dimecres, 28 de gener de 2009

Preocupats per Déu? (II)


Deia fa una setmana que pensar que el fet que per a molts ateus Déu hagi estat percebut com un motiu de preocupació segurament es degui a com Déu els fou explicat en algun punt de la seva infància.
Certament, hi ha hagut, i hi ha, aquesta tendència. No és que sigui una tendència intrínsecament malvada, promoguda per persones a qui agrada torturar deliberadament els altres; normalment és una manera de defensar amb arguments teològics, de la tradició… unes determinades posicions molt sovint més ideològiques que verament religioses.
Com dic, normalment fan de Déu un problema no els qui en diuen unes determinades coses o unes altres, sinó els qui tenen una manera o una altra de dir-les. La manera de dir les coses compta molt a l’hora de fer de Déu un problema o no.
Mirant el cas de Jesús, sembla clar, perquè, segons els estudiosos del tema, parlava molt dels dimonis, als seus oponents els en va dir de grosses (Raça d’escurçons, qui us ha dit que us escapareu del judici que s’acosta?), i fins als seus deixebles no parava de dir-los que el trairien, que parlaven sense saber de què parlaven… I, en canvi, atreia la gent precisament perquè no feia de Déu un problema. Déu era un problema per a tots els qui, essent jueus, no vivien segons els manaments de la Llei. Els era un problema perquè sabien que Déu hi era, perquè els havien educat en la Llei, i perquè se sentien sempre en fals. I Jesús, tot i dir coses que Déu n’hi do, les deia, i ho feia tot de tal manera, que Déu deixava de ser un problema per aquella gent.
Cal que no ens enganyem, podem fer de Déu un problema des de qualsevol punt de vista, i gent de tota mena d’ideologies ho han fet. Potser la cosa sigui posar la idea per damunt del fet, i el fet essencial sempre és que hi ha una persona amb unes circumstàncies. Segurament Jesús, tot i tenir un missatge a vegades cantellut, va saber fer-ho bé, va saber posar la persona per damunt de la idea
Tot això he pensat, pensant en el cartell aquest del bus de Barcelona. Quan hom és creient, és molt difícil d’entendre que Déu pugui ser un problema per algú, però m’adono de l’esforç que ens cal fer per no fer-ne un problema per a ningú, encara que sigui amb tota la bona intenció.

dimecres, 21 de gener de 2009

Preocupats per Déu? (I)


De fa unes setmanes, una associació d’ateus ha pres la iniciativa de publicitar aquesta opció ideològica mitjançant anuncis a alguns busos de Barcelona, seguint el model d’un conegut i adinerat científic britànic. La iniciativa ha aixecat gran polseguera, i jo he dedicat una estona a pensar sobre les dues frases que apareix a l’anunci en qüestió. La frase fa: Déu probablement no existeix. No et preocupis i gaudeix de la vida.
La primera frase és Déu probablement no existeix. Per mi, el problema d’aquesta frase és en l’adverbi, no en l’afirmació. Jo crec que un ateu convençut, i aquests ho deuen ser, té l’obligació moral de defensar que Déu no existeixi, i de defensar-ho fins al final. Posant-hi aquest adverbi de probabilitat introdueixen un element d’inseguretat que no es correspon amb allò que haurien de voler dir. Amb això, no tenen en compte que per una gran part de la nostra gent, aquesta inseguretat és, precisament, el que els fa creure, i de l’altra es manifesten molt poc convençuts de les seves idees.
La segona frase és No et preocupis i gaudeix de la vida. Suposem que vol dir No et preocupis (de Déu) i gaudeix de la vida, però que per motius estètics no ho han escrit així. En tot cas, entendre Déu com a matèria de preocupació sembla que parli més dels fantasmes infantils dels ateus en qüestió que no pas de l’experiència dels creients, sigui quin sigui el seu grau d’implicació en una comunitat religiosa (siguin molt o poc de Missa, per entendre’ns). Jo diria que l’existència de Déu és molt lluny de ser un motiu de preocupació real per a la immensa majoria dels nostres conciutadans, mentre que per a un bon nombre d’aquests, comptar amb l’existència de Déu, tal com l’han compresa en la seva tradició religiosa, és un motiu de pau i de confiança.
En conclusió, com passa tot sovint, tinc la sensació que els ateus del país no passen, en general, d’anticlericals, i que aquesta campanya, més que promocionar l’ateisme, vol introduir una frase de bon recordar en la ment de molta gent, amb objectius que em són ignots.
Tot amb tot, em fa pensar força el fet que existeixin aquesta mena d’ateus, que semblen teòlegs, i em fa pensar en que sovint els de la indústria del Missal hem fet de Déu, d’una o altra manera, un motiu de preocupació, i això, Jesús no ho volia pas… (continuarà)

dimecres, 14 de gener de 2009

Una parella


Ahir vaig anar al funeral d’ell, ella va morir no fa encara mig any. Eren una parella feliç, una parella que s’estimava i que havia centrat la seva vida en aquest amor. Lluny de ser una parella en la qual cadascú manté el seu projecte personal i es limita a compartir-lo amb l’altre, eren una parella amb un projecte, un de sol, per això l’home deixa pare i mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn (Mt 19,5). Lluny de ser una parella a la qual el pas del temps va tornant més gris, mantenien viu l’amor que els havia units i el feien fructificar. No es van casar joves, cadascú tenia una vida al darrere, cadascuna ben diferent, però això no va ser obstacle per estimar-se a fons. S’equilibraven, però sense tensió, un art no gens fàcil, perquè un equilibri tens, per més equilibrat que sigui, no és un bon estil de vida.
En menys de mig any la malaltia se’ls ha endut a tots dos, i hom es pregunta per la “justícia” d’aquest fet, home es pregunta com pot ser que aquella vitalitat, aquella il·lusió per envellir junts, per acabar els dies en la companyia de l’altre, no és bo que l’home estigui sol (Gn 2,18b), com pot ser que s’hagi acabat així. Hom s’ho pregunta i topa amb el fet, que com tots els fets no té idees, i hom estaria agraït que els fets tinguessin realment idees aparellades que en donessin raó… però això només passa en els móns artificials…
La seva vida comuna ha estat basada i centrada en l’amor, i això no vol dir un amor enganxat i autocentrat, sinó un amor compartit que es traduïa en generositat, en obertura, en acolliment de tothom. Sovint ha passat per un acolliment no gens fàcil, un acolliment que implicava acolliment dels problemes de l’altre, però era un acolliment que no defallia, una voluntat de dur més enllà d’ells dos aquell amor que els feia viure.
Més enllà de lamentar la pèrdua, més enllà de constatar la limitació terrible amb la qual tots vivim, i és que ens acabem, la seva vida m’ha inspirat un profund sentiment d’agraïment per un exemple de vida compartida de veritat. Més enllà de la lamentació, unes ganes boges de fer de la pròpia vida això mateix, un gran acte d’amor… es concreti com es concreti.

dimecres, 7 de gener de 2009

Néixer i créixer

Aquests dies, tots els de la “indústria del missal” parlem del mateix: és important celebrar Nadal, però sobretot és important celebrar Nadal i l’Epifania. L’Epifania ens passa desapercebuda entremig de la celebració dels Reis de l’Orient i el final del temps de Nadal. Per Nadal tot és nou, el pessebre està acabat de posar, tenim ganes de trobar-nos… i quan arribem a l’Epifania ja pensem en quan traurem el pessebre i estem enfitats de tant àpat familiar, de manera que entre el nom grec (incomprensible), l’enfit i l’atabalament comercial, la cosa ens passa de llarg.
Nadal és tendre, recollit, casolà, l’Epifania és teològica, brillant, abstracta; Nadal és típicament occidental, l’Epifania és bàsicament oriental; Nadal és la cova de Greccio i St. Francesc davant la menjadora, l’Epifania és Santa Sofia i la Divina Litúrgia; per posar un exemple de casa, Nadal és el tió, l’Epifania són els Reis. Tot plegat és com la vida.
Si totes aquestes es poguessin resumir en allò de St. Joan, “i la Paraula es va fer carn”, diguem que per Nadal celebrem que es va fer carn, mentre que per l’Epifania celebrem que és la Paraula que es feia carn. El matí de Nadal cantem allò de “Ens ha nascut un noi”, per l’Epifania el noi se’ns ha fet gran i ja va per les seves. S’ha fet batejar pel Baptista i ha fet un miracle en un casament, s’ha manifestat. El nen de la menjadora de Nadal, que va ser adorat pels mags, el trobem, ja home fet i dret, sortint del Jordà amb el cel obert al damunt i Déu dient-nos que li fem cas; el trobem en un casament fent un miracle perquè els seus deixebles, i doncs ja té deixebles, poca broma, creguin en ell.
Nadal és tendre, ja ho he dit, ens remet a la infància, al naixement, però no ens hi podem quedar, perquè és cap a l’Epifania que hem d’anar, cap a la manifestació de l’home en la plenitud de la seva vida, en el seu fer conscient, ple, adult, lliure. Néixer és per créixer, Nadal és per l’Epifania, una manifestació que, en el cas de Jesús, es va prolongar fins la Pasqua. Una manifestació que ha de ser la de cadascú, caminant vers la seva plenitud (i la plenitud de l’home és la vida de Déu, que deia St. Ireneu, en la forma que sigui, podríem afegir nosaltres…).

(Aquesta setmana no hi ha imatge perquè hi ha un "error interno" que no me la deixa carregar...)

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis