideren mal, i tots en resten afectats i no assoleixen la pau ni l’equilibri.
Potser una resposta sigui aquesta de Marc Aureli. És evident que aquesta frase no resumeix tot el seu pensament al voltant d’això, s’hauria de complementar amb, per exemple, la suposició de bona fe per part dels altres, a la qual dedica molts pensaments.
Ens cal, sens dubte una norma moral a l’hora d’actuar, i potser l’evangèlica sigui la més adequada (Fes als altres el que voldries que ells et fessin), però a l’hora d’emetre judicis, potser sigui millor ésser caut, no sigui que ens fem mal, considerant mal allò que tal vegada no ho sigui...

Keep calm and carry on

¿Què és el mal? És el que veus tot sovint. Davant dels esdeveniments, recorda immediatament aquesta observació: els que has vist sovint. Resumint, tant a dalt com a baix, trobaràs sempre les mateixes coses de les quals les històries antigues, les menys antigues i les actuals van plenes. No hi ha res de nou. Tot és conegut i passatger.

Així comença el llibre VII de les Meditacions de Marc Aureli que, en l’edició que consulto sovint, apareix sota l’epígraf “Recull-te en tu mateix”. D’aquesta meditació m’agrada, sobretot, l’inici i el final.
L’inici ens situa: El mal és allò que veiem sovint, no ens n’estranyem doncs...
El final ens ho aclareix: Tranquils, tot és conegut, i tot passa.
El mal, és cert, ja el coneixem, ja ens ho han explicat des que erem petits i ja ho hem vist, ho hem experimentat, ho hem conegut de prop i de lluny. Acceptar-ho no ens duu a la inacció, o no ens hi ha de dur; només ens hauria de dur a la pau de saber que el mal és passatger.
I el bé? Del bé no en parla aquí. El bé, jo diria que el veiem tant sovint com el mal, el coneixem tant bé com el mal, ens n’han parlat fins i tot més que del mal. Però el mal no és conegut i passatger, el bé depèn de nosaltres, i cal que ens hi dediquem.
Tenir, doncs, pau davant del mal i treballar pel bé.