dimecres, 25 de març de 2009

Per què Gabriel?


Per bé que la última reforma del calendari romà va passar les festes dels sants Arcàngels a una sola festa el 29 de setembre, a Montserrat hi ha una certa tradició per la qual els qui ens diem Gabriel celebrem l’onomàstic el 25 de març, Solemnitat de l’Anunciació de Senyor, o sigui avui.
Jo em dic Gabriel de nom monàstic, això vol dir que, quan vaig començar el meu noviciat vaig adquirir un nom nou en tant que monjo. Als nostres dies, aquest costum d’adquirir un nom nou és poc comprès, però si hom dóna una ullada a l’espectre cultural de la humanitat, s’adona que canviar de nom, o adquirir un altre nom quan hi ha un canvi important a la vida és un fet tant comú com el de restar tota la vida amb un sol nom. A vegades hi he pensat, i diria que això de canviar i no canviar de nom podria tenir quelcom a veure amb la mateixa essència humana, que canvia i roman… o amb l’eterna tensió entre canvi i permanència més al fons (no sortim dels presocràtics…). La persona és sempre la mateixa, però sempre és diferent, i posem l’accent en una cosa o en l’altra segons la nostra cultura, o segons l’època. Occident, avui, afavoreix la llibertat a l’hora de definir la identitat, però nega que hom pugui ser no una, sinó moltes coses, sigui alhora, sigui successivament. Els emperadors de la Xina rebien diversos noms durant la seva vida, i fins un nom pòstum i un nom per als temples, i tothom entenia que era una persona, però amb quelcom diferent… En fi… coses
Quan em van proposar de rebre un nom monàstic, vaig demanar el nom de Gabriel per diverses raons. A partir de cadascuna, podria escriure un post d’aquests, però per evocar-ne algunes (més enllà de la sonoritat oriental i l’etimologia, Força de Déu), voldria citar dues històries que ens parlen d’aquest Arcàngel: que una primavera va anunciar el naixement del Messies de Déu a la Filla de Jerusalem i que, anys després, va consolar el mateix Messies, aquella nit, també de primavera, que plorava la seva pròpia mort a l’oliverar de la seva Ciutat Santa. Al principi i al final d’una història, de La Història explicada mil vegades, l’Evangeli, o la llegenda apòcrifa, hi posen aquest Arcàngel (somrient, diu en nostre Llibre Vermell). Que vetlli per la nostra història, que és també aquella, perquè aquella són totes les històries…

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Moltes felicitats Gabriel!!
Vas apuntar amunt quan vas triar el nom!! Anunciador, consolador, arcàngel somrient...
Bonic, molt bonic!!!
Bona idea això d'enviar un correu per visitar el teu bloc. M'ha agradat l'explicació que fas, sempre he trobat curiós això del canvi de nom.
Moltes gràcies,

Marta Pons

martinegre ha dit...

encara que sigui tart,i que tots els sants tenen "vuitada",...
moltes felicitats Gabriel ¡¡¡

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis