dimecres, 25 de març de 2009

Per què Gabriel?


Per bé que la última reforma del calendari romà va passar les festes dels sants Arcàngels a una sola festa el 29 de setembre, a Montserrat hi ha una certa tradició per la qual els qui ens diem Gabriel celebrem l’onomàstic el 25 de març, Solemnitat de l’Anunciació de Senyor, o sigui avui.
Jo em dic Gabriel de nom monàstic, això vol dir que, quan vaig començar el meu noviciat vaig adquirir un nom nou en tant que monjo. Als nostres dies, aquest costum d’adquirir un nom nou és poc comprès, però si hom dóna una ullada a l’espectre cultural de la humanitat, s’adona que canviar de nom, o adquirir un altre nom quan hi ha un canvi important a la vida és un fet tant comú com el de restar tota la vida amb un sol nom. A vegades hi he pensat, i diria que això de canviar i no canviar de nom podria tenir quelcom a veure amb la mateixa essència humana, que canvia i roman… o amb l’eterna tensió entre canvi i permanència més al fons (no sortim dels presocràtics…). La persona és sempre la mateixa, però sempre és diferent, i posem l’accent en una cosa o en l’altra segons la nostra cultura, o segons l’època. Occident, avui, afavoreix la llibertat a l’hora de definir la identitat, però nega que hom pugui ser no una, sinó moltes coses, sigui alhora, sigui successivament. Els emperadors de la Xina rebien diversos noms durant la seva vida, i fins un nom pòstum i un nom per als temples, i tothom entenia que era una persona, però amb quelcom diferent… En fi… coses
Quan em van proposar de rebre un nom monàstic, vaig demanar el nom de Gabriel per diverses raons. A partir de cadascuna, podria escriure un post d’aquests, però per evocar-ne algunes (més enllà de la sonoritat oriental i l’etimologia, Força de Déu), voldria citar dues històries que ens parlen d’aquest Arcàngel: que una primavera va anunciar el naixement del Messies de Déu a la Filla de Jerusalem i que, anys després, va consolar el mateix Messies, aquella nit, també de primavera, que plorava la seva pròpia mort a l’oliverar de la seva Ciutat Santa. Al principi i al final d’una història, de La Història explicada mil vegades, l’Evangeli, o la llegenda apòcrifa, hi posen aquest Arcàngel (somrient, diu en nostre Llibre Vermell). Que vetlli per la nostra història, que és també aquella, perquè aquella són totes les històries…

dimecres, 18 de març de 2009

El vell costum d'escriure cartes


No sé quantes cartes personals s’escriuen avui en dia, sens dubte moltes menys que no se n’escrivien quan la gent tenia el costum que quedar per fer el cafè per carta. Segurament d’aquí uns segles, quan tots els suports informàtics actuals hagin caducat, els historiadors se les veuran i se les desitjaran per saber què pensaven de debò els personatges que estudiïn, perquè, amb sort, només tindran els documents oficials. En tot cas, jo sóc dels qui encara n’escric algunes, de cartes.
Fa poc, llegia el que Pere el Venerable Cluny deia en una carta, sobre el mateix exercici d’escriure’n. Deia el sant abat que, quan hom escriu una carta, tot l’ésser de l’home s’hi implica: “l’esperit medita, la llengua dicta, la mà escriu, l’ull rellegeix, tot l’home interior i exterior treballa i coopera a aquest laboriós sacrifici que hom ofereix a Déu pels seus amics i que dóna fruit en ells.” Per entendre aquestes paraules és bo tenir en compte que, a l’època, escriure era un exercici per al qual no només calia saber la tècnica sinó també una preparació minuciosa i un esforç considerable. Allò que em sembla més interessant és que en parla com d’un sacrifici de la pròpia vida (del propi temps), assimilable al mateix sacrifici de la Missa, segons es pot deduir del vocabulari, que es fa del propi temps a Déu a favor dels amics. Això ho posa molt amunt, en mentalitat medieval.
Escriure cartes és un dels “sacrificis” que faig més de gust, perquè alhora que em permet pensar i comprendre millor allò que penso, ho faig en bé d’aquells a qui escric, que d’alguna manera o altra estimo (no és el mateix escriure a un pres que a l’àvia, al P. Abat, a un amic o a un conegut).
Cada dia valoro més la qualitat que aquest vell costum dóna a les relacions humanes, malgrat que ja només els presos, els ancians i alguns esperits romàntics responen... Ara que les relacions humanes són tant sovint instantànies, i fins es volen immediates (i així, amb tant soroll, es fan superficials) molts no sabran mai quina profunditat de veritat no adquireix una relació quan ve mediata per la paraula escrita, meditada en el silenci i la distància, quan a la presència i el so s’hi incorpora l’absència i el pensament.
Nota final: L’e-mail pot fer la mateixa funció... no és una qüestió de suport material, sinó de manera de fer.

dimecres, 11 de març de 2009

La Quaresma, del desig a l'esperança certa


La Quaresma sembla que tingui avui en dia molt poc significat, fins i tot en la vida de molts cristians. Hi ha raons socials i de concepció de la religió que ho expliquen, i també, segurament, una mala pràctica pastoral de segles que, pensada amb bona intenció, va prendre sovint una forma mercantilista que la traïa i que l’allunyava d’allò que cercava. Aquesta poca afecció a la pràctica quaresmal que ja de segles existia, basada, en aquesta mala pràctica pastoral, sumada a la progressiva secularització d’Europa, ha dut a una vivència molt reduïda de la Quaresma, que alguns han volgut suplir fent notar, per exemple, les virtuts terapèutiques del dejuni. Sense negar la veritat d’aquesta pràctica, així com d’altres típicament quaresmals, diria que cal una reinterpretació de la Quaresma en un pla més espiritualitzat i més ètic, que la faci comprensible als cristians occidentals d’avui i no només comprensible, sinó també atractiva.
Pensant-hi, diria que hi ha alguns aspectes que s’han destacat poc en la predicació quaresmal, però que poden ser realment un exercici notable a l’hora de dedicar aquests dies a un retorn a Déu, a una conversió. El primer seria el compromís que els cristians hauríem de prendre per evitar el pensament negatiu respecte dels qui viuen al nostre entorn. Si durant quaranta dies som capaços de mirar de pensar positivament en tothom qui tenim al voltant, i cada vegada que pensem negativament en algú, mirar de corregir-ho i buscar allò positiu de l’altre, ¿quina no serà la millora de la nostra vida, i com més a prop de Déu no serem?
Una segona pràctica quaresmal possible als nostres dies, i comprensible sense massa hermenèutica fins per un nen petit, podria ser mirar de ser amable amb tothom durant aquests dies sants, i encara, pels més avançats espiritualment i en l’art de conèixer-se ells mateixos, mirar de no carregar els altres amb els propis fantasmes i pors i mirar de veure amb justícia, això és amb bondat, tothom qui veiem.
Tots tenim un desig d’un món millor, però el desig no ens fa avançar per ell mateix, cal que ens impliquem en el desig i que el convertim en esperança certa, de la certesa que dóna veure el principi d’allò que desitgem. La Quaresma ha de ser això, una prova de l’esperança certa que tenim en aquell que va dir: “Veniu a mi, que sóc dolç i de cor senzill”

dimecres, 4 de març de 2009

De l'harmonia necessària (II)

Una de les mancances principals d’harmonia que veig al món és la que existeix en l’àmbit intel·lectual, la qual és mes greu que hom no pensa. Normalment pensem que el món intel·lectual és una mena de club de ments més o menys selectes dedicades a especulacions més o menys abstruses que tenen molt poc a veure amb el món real, el món que tots vivim, però la veritat és que tota política, tota decisió, està finalment fonamentada en una cosmovisió pensada en abstracte. Aquesta cosmovisió, alhora, ha de ser basada en un tipus de coneixement o altre. Per molts segles, occident s’havia basat en una cosmovisió hel·lènico-cristiana basada en una concepció metafísica. Allò que Aristòtil havia anomenat filosofia primera, coneixement primordial, seguia donant la base sobre la qual pensar la resta de coses, de manera que des de la física fins l’economia tenien la seva arrel última en la metafísica, tota la intel·lectualitat s’hi basava i les decisions polítiques, i fins les decisions quotidianes, hi tenien el fonament.
És força clar que la metafísica va deixar, ja fa temps, de ser la filosofia primera, el fonament de tot el coneixement de la realitat, però malauradament no hi ha hagut un recanvi, de manera que n’estem orfes. Hi ha qui diu que avui en dia és la ciència la que dóna el fonament del coneixement de la realitat, però més aviat sembla que la ciència cada dia més es dedica a donar-nos dades, i malgrat que algun científic intenti teories més o menys holístiques, habitualment es queda sol.
D’aquesta manca de cosmovisió se’n deriva un campi qui pugui monumental, perquè com que no hi ha una metafísica, tampoc no hi ha una antropologia clara, i ja em direu com planeges polítiques públiques sensates si no tens clara l’antropologia (vegeu el cas de l’educació). Com que no hi ha ni metafísica ni antropologia, no hi ha manera de crear una teoria canònica dels grups humans, i ja em direu com concebem els estats sense això… I així podríem anar fent, repassant els múltiples desastres que es deriven de la manca d’una metafísica, o d’un fonament per a una cosmovisió orgànica de tota la realitat que sigui canònica i acceptada per tothom.
Com normalment em passa, no tinc solucions... No es pot tirar enrera, cal anar endavant, buscant com busquen els qui han de trobar (i trobant com troben els qui han de seguir buscant).

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis