diumenge, 28 de febrer de 2010

Sobre ser monjos, arran de la meva professió (II)


Al nostre temps, aquestes primeres bases es concreten de maneres molt diverses, hi ha monestirs molt diferents entre ells, en els quals aquest compromís s’exerceix de maneres diverses i en àmbits ben diversos. De totes maneres, hi ha una sèrie d’elements comuns a gairebé tots ells que, malgrat la concreció, donen un idea força clara de quin és el sentit de la vida monàstica avui.
En primer lloc diria que hi ha la centralitat que la litúrgia té a la vida dels monjos, especialment en els monestirs benedictins i cistercencs. Aquesta centralitat expressa d’alguna manera aquella meravella de què parlava, tant per l’espai que es dedica a la lloança i que fa dels monestirs un signe de la presència de Déu en l’espai i en el temps, com per la cura que es té en l’estètica de la celebració, que busca de fer viure als mateixos monjos i al qui s’apropen al monestir una experiència d’aquesta presència.
En segon lloc hi ha el signe que signifiquen la castedat cèlibe i la vida comunitària, que cal comprendre unitàriament. Aquesta manera de viure que apunta a una humanitat reconciliada, la de Jesucrist, que amb la seva castedat nupcial assumeix el masculí i el femení, una humanitat que ha superat l’individualisme amb la comunió, una humanitat única i incorporada a Crist, amb el qual tots som consubstancials, la vida benaurada de la Jerusalem celestial en definitiva. La vida monàstica no realitza aquesta nova vida, però hi apunta i la significa.
En tercer lloc, i ja més aviat en l’àmbit del compromís, hi ha el treball intel•lectual que es desenvolupa en molts monestirs. Ja els monjos antics valoraven molt el coneixement de les realitats creades en el camí que condueix cap al coneixement de Déu. El treball en l’àmbit de la cultura i el posar aquest coneixement a la disposició de la gent té relació amb aquell compromís amb el creixement humà de les persones de què parlava al començament, i que a Montserrat és una de les principals fonts d’activitat, tant en el treball d’estudi pròpiament, com en la divulgació d’aquest estudi, en àmbits com l’Escriptura o la història.
En el mateix sentit hi ha la producció artística que trobem en molts monestirs. La creació d’una estètica cristiana és un servei a l’Església que és avui més necessari que en altres moments, ja que la producció artística generalment no té en compte Déu.

diumenge, 21 de febrer de 2010

Sobre ser monjo, arran de la meva professió (I)


Ser monjo al s.XXI té, al meu entendre, el mateix sentit que ha tingut des que un home va ser el primer monjo. Segons Mn. Ballarín explica en un llibre dedicat als monjos, el primer monjo va ser el primer home que es va embadalir mirant una posta de sol i va saber que, veient allò, veia més que allò que veia. El monjo era, i és, aquest home que s’embadaleix davant la meravella de Déu, i se’n meravella tant, que pensa dedicar-se només a servir humilment la seva font. El monjo és l’home que és cridat a aquesta meravella amb una força tal que no pot resistir i, seguint aquesta crida, emprèn una forma de vida diferent de la del seu entorn, buscant de seguir aquesta crida.
Aquesta base és comuna a tots els monjos de totes les èpoques i de totes les menes, i va acompanyada d’un fort i doble compromís. El monjo es compromet, en primer lloc, a créixer segons Jesucrist, es revesteix de l’home nou segons Jesucrist diu el ritual, el monjo es compromet a seguir i configurar-se a Jesucrist. Però es compromet, immediatament, a servir els seus germans en aquest camí, a ajudar-los en el seu creixement.
Per mi, aquestes són les dues bases de la vida monàstica en tot temps i en tot lloc, en totes les seves concrecions històriques, tant les que segueixen vigents avui en dia, com les que s’han extingit i les que han de venir. Meravella i compromís són la pedra sobre la qual es pot construir la vida d’un monjo.

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis