L’home, un cop que abandona l’atemporalitat feliç dels nens petits, tem el canvi i, excepte en casos molt comptats, marcats per una experiència transcendent com el de St. Pau, ni tan sols les conviccions més profundes, que són les religioses, no aconsegueixen que l’ésser humà es desfaci d’aquest reflex de la seva consciència.
Des d’un punt de vista purament humà, adquirir aquesta por al canvi i aprendre a viure-hi forma part d’allò que en diem “fer-se gran”, tal com diu un biblista amic, viure és gestionar la incertesa, i créixer passa necessàriament per aprendre a fer aquesta gestió. Qui no te por del canvi, qui no lamenta la pèrdua, no és home, és un inconscient la percepció de la realitat del qual és deficient. Témer el canvi és, per tant, humà, ens caracteritza com a homes, ens fa adults i ens acosta, per la via inversa, a la nostra plenitud.
Per què dic “per la via inversa”? Perquè aquesta gestió de la incertesa, de la por al canvi, no ens ha de dur a viure espantats, aterrits del pànic al desconegut, cada dia més submergits en la incertesa. Jo no puc entrar a la ment d’un existencialista ateu, i no sabria dir com s’ho pot arreglar si vol dur a les seves últimes conseqüències el que professa, però per a un cristià raonable la superació d’aquesta por no només té camí a l’Escriptura, i dic “camí” perquè “resposta” n’ha de donar cadascú personalment, sinó també en la literatura de cristians com Evagri, per exemple, que posa en solfa, bàsicament a la grega, que tots entenem millor per aquests verals, allò de confiar en Déu.
Ara que som a la setmana de Pasqua és bo de pensar en aquestes coses, perquè tot celebrant la Resurrecció del Messies, celebrem la nostra immortalitat promesa, la única promesa que realment valia la pena, i la única que Déu ens ha garantit.
Borges, que va especular sobre una immortalitat material en el temps, deia que, en aquest estat, allò difícil era postular que hi hagués una sola cosa que no fóssim mai... Els cristians confiem que ho serem tot en Ell, i que en Ell tot serà en nosaltres. Estimar, en el sentit més ampli i més autèntic, és voler la immortalitat de qui estimem; l’amor de Deu ens ha fet immortals i això ens fa no restar paralitzats pel canvi.
Des d’un punt de vista purament humà, adquirir aquesta por al canvi i aprendre a viure-hi forma part d’allò que en diem “fer-se gran”, tal com diu un biblista amic, viure és gestionar la incertesa, i créixer passa necessàriament per aprendre a fer aquesta gestió. Qui no te por del canvi, qui no lamenta la pèrdua, no és home, és un inconscient la percepció de la realitat del qual és deficient. Témer el canvi és, per tant, humà, ens caracteritza com a homes, ens fa adults i ens acosta, per la via inversa, a la nostra plenitud.
Per què dic “per la via inversa”? Perquè aquesta gestió de la incertesa, de la por al canvi, no ens ha de dur a viure espantats, aterrits del pànic al desconegut, cada dia més submergits en la incertesa. Jo no puc entrar a la ment d’un existencialista ateu, i no sabria dir com s’ho pot arreglar si vol dur a les seves últimes conseqüències el que professa, però per a un cristià raonable la superació d’aquesta por no només té camí a l’Escriptura, i dic “camí” perquè “resposta” n’ha de donar cadascú personalment, sinó també en la literatura de cristians com Evagri, per exemple, que posa en solfa, bàsicament a la grega, que tots entenem millor per aquests verals, allò de confiar en Déu.
Ara que som a la setmana de Pasqua és bo de pensar en aquestes coses, perquè tot celebrant la Resurrecció del Messies, celebrem la nostra immortalitat promesa, la única promesa que realment valia la pena, i la única que Déu ens ha garantit.
Borges, que va especular sobre una immortalitat material en el temps, deia que, en aquest estat, allò difícil era postular que hi hagués una sola cosa que no fóssim mai... Els cristians confiem que ho serem tot en Ell, i que en Ell tot serà en nosaltres. Estimar, en el sentit més ampli i més autèntic, és voler la immortalitat de qui estimem; l’amor de Deu ens ha fet immortals i això ens fa no restar paralitzats pel canvi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada