Les pors polítiques... i d'altres...

Les nostres pors ens defineixen força, són un element que, amb la deguda interpretació, ajuda a conèixer-se un mateix. Si hom mira de dur una vida monàstica honesta se n’adona, però no és de monjos de qui parlo, sinó de polítics.

Sense entrar a analitzar la situació de la “classe política” del país (m’encanta l’expressió, és com la perversió de la democràcia...), si hom mira les pors que manifesten s’adona de la mena de gent que ens governa, i no ho dic en un mal sentit.

Fa uns dies pensava que la dreta tendeix a tenir por de les conspiracions, en parlen molt de les conspiracions: hi ha una conspiració per eliminar el castellà de Catalunya, que d’altra banda gaudeix d’una salut de ferro; hi ha una conspiració del govern contra el PP; Lenin va enfonsar l’Imperi del Tsar conspirant.

D’altra banda, la gent d’esquerres tendeix a témer el contrari. Rarament temen una conspiració, malgrat que a vegades la pateixen; ells temen la propaganda, la difusió general d’unes idees, l’escola catòlica, musulmana o de qualsevol mena que no sigui l’estatal (quan governen, es clar), temen les identitats diferenciades però no minoritàries (les minoritàries les promouen de fet).

Com deia, les nostres pors ens ajuden a conèixer-nos, però les pors dels altres, mirades amb distància, ens ajuden a conèixer-los. Aquesta gent de qui parlo, mirada massa fredament fa por, sobretot quan penses que exerceixen efectivament el poder públic, però mirada amb afecte, fins i tot fa somriure, perquè viuen espantats d’allò que ells mateixos farien, o fan, als seus oponents més que no pas del que farien, o fan els seus oponents a ells... fa gràcia tot plegat.

Si ara pogués allargar-me parlant de les pors eclesiastiques... són el mateix: els conservadors temen les conspiracions (val la pena llegir les teories conspiratives sobre el doble de Pau VI, per exemple... ni Agatha Christie...) que volen acabar amb la fe, com si depengués d'això...; i els progressistes temn les campanyes dels conservadors a favor del llatí...

Un sant monjo de Montserrat diuen que deia que, generalment, nostre Senyor, en la seva infinita bondat, ens permet d’experimentar en nosaltres allò que critiquem en els altres... Suposo que per aquí va la cosa, perquè els més grans conspiradors són els qui sempre veuen conspiracions a per tot, i els qui pitjor se serveixen de la propaganda, temen sempre la propaganda dels contraris...

La cena que recrea y enamora...

Després d’un mes m’hi torno a posar. El meu improbable lector, m’ho sabrà perdonar.
San Joan de la Creu, en una frase que no és una frase perquè no té verb, del Cántico Espiritual, després de les tan comentades música callada i soledad sonora, parla, i això ho comenta poca gent, de la cena que recrea i enamora.
El cas és que, deixant de banda referències eucarístiques, parla d’una cena que recrea y enamora, de la qual cosa se’n treu que els sopars, els àpats, són, o poden ser, llocs de recreació i d’amor, és més, que això de menjar és un acte de recreació d’un mateix i de relació amb els altres.
Fa unes quantes setmanes em vaig descobrir menjant en un local d’entrepans, en una taula diminuta, envoltat d’altres individus que feien el mateix a les seves respectives taules diminutes, i em va venir al cap, tot i que dinava, el vers de St. Joan de la Creu. Vaig pensar que menjar està tornant a ser un acte animal, purament animal, vull dir. Aquell local, i molts locals, són plens de gent que mengen, però a les mateixes cases, sovint no es menja en comú, senzillament es menja el mateix, o no.
Jo sempre he viscut en ambients on l’àpat formava part del “protocol diari”: a casa hi havia un àpat familiar diari, de la família nuclear, i un parell d’àpats familiars amplis el cap de setmana, a la residència d’estudiants sopàvem “comunitàriament” cada dia, i al monestir... bé, al monestir l’àpat és equivalent a l’ofici. Són maneres força diferents de fer les coses, entre la més formal del monestir i la més informal de casa, però a tots els grups es veu aquest acte com a fonamental pel mateix grup i per als seus membres: és bo per a un mateix, recrea, y per a la relació, y enamora.
A vegades ho es pregunta què passarà en un món així. Sempre, es clar, queda allò que, en el fons, els qui hem perdut les cenas que recrean y enamoran, som els occidentals, i encara no tots, que al món la gent encara té seny i menja en comú... però aleshores em ve al cap un altre problema, de si la sobreabundància d’alimentació, i l’escassetat per altre banda, hi tenen alguna cosa a veure... Però això ja és un altre problema...