dimecres, 29 d’abril de 2009

L'estudi viu de les paraules


Malgrat els advertiments de St. Pau al respecte, hom a vegades està temptat de pensar que els cristians hem fet de l’Escriptura lletra morta. Si hom mira la lectura pública que en fem a les celebracions, envoltada de silenci, que sovint no vol dir de comprensió, i la lectura pública que en fan a les sinagogues, que per ritual no deixa de ser dinàmica, la comparació ja és descoratjadora; però si hom compara l’ús personal que en fem generalment els cristians, amb l’ús personal que en fan els jueus, la comparació esdevé tant contrastada que no sembla que estiguem parlant del mateix text.
Desconec les circumstàncies que han dut als cristians a tenir una relació tant freda amb l’Escriptura, ja que l’excusa de la incomprensibilitat de la versió oficial llatina només és aplicable a occident. El fet és que, mentre per a un infant jueu la formació religiosa comença i s’estructura per l’estudi de la Bíblia, la majoria dels nostres cristians adults rarament l’han oberta; que, mentre que per a un jueu l’estudi i la discussió sobre un verset forma part de la vida des de l’adolescència, per als cristians, fins els més eclesialment implicats, aquesta mateixa discussió és d’una raresa infinita; que, mentre que per al jueu la BèthaMidrach, la casa d’estudi, és un lloc habitual, per al cristià no existeix ni tan sols un equivalent. I això té conseqüències en com comprenem la religió.
Cert és que de fa uns anys hi ha hagut iniciatives per a una re-biblització dels cristians, però normalment no han passat de la publicació del text bíblic en volums econòmics, i com a molt, per l’organització de cursets i grups bíblics, que acostumen a semblar més una lliçó que una sessió d’estudi bíblic a l’hebraica.
Suposo que hi ha una idea molt diferent de la religió, però, entre entendre-la com una font de respostes incomprensibles que jo m’adapto al meu gust i manera, o bé com una font infinita de preguntes que en duen sempre a estudiar més, a preguntar més, a veure què diu l’un i l’altre… fins a intuir Déu, em quedo amb la segona, té més mordent. No serà que la feblesa actual del cristianisme ens ha vingut de deixar sistemàticament l’estudi bíblic en mans de clergues, i encara molt limitat? Ser cristià implica una praxi, però no hem deixat massa de banda l’estudi? I això no ho va predicar el bon Jesús…

dimecres, 22 d’abril de 2009

Els altres que parlaven amb Jesús


Aquesta setmana, a Missa, hem llegit el diàleg de Jesús amb Nicodem. Pels qui no coneixen la història, cal dir que Nicodem és aquell que va anar a veure Jesús de nit, i aquest fet es recalca, perquè era membre del Sanedrí i no volia ser malvist dels seus col·legues. Jesús no li va retreure això, no li va retreure que l’anés a veure en secret, que no s’atrevís a ser vist parlant amb Ell, que se’n donés vergonya. Jesús el va escoltar i li va respondre. Nicodem sembla que no el va entendre massa, de moment.
Nicodem torna a aparèixer quan volen condemnar Jesús sense escoltar-lo. Intenta defensar-lo, sense comprometre-s’hi, com si la cosa no anés amb ell, com Judà vol salvar Josep de la mort al Gènesi. Nicodem no es va atrevir a defensar Jesús amb més força i callà quan algú va dir a veure si també era seguidor seu; això és que els seus col·legues no ho sabien pas que Jesús i ell es coneguessin.
Nicodem apareix per tercera vegada, i última, quan va a ungir el cos de Jesús mort. Normalment ens passa inadvertit que Nicodem porta a Jesús cent lliures de mirra, cap a trenta-tres quilos, molta més que la que es pot fer servir per ungir un cos.
Nicodem va ser amic de Jesús? No va ser un deixeble, certament, no va ser tampoc un d’aquells que el seguien una temporada, no va ser beneficiari de cap miracle de Jesús. Però Nicodem va ser amic de Jesús, i Jesús amic de Nicodem. Nicodem va ser un d’aquells que van parlar amb Jesús a soles, un d’aquells que ningú no va entendre què feia amb Jesús, o què feia Jesús amb ells. La llibertat de Jesús per parlar, la llibertat que manifestava apropant-se o fent-se proper, va marcar la vida d’aquestes persones, que mai no van formar part del grup conegut dels seus deixebles.
Jesús va ser tant lliure de parlar amb qui fos, d’acceptar camins diversos per arribar a Ell, de deixar que se li apropessin malalts impurs, fariseus piadosos, pagans, pecadors escandalosos, mestres de la llei amb dubtes, nens, mares, endimoniats, dones mal vistes de tothom… va ser tant lliure, dic, que fins els seus deixebles sembla que li criticaven, i fins després de ressuscitar (Joan 21, 21-22)
Aquesta sembla que és d’aquelles coses petites que va fer Jesús, i que oblidem sovint, però les va fer… i era Ell que les feia.

dimecres, 15 d’abril de 2009

El canvi i la immortalitat en el Crist


L’home, un cop que abandona l’atemporalitat feliç dels nens petits, tem el canvi i, excepte en casos molt comptats, marcats per una experiència transcendent com el de St. Pau, ni tan sols les conviccions més profundes, que són les religioses, no aconsegueixen que l’ésser humà es desfaci d’aquest reflex de la seva consciència.
Des d’un punt de vista purament humà, adquirir aquesta por al canvi i aprendre a viure-hi forma part d’allò que en diem “fer-se gran”, tal com diu un biblista amic, viure és gestionar la incertesa, i créixer passa necessàriament per aprendre a fer aquesta gestió. Qui no te por del canvi, qui no lamenta la pèrdua, no és home, és un inconscient la percepció de la realitat del qual és deficient. Témer el canvi és, per tant, humà, ens caracteritza com a homes, ens fa adults i ens acosta, per la via inversa, a la nostra plenitud.
Per què dic “per la via inversa”? Perquè aquesta gestió de la incertesa, de la por al canvi, no ens ha de dur a viure espantats, aterrits del pànic al desconegut, cada dia més submergits en la incertesa. Jo no puc entrar a la ment d’un existencialista ateu, i no sabria dir com s’ho pot arreglar si vol dur a les seves últimes conseqüències el que professa, però per a un cristià raonable la superació d’aquesta por no només té camí a l’Escriptura, i dic “camí” perquè “resposta” n’ha de donar cadascú personalment, sinó també en la literatura de cristians com Evagri, per exemple, que posa en solfa, bàsicament a la grega, que tots entenem millor per aquests verals, allò de confiar en Déu.
Ara que som a la setmana de Pasqua és bo de pensar en aquestes coses, perquè tot celebrant la Resurrecció del Messies, celebrem la nostra immortalitat promesa, la única promesa que realment valia la pena, i la única que Déu ens ha garantit.
Borges, que va especular sobre una immortalitat material en el temps, deia que, en aquest estat, allò difícil era postular que hi hagués una sola cosa que no fóssim mai... Els cristians confiem que ho serem tot en Ell, i que en Ell tot serà en nosaltres. Estimar, en el sentit més ampli i més autèntic, és voler la immortalitat de qui estimem; l’amor de Deu ens ha fet immortals i això ens fa no restar paralitzats pel canvi.

dimecres, 8 d’abril de 2009

La no-violència de Jesús


La violència, que engendra generalment més violència, és constantment als nostres ulls i massa sovint al nostre pensament. Aquesta violència és tant present a l’ésser humà, que d’altra banda no té el material instintiu necessari per frenar-la, que alguns fins l’han teoritzada i la defensen com una necessitat. Fins cultures banyades de cristianisme en èpoques passades han donat lloc a justificacions de la violència, en nom d’un bé major, o d’una veritat més lluent o d’un designi diví.
Aquesta presència tant estesa de la violència a les nostres vides fa que la negativa, la resistència, el refús de Jesús a la violència sigui encara més notori.
Diguem-ho clar, aquest refús de Jesús a la violència contra els homes no va convèncer ni els seus deixebles de moment, sembla clar que a Getsemaní algú es va voler resistir, i si a l’últim moment es van amagar no va ser per refús de la violència sinó més aviat per por. De totes les coses que ens va ensenyar Jesús, aquesta, el renunciar a la violència sense renunciar a la veritat és segurament el que menys s’ha predicat, més aviat s’ha dissimulat, el que menys s’ha estès i el que menys ha entrat al cap dels homes; però, m’atreviria a dir, és el més nou i el més revolucionari, i fins subversiu, de tots. El més subversiu en tant que realment canvia l’egoisme de l’home fins en allò que més el justifica, la defensa de la pròpia vida; el més revolucionari en tant que transforma, transfigura, l’animalitat de l’home.
Aquest ensenyament de la paciència, digui’s de la no-violència si es vol, de Jesús és l’aplicació última i definitiva del seu manament de l’amor, perquè la causa d’aquest refús és l’amor cap a cada home, fins els qui ens odien.
Renunciar a la violència quan hom s’hi juga la pròpia vida és l’amor posat en pràctica de manera definitiva, però la majoria de nosaltres no s’hi trobarà mai. Només que renunciéssim a tota mena de violència (i el silenci, o el mateix pensament, pot ser violent) davant d’aquells actes que tant ràpidament sentim com una injustícia, com un “em trepitgen el terreny”, o davant dels simples desacords en el punt de vista el món ja seria molt millor i la nostra cara seria molt més la d’Ell, que tenim inscrita al cor.
En aquests dies, crec que fa bé recordar-se’n, i fa bé pensar que així va arribar a la Vida.

dimecres, 1 d’abril de 2009

La terrible aventura de traduir



De fa uns mesos, em trobo embarcat en l’aventura de traduir uns sermons de Pere el Venerable, el qual citava fa unes setmanes, que fou Abat de Cluny al s.XII, contemporani de St. Bernat. Fins ara, només havia traduït com a exercici de classe, i mai no havia emprès la traducció d’una obra sencera, de manera que mai no havia experimentat la sensació, d’un cert vèrtic, que suposa aquesta tasca.
Traduir és una aventura i un atreviment, en tant que suposa voler reescriure, en una llengua diversa de l’original, i en un temps molt llunyà, quelcom que algú va pensar i escriure en el seu context. Aquesta distància entre el traductor i l’autor fa que el primer hagi de, no només traslladar les paraules d’un idioma a l’altre, sinó intentar interpretar en el seu món allò escrit en un altre món.
Per a qui no n’hagi fet mai l’experiència, la paraula aventura potser serà un excés, i més encara el qualificatiu de terrible, però quan hom es descobreix un dissabte a la tarda en una biblioteca buscant en diccionaris un significat més just, o un matís que s’ajusti a una intuïció que té, però que no pot escriure sense una certa justificació; quan hom es troba pensant durant dies com traduir una expressió que té tres significats plausibles, i de fet pensa que potser l’autor vulgui suggerir-los tots tres, però sap que no pot traduir-los tots tres perquè la llengua a la qual tradueix no ho permet… quan hom es troba en aquestes situacions, la plàcida tasca de passar una cosa d’una llengua a una altra esdevé un art en el qual s’integra la minuciositat i la inspiració, la il·luminació d’un moment en què se’t revela un significat que t’havia passat per alt i la feina esforçada d’hores damunt del paper.
No sé com acabarà aquesta traducció, i espero que no sigui la última que emprengui. La veritat és que crec que si m’he atrevit a traduir un autor del qual no tinc altres traduccions de referència és, de fet, perquè sóc jove i no en sé gaire, però aquesta terrible aventura de traduir, per a la qual fa falta una certa valentia i un cert gust pel risc, sens dubte que ja paga.

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis