dimecres, 24 de juny de 2009

El nano dels llangots.... Bones vacances!!


Avui és St. Joan Baptista, un home interessant. Era fill d’un sacerdot i, abans de néixer, a casa seva ja anaven entravessats amb àngels amunt i avall. Quan va anar creixent, diu l’Evangeli que la gent del seu poble es preguntava “Què serà aquest noi?”, i a la vista de com vivia, no és estrany que inspirés dubtes… A veure qui és que, quan un nano del poble se’n va al desert, menja llagostes i mel silvestre i va vestit amb pèl de camell, no ho pensa això de “Què en farem d’aquest?”. I el cas és que el noi va estar-se força temps així, “fins que es va revelar a Israel”, i llavors tots ho van veure que era un profeta, i fins Herodes, entre festa i festa, s’hi anava a confessar, i ell el devia escoltar…
Joan Baptista va fer deixebles, però els seus deixebles sempre semblen més aviat secs, una mica grisos al costat seu. Eren uns deixebles més endreçadets que els de Jesús, i més llegits, però no sembla que fessin molta fortuna…
En fi… finalment el nano va sortir del desert i “es va revelar a Israel”, i va tenir èxit. N’hi havia molts que l’anaven a veure, però el xicot ja veia que allò no era el que esperava, que ell n’esperava un altre… i el va trobar. A la cua es va trobar Jesús, alguns diuen que si eren cosins de lluny, i va veure que aquell era el qui buscava… No sé si us ha passat mai, però hi ha vegades que passa això, que trobes algú i dius “justa!”. No es van entendre del tot, però hi havia feeling, i una de les coses més bones de l’Evangeli és veure aquesta relació.
Joan Baptista va morir decapitat, sigui per culpa de Salomé, sigui perquè va fer nosa a algú que el podia fer matar. Els seus deixebles van enterrar el cos, i a Damasc hi ha una mesquita molt bonica on diuen que encara l’hi tenen.
Joan Baptista és un home interessant, l’últim profeta, el profeta que va conèixer ja el Messies i va ser el seu amic (ser amic el Messies és una cosa d’aquelles que no passen a tothom), el més visionari dels profetes, però és sobretot un home valent, valent per creure i per dubtar, valent per dir el que s’ha de dir i valent per arribar al final.
Conclusió, quan vegeu un nano que menja llangots i mel silvestre, enteneu-me la metàfora… preneu-vos-el bé i escolteu-lo, que no fos el profeta que espereu…
Bones vacances a tots els escolars, estudiants i altra gent del ram de les arts i les lletres.

dijous, 18 de juny de 2009

dijous, 11 de juny de 2009

El Corpus i la gent




La solemnitat de Corpus Christi, del Cos de Crist, no és una festa infinitament antiga, és una festa medieval, la data d’institució de la qual es coneix, i de la qual es coneixen també els motius. Allò que, a vegades, teòlegs i liturgistes no han pres en consideració és, no això que dic, sinó la seva immensa popularitat, que des de Trento ha dut problemes, i que a la segona meitat del s.XX s’ha vist estroncada a molts llocs per una política eclesial determinada.
Per mi, totes les coses d’aquest món es poden mirar de dues maneres: o bé pensem dins el nostre caparró els principis, i mirem d’adaptar la realitat als principis que hem pensat, casi o no casi; o bé mirem primer la realitat i mirem d’entendre-la per si mateixa. Quan una celebració compta amb un èxit tant general i aclaparador, hom ha de preguntar-se’n els motius; quan les institucions públiques i les associacions civils mostren interès en una celebració determinada, hom ha de preguntar-se què deu tenir.
Per a mi, el Corpus ha gaudit i gaudeix d’aquesta gran popularitat per diversos motius. Un d’ells, em sembla, és que, mentre que les grans veritats teologals normalment han quedat tant amunt que només les veien els teòlegs més fins, el poble fidel ha tingut la Missa a pla de terra… i hom celebra allò que coneix; un altre podria ser les possibilitats que aquesta festa donava per a la participació de les associacions civils, mitjançant la processó, que no era quelcom exclusivament clerical, sinó que integrava la societat civil en les seves expressions populars; un altre, em sembla que pugui ser la bellesa de les manifestacions artístiques al voltant d’aquesta festa… i així en podríem anar trobant.
Corpus és la festa popular de Déu a occident, la festa de poble de Déu que celebra l’Eucaristia, allò de Déu que ha tingut sempre més a prop, per generacions i generacions, i encara avui, ja que malgrat la secularització, allò que en la ment de molts s’associa a Déu, tot i els engatjaments… és anar a Missa…
Com a exemple d’això, la custòdia major de Barcelona. Una peça d’orfebreria del s.XIV impressionant, que alhora representa molt bé això que volia dir. La custòdia pròpiament és damunt del “tron del Rei Martí”, i té al damunt tres corones dels reis i reines de Catalunya. És coberta de joies que durant segles han anat donant els barcelonins… És la història d’un país feta objecte, entorn de la gran festa del país.

dimecres, 3 de juny de 2009

La raresa del Dr. Tolkien


Quan tenia cap a catorze anys, mesos amunt, mesos avall, vaig llegir per primera vegada bona part de l’obra del Dr. Tolkien, de la qual vaig esdevenir immediatament devot. En aquests anys he rellegit algunes coses d’aquest mateix autor, n’he llegit altres de bell nou i, malgrat que no es pot dir que en sigui un fanàtic ni un expert, d’una manera molt esparsa, he anat aprofundint-hi. Aquest aprofundiment pausat, i molt sovint desconegut dels qui m’envolten, va passar fa unes setmanes per la lectura d’una biografia seva. Havia llegit algunes coses sobre el Dr. Tolkien, com ara que era un catòlic fervorós, que estava especialitzat en la primera literatura medieval anglesa, que havia estat professor tota la vida… però em feia gràcia de llegir una biografia sencera. D’entrada, s’ha de dir que la biografia del Dr. Tolkien no va tenir res de massa especial, més enllà d’una gran nombre de canvis de casa. La seva vida va ser força monòtona i la única cosa notable que s’hi endevina és un gran món interior que, enlloc de tenir un caràcter conceptual, tenia un caràcter narratiu. Diguem que el Dr. Tolkien no es va esforçar massa en aquell dubtós mèrit (almenys als meus ulls, però això seria un altre tema) de perseverar en el concepte.
Deixant de banda aquestes coses, el que més em va sorprendre va ser que el Dr. Tolkien era un home marcadament conservador, amb una noció de l’honor, la família, l’amistat, la fidelitat, la monarquia… molt clàssics, que era un home que vivia oposat frontalment a la tècnica, que era un ecologista-tradicionalista nat, va ser un catòlic que molts avui no dubtarien a qualificar de fonamentalista… i el més interessant, que no va tenir cap dificultat a posar tot aquest cos d’idees als seus llibres. A veure, el que em sorprèn no és que ell fos conservador a ultrança, el que em sorprèn és que els seus llibres, que són conservadors a ultrança, hagin tingut i tinguin un èxit tant general.
Buscant una explicació a un tal fenomen, o sigui, que en un món tant tecnificat, on els valors que s’anomenen tradicionals tenen tant mala fama, per no parlar de la legitimitat monàrquica (quasi obsessiva a El Senyor dels Anells), vaig pensar que segurament tots plegats necessitem èpica a les nostres vides, necessitem valors estructurats en narracions que ens els facin sentir vius… D’altra banda, vaig pensar, que aquestes narracions tant clàssiques a nivell de valors, d’idees polítiques… tinguin tant d’èxit, alguna cosa ens deu voler dir… (continuarà)

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis