Rellegir

-“No és un plaer revisar amb perseverança els coneixements ja apresos? No és un plaer rebre a casa els amics vinguts d’un país llunyà?”

Aquesta sentència de Confuci fan referència a l’hàbit de la relectura de la tradició, de la del que ja sabem per ampliar-ne el sentit. Jo no sé si avui es llegeix o no, perquè el tòpic diu que no, però hi ha molta gent que llegeix força, però certament que es rellegeix poc, fins i tot els qui sembla que ho hauríem de fer més.
Entenguem-nos, no es pot rellegir tot, hi ha coses que amb una vegada n’hi ha prou, però hi ha textos que, tantes vegades com els llegim, tantes vegades com n’anem traient quelcom, o hi anem afegint quelcom.
Això té el seu interès perquè, durant una vida pot donar lloc a una gran riquesa, però a través de les generacions dóna lloc a una cultura. Una cultura que no es rellegeix està destinada a la “desertització”.
Com a monjo, la relectura dels Salms, i de l’Escriptura tota, però especialment dels Salms, ha de ser la base de tota la resta, però reconec que en aquest món en el qual qualsevol dominical de diari m’aporta més informació que els Salms, i en qual la informació és el tot (societat de la informació en diuen...), és una cosa que em costa de fer.
Amb tot, com Confuci, trobo que és un plaer rebre a casa amics vinguts de lluny... més plaer que canviar cada dia de veïns...

La justícia i els guanys

El mestre digué: “El savi és entès en justícia. L’home neci es entès en guanys”

Suposo que aquí parla de justícia més enllà de lleis i decrets. Sembla clar que la justícia duu als guanys; la justícia duu als guants certament, però a uns guanys que, normalment, no s’han buscat en si mateixos i que, a més, acostumen a estar ben repartits.
Em fa pensar en allò de nostre Senyor: “Busquen primerament el regne de Déu i la seva justícia, i el demés us serà donat de més a més” (Mt 6,33). Buscar primerament la justícia, entendre en justícia més que en guanys, segurament sigui un camí de felicitat, però, tanmateix, mirem d’entendre sovint més en guanys que en justícia, i fins hem estat educats, en una certa mesura, en aquest sentit. Vèncer això, comprendre que el guany de la justícia és més elevat que el guany sense justícia, no només no ens hauria dut a aquesta crisi que vivim, sinó que probablement ens dugui a un entorn força més equilibrat i feliç, malgrat que a curt termini potser deixem de guanyar alguna coseta...

No pensar mal

El mestre digué: «Dels tres-cents Poemes, un vers que els cobreixi tots seria el que diu: “no pensar mal”»
Una petita frase que resumeix tota la saviesa dels tres-cents Poemes, “No pensar mal”... es diu de pressa. No diu “no pensar malament” sinó “no pensar mal”.
Pensar mal, pensar el mal, pensar coses malignes... Sí però no, pensar mal de forma incomptable... el mal no només es fa, també es pensa, es produeix mentalment.
Pensar mal és dur mal al món, de fet, una cosa que sovint fem i a la qual no donem importància, potser per allò que tenim que el pensament sembla que no tingui més conseqüències que ell mateix. El mal que pensem, però, queda, no desapareix així com així, roman i actua en una cadena d’eleccions i decisions, es multiplica. El bé també, afortunadament.
Hom se sorprèn sovint pensant mal, o sigui, duent mal al món, o no s’hi sorprèn, perquè no ho veu. En el fons la cosa seria adquirir una visió bona del món per a poder pensar bé enlloc de mal. Però, com no pensar mal, si veiem mal?
M’ha vingut al cap allò de la teoria d’Evagri, que cal fer el bé per poder adquirir una visió correcta. Cal la pràctica del bé per poder pensar bé, per adquirir un coneixement autèntic de la realitat.
En fi, hi hauria de pensar més suposo... No pensar mal, en tot cas, sembla que és quelcom important, quelcom en que cal esforçar-se. Cal no dur mal al món.

El conflicte...

El mestre digué: “Oint causes judicials, jo sóc igual que un altre. El que cal és que fer que no hi hagi causes”

L’home just no busca tant de solucionar problemes com que no n’hi hagi... sembla evident, però sovint valorem més allò que no pas això, i invertim grans esforços en una cosa sense ocupar-nos de l’altra.
Allò que cal, certament, és afavorir una ètica que no dugui al conflicte, una certa ètica de la reconciliació diria jo. Evitar el conflicte sempre és l’opció tinguda per dèbil, és l’opció poc vistosa, potser perquè al món ens movem molt pel conflicte, però si, en la mesura del possible, hom comença a valorar més l’absència de conflicte que la victòria, i això es dugués a nivell social... Bé, la veritat és que no sé què passaria, perquè no ho hem provat mai (si més no des que tenim escriptura per anotar els resultats)... ni Confuci ho va veure, i és per això que la frase té un punt de lamentació.
El conflicte potser sigui inevitable a la nostra vida, però tant com el conflicte em sembla que ho és, i ho serà sempre, la lamentació pel conflicte. I això, ja deu voler dir alguna cosa.

La via de la justa mesura

“La via de la justa mesura no pot ser ben practicada; en sé la raó: els intel•ligents actuen amb exageració i els rucs amb insuficiència. La via de la justa mesura no pot ser ben compresa; en sé la raó: els savis parlen massa i els indignes massa poc. Tothom menja i beu, però són molt pocs els qui coneixen de debò el gust d’allò que mengen i beuen.”

És una sentència curiosa aquesta, una sentència que sembla oposada a l’ideal de la virtut, tal i com la comprenem normalment. Que els savis actuïn més i parlin més sembla, a primer cop d’ull allò més adequat.
Suposo que aquí Confuci vol dir que un savi que vulgui practicar la via de la justa mesura, una via que en una altra màxima diu que és la millor, però que molt pocs la poden posar en pràctica, haurà de trobar la justa mesura en l’actuar i en el parlar… i el mateix pel que fa als rucs. Jo no m’atreviria a fer una definició de savi i de ruc, però si que veig que aquell savi que sàpiga mesurar el que diu, i aquell ruc que sàpiga parlar quan cal, segurament poden donar l’equilibri necessari a la societat. En certa manera em recorda allò que diu N.P. St. Benet, que l’abat ha d’escoltar el parer de tots, del degà al més jove.
Més curiosa encara és la conclusió de la sentència. Atrevint-me a fer una interpretació per a la qual em sé insuficient, sembla que vulgui dir que els qui practiquen i comprenen la via de la justa mesura coneixeran el gust d’allò que mengen i beuen, o sigui, tindran la capacitat de comprendre el món tal i com és.
Aquesta sentència, com deia, sembla que vagi en contra de l’ideal aristocràtic, en sentit estricte, que moltes vegades tenim (el tenim perquè sovint pensem que som d’entre els millors, s’entén…), però ben mirat descriu un ideal més harmònic i fins democràtic.
Benaurats els savis que saben actuar sense exageració i els rucs que saben fer-ho suficientment.

Solidaritat i partidisme

Seguint amb les sentències de Confuci:
“L’home virtuós és solidari però no partidari, mentre que l’home pusil•lànime és partidari però no solidari”

Continuem amb la virtut. Característiques de la virtut... la solidaritat no partidària...
Més o menys tot n’hem fet l’experiència d’això. Hi ha gent que té la capacitat de fer-se solidari amb les dificultats, o les il•lusions d’altri, que se’n fa partícip, i que pot arribar a fer-se solidari fins dels seus enemics.
Ser partidari és diferent, ja que no podem ser partidaris dels nostres enemics; i més encara qui només pot ser partidari i no pot ser solidari, és més un perill que una ajuda.
Des del meu pobre punt de vista, la vida pública del nostre moment i espai té massa partidisme i poca solidaritat. Potser sempre és així a tot arreu, però jo ho veig ara i aquí. És cert que ser solidari duu a menys acció que ser partidari, perquè la solidaritat vol ajudar sense perjudicar, mentre que el partidisme no en veu la necessitat.
En certa manera, la solidaritat és el pas següent de fer de l’altre proïsme. Si faig de l’altre el meu proïsme, m’hi hauré de fer solidari, perquè l’entendré com una sola cosa amb mi. Això duu a poques victòries, però a molts èxits.
Com a detall, per a Confuci, la solidaritat és pròpia del fort, virtuós, mentre que el partidisme és propi del feble, pusil•lànime. I tanmateix de cara al món, sembla fort el partidari i feble el solidari... Tindrà a veure amb allò de St. Pau, que quan sóc feble és quan sóc realment fort? Tot plegat m’ha fet recordar quan cantem “Sant Fort, tingueu pietat de nosaltres”, davant de l’home més feble i humil que hi ha hagut, i més profundament solidari amb tothom.

De nou Confuci

Fa uns mesos que, una mica com puc, he llegit algunes coses sobre Confuci i el confucianisme. El que més m’ha interessat és que sigui una filosofia tant antiga i tant viva ( http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/misc/newsid_7171000/7171432.stm ), que ha estat l’ànima d’una cultura tant important, que busca de procurar una vida bona tant a nivell personal com social, i que no presenta cap problema alhora de fer-la servir en la pròpia vida cristiana. Comprenc que considerar la longevitat com una virtut pot sorprendre, però jo sóc dels que seguim creient que si quelcom fa 2500 anys que va endavant i no està en crisi, cal prendre-ho en consideració seriosament.
Com que havia pres la determinació d’escriure cada setmana alguna cosa al blog, però, últimament, la inventiva em fallava, he pensat reflexionar cada setmana sobre un aforisme de Confuci; reflexionar sobre un aforisme de Confuci per escrit, que no vol dir comentar-lo, només vol dir llegir-lo des de la meva cadira…

“Els homes virtuosos mai no estan isolats, estan veritablement voltats de proïsme”

Malgrat que em costa entendre amb exactitud què devia voler dir virtut per a Confuci, si penso, i crec que puc pensar, que alguna cosa a veure deu tenir amb el que entenc jo per virtut, ja que el traductor ho ha dit així… doncs em ve al cap que, segurament, ser virtuós deu incloure saber convertir els del voltant en proïsme. El virtuós no està mai sol perquè reconeix en els del voltant un altre significatiu.
Molta gent es queixa de solitud, d’experimentar una gran solitud, fins i tot amb una vida social animada. Potser sigui la manca d’aprofundiment en la virtut que ens fa estar tant sols, i no perquè estiguem aïllats, sinó perquè no sabem reconèixer els altres… i no és que no els sapiguem reconèixer, és que no els podem reconèixer per manca de virtut. Estar envoltats de proïsme, ço és, estar envoltats d’homes significatius per a mi, és quelcom desitjable, sens dubte, és el contrari del homo homini lupus, és un inici del Regne del Cel…

Les pors polítiques... i d'altres...

Les nostres pors ens defineixen força, són un element que, amb la deguda interpretació, ajuda a conèixer-se un mateix. Si hom mira de dur una vida monàstica honesta se n’adona, però no és de monjos de qui parlo, sinó de polítics.

Sense entrar a analitzar la situació de la “classe política” del país (m’encanta l’expressió, és com la perversió de la democràcia...), si hom mira les pors que manifesten s’adona de la mena de gent que ens governa, i no ho dic en un mal sentit.

Fa uns dies pensava que la dreta tendeix a tenir por de les conspiracions, en parlen molt de les conspiracions: hi ha una conspiració per eliminar el castellà de Catalunya, que d’altra banda gaudeix d’una salut de ferro; hi ha una conspiració del govern contra el PP; Lenin va enfonsar l’Imperi del Tsar conspirant.

D’altra banda, la gent d’esquerres tendeix a témer el contrari. Rarament temen una conspiració, malgrat que a vegades la pateixen; ells temen la propaganda, la difusió general d’unes idees, l’escola catòlica, musulmana o de qualsevol mena que no sigui l’estatal (quan governen, es clar), temen les identitats diferenciades però no minoritàries (les minoritàries les promouen de fet).

Com deia, les nostres pors ens ajuden a conèixer-nos, però les pors dels altres, mirades amb distància, ens ajuden a conèixer-los. Aquesta gent de qui parlo, mirada massa fredament fa por, sobretot quan penses que exerceixen efectivament el poder públic, però mirada amb afecte, fins i tot fa somriure, perquè viuen espantats d’allò que ells mateixos farien, o fan, als seus oponents més que no pas del que farien, o fan els seus oponents a ells... fa gràcia tot plegat.

Si ara pogués allargar-me parlant de les pors eclesiastiques... són el mateix: els conservadors temen les conspiracions (val la pena llegir les teories conspiratives sobre el doble de Pau VI, per exemple... ni Agatha Christie...) que volen acabar amb la fe, com si depengués d'això...; i els progressistes temn les campanyes dels conservadors a favor del llatí...

Un sant monjo de Montserrat diuen que deia que, generalment, nostre Senyor, en la seva infinita bondat, ens permet d’experimentar en nosaltres allò que critiquem en els altres... Suposo que per aquí va la cosa, perquè els més grans conspiradors són els qui sempre veuen conspiracions a per tot, i els qui pitjor se serveixen de la propaganda, temen sempre la propaganda dels contraris...

La cena que recrea y enamora...

Després d’un mes m’hi torno a posar. El meu improbable lector, m’ho sabrà perdonar.
San Joan de la Creu, en una frase que no és una frase perquè no té verb, del Cántico Espiritual, després de les tan comentades música callada i soledad sonora, parla, i això ho comenta poca gent, de la cena que recrea i enamora.
El cas és que, deixant de banda referències eucarístiques, parla d’una cena que recrea y enamora, de la qual cosa se’n treu que els sopars, els àpats, són, o poden ser, llocs de recreació i d’amor, és més, que això de menjar és un acte de recreació d’un mateix i de relació amb els altres.
Fa unes quantes setmanes em vaig descobrir menjant en un local d’entrepans, en una taula diminuta, envoltat d’altres individus que feien el mateix a les seves respectives taules diminutes, i em va venir al cap, tot i que dinava, el vers de St. Joan de la Creu. Vaig pensar que menjar està tornant a ser un acte animal, purament animal, vull dir. Aquell local, i molts locals, són plens de gent que mengen, però a les mateixes cases, sovint no es menja en comú, senzillament es menja el mateix, o no.
Jo sempre he viscut en ambients on l’àpat formava part del “protocol diari”: a casa hi havia un àpat familiar diari, de la família nuclear, i un parell d’àpats familiars amplis el cap de setmana, a la residència d’estudiants sopàvem “comunitàriament” cada dia, i al monestir... bé, al monestir l’àpat és equivalent a l’ofici. Són maneres força diferents de fer les coses, entre la més formal del monestir i la més informal de casa, però a tots els grups es veu aquest acte com a fonamental pel mateix grup i per als seus membres: és bo per a un mateix, recrea, y per a la relació, y enamora.
A vegades ho es pregunta què passarà en un món així. Sempre, es clar, queda allò que, en el fons, els qui hem perdut les cenas que recrean y enamoran, som els occidentals, i encara no tots, que al món la gent encara té seny i menja en comú... però aleshores em ve al cap un altre problema, de si la sobreabundància d’alimentació, i l’escassetat per altre banda, hi tenen alguna cosa a veure... Però això ja és un altre problema...

Congressus Iuniorum OSB

Els benedictins fa vuit-cents anys, pel cap baix, que ja no som a la cresta de l’onada. Des de l’aparició de St. Bernat i la seva sonada reforma, per posar una data típica, que vam deixar de ser al centre de la “innovació de la vida eclesiàstica”. Cada segle ha tingut les seves “estrelles” eclesials, algunes encara brillen, altres ja no… i els benedictins encara hi som. Tot i haver passat a un lloc discret, encara som els qui tenim més sants, més papes, més fundadors de tota mena de coses… i segurament els que hem fet més coses.
Fa un parell de setmanes va haver-hi a Roma un Congressus Iuniorum OSB, que vol dir una trobada de monjos benedictins joves, organitzada per l’Abat Primat. Érem trenta-dos. N’hi ha molts més de juniors benedictins al món, però la participació en aquestes coses depèn de cada monestir (seria llarg d’explicar, però cal tenir en compte que cada monestir sui iuris és independent dels altres, sense que hi hagi una autoritat central efectiva).
Del que vam fer i vam viure en podria dir moltes coses, però potser allò que més em va impressionar va ser la diversitat. Els monestirs dels qui érem allà són, a nivell material, tant diferents com puguin ser-ho famílies de països diferents, amb històries diferents, amb un paper social completament divers… Monestirs diferents, que criden a persones diferents, com fàcilment es comprèn. I alhora tots fan la mateixa funció de cara als seus monjos, com totes les famílies fan les mateixes funcions respecte dels seus membres.
De tanta diferència en pot sortir alguna cosa? Precisament. Precisament d’aquesta diferència en surt la única força que ha mantingut els monestirs benedictins, cadascun pertany a la seva terra, a la gent d’allà, no som transnacionals. El benedictinisme s’ha aguantat més de mil anys perquè és cada monestir que s’aguanta, o que decau, o que neix.
Els qui érem allà som cadascun de casa seva, del seu país, fill de la seva història. Compartim el ser monjos, compartim el caminar per una via comuna, compartim la Santa Regla, i ens reconeixem com a germans completament, però tenim la força en ésser de casa nostra.
En certa manera diria que és com les grans amistats, aquelles que hi ha entre els qui se saben diferents i així s’estimen, es respecten, s’admiren

Estival

El primer aforisme del Dhammapada, un text sagrat budista molt primitiu, diu: “Allò que som avui prové els nostres pensaments d’ahir, i els nostres pensament actuals construeixen la nostra vida de demà: la nostra vida és la creació de la nostra ment.
Si un home parla o obra amb ment impura, el sofriment el segueix com la roda del carro segueix la bèstia que tiba del carro”
Quan el llegia m’ha vingut al cap aquella benaurança de nostre Senyor que fa: “Benaurats els purs de cor; perquè ells veuran Déu”.
La puresa de cor i la visió de Déu són temes que, segons com, poden semblar molt elevades, molt espirituals en el sentit pitjor del terme. La puresa de cor que duu a la visió de Déu, la puresa de ment que duu a la salvació, però és quelcom molt de peu pla, de fet. Jesús va parlar de ser pur de cor, de fer la pau, de plorar, de ser dolç, de ser pobre en l’esperit. Qui no ho és, qui no ho fa, no és només que no se salvi, en un sentit últim, és que sofreix.
El que avui pensem i fem construeix el que serem demà, i per això és tant important l’atenció a què fem i què pensem, perquè l’home que fa el bé, s’alegra en aquest món i s’alegra en l’altre, diu el mateix Dhammapada uns aforismes més enllà.
La puresa de cor fa que mirem amb puresa, que escoltem amb puresa, que parlem amb puresa, que actuem amb puresa… la puresa de cor és quelcom per a què treballar tota la vida, i és tant fàcil de perdre-la... És com aquelles icones fetes de capes i capes de pintura i que poden desaparèixer si et passes amb una capa superior, però amb una gran diferència, sempre podem tornar-hi, perquè tenim la gran sort de ser humans, i malgrat que sovint ens posem aquesta roda darrere i estirem i estirem, sabem que som fets per anar lliures.

El nano dels llangots.... Bones vacances!!

Avui és St. Joan Baptista, un home interessant. Era fill d’un sacerdot i, abans de néixer, a casa seva ja anaven entravessats amb àngels amunt i avall. Quan va anar creixent, diu l’Evangeli que la gent del seu poble es preguntava “Què serà aquest noi?”, i a la vista de com vivia, no és estrany que inspirés dubtes… A veure qui és que, quan un nano del poble se’n va al desert, menja llagostes i mel silvestre i va vestit amb pèl de camell, no ho pensa això de “Què en farem d’aquest?”. I el cas és que el noi va estar-se força temps així, “fins que es va revelar a Israel”, i llavors tots ho van veure que era un profeta, i fins Herodes, entre festa i festa, s’hi anava a confessar, i ell el devia escoltar…
Joan Baptista va fer deixebles, però els seus deixebles sempre semblen més aviat secs, una mica grisos al costat seu. Eren uns deixebles més endreçadets que els de Jesús, i més llegits, però no sembla que fessin molta fortuna…
En fi… finalment el nano va sortir del desert i “es va revelar a Israel”, i va tenir èxit. N’hi havia molts que l’anaven a veure, però el xicot ja veia que allò no era el que esperava, que ell n’esperava un altre… i el va trobar. A la cua es va trobar Jesús, alguns diuen que si eren cosins de lluny, i va veure que aquell era el qui buscava… No sé si us ha passat mai, però hi ha vegades que passa això, que trobes algú i dius “justa!”. No es van entendre del tot, però hi havia feeling, i una de les coses més bones de l’Evangeli és veure aquesta relació.
Joan Baptista va morir decapitat, sigui per culpa de Salomé, sigui perquè va fer nosa a algú que el podia fer matar. Els seus deixebles van enterrar el cos, i a Damasc hi ha una mesquita molt bonica on diuen que encara l’hi tenen.
Joan Baptista és un home interessant, l’últim profeta, el profeta que va conèixer ja el Messies i va ser el seu amic (ser amic el Messies és una cosa d’aquelles que no passen a tothom), el més visionari dels profetes, però és sobretot un home valent, valent per creure i per dubtar, valent per dir el que s’ha de dir i valent per arribar al final.
Conclusió, quan vegeu un nano que menja llangots i mel silvestre, enteneu-me la metàfora… preneu-vos-el bé i escolteu-lo, que no fos el profeta que espereu…
Bones vacances a tots els escolars, estudiants i altra gent del ram de les arts i les lletres.

Paisatge

El Corpus i la gent

La solemnitat de Corpus Christi, del Cos de Crist, no és una festa infinitament antiga, és una festa medieval, la data d’institució de la qual es coneix, i de la qual es coneixen també els motius. Allò que, a vegades, teòlegs i liturgistes no han pres en consideració és, no això que dic, sinó la seva immensa popularitat, que des de Trento ha dut problemes, i que a la segona meitat del s.XX s’ha vist estroncada a molts llocs per una política eclesial determinada.
Per mi, totes les coses d’aquest món es poden mirar de dues maneres: o bé pensem dins el nostre caparró els principis, i mirem d’adaptar la realitat als principis que hem pensat, casi o no casi; o bé mirem primer la realitat i mirem d’entendre-la per si mateixa. Quan una celebració compta amb un èxit tant general i aclaparador, hom ha de preguntar-se’n els motius; quan les institucions públiques i les associacions civils mostren interès en una celebració determinada, hom ha de preguntar-se què deu tenir.
Per a mi, el Corpus ha gaudit i gaudeix d’aquesta gran popularitat per diversos motius. Un d’ells, em sembla, és que, mentre que les grans veritats teologals normalment han quedat tant amunt que només les veien els teòlegs més fins, el poble fidel ha tingut la Missa a pla de terra… i hom celebra allò que coneix; un altre podria ser les possibilitats que aquesta festa donava per a la participació de les associacions civils, mitjançant la processó, que no era quelcom exclusivament clerical, sinó que integrava la societat civil en les seves expressions populars; un altre, em sembla que pugui ser la bellesa de les manifestacions artístiques al voltant d’aquesta festa… i així en podríem anar trobant.
Corpus és la festa popular de Déu a occident, la festa de poble de Déu que celebra l’Eucaristia, allò de Déu que ha tingut sempre més a prop, per generacions i generacions, i encara avui, ja que malgrat la secularització, allò que en la ment de molts s’associa a Déu, tot i els engatjaments… és anar a Missa…
Com a exemple d’això, la custòdia major de Barcelona. Una peça d’orfebreria del s.XIV impressionant, que alhora representa molt bé això que volia dir. La custòdia pròpiament és damunt del “tron del Rei Martí”, i té al damunt tres corones dels reis i reines de Catalunya. És coberta de joies que durant segles han anat donant els barcelonins… És la història d’un país feta objecte, entorn de la gran festa del país.

La raresa del Dr. Tolkien

Quan tenia cap a catorze anys, mesos amunt, mesos avall, vaig llegir per primera vegada bona part de l’obra del Dr. Tolkien, de la qual vaig esdevenir immediatament devot. En aquests anys he rellegit algunes coses d’aquest mateix autor, n’he llegit altres de bell nou i, malgrat que no es pot dir que en sigui un fanàtic ni un expert, d’una manera molt esparsa, he anat aprofundint-hi. Aquest aprofundiment pausat, i molt sovint desconegut dels qui m’envolten, va passar fa unes setmanes per la lectura d’una biografia seva. Havia llegit algunes coses sobre el Dr. Tolkien, com ara que era un catòlic fervorós, que estava especialitzat en la primera literatura medieval anglesa, que havia estat professor tota la vida… però em feia gràcia de llegir una biografia sencera. D’entrada, s’ha de dir que la biografia del Dr. Tolkien no va tenir res de massa especial, més enllà d’una gran nombre de canvis de casa. La seva vida va ser força monòtona i la única cosa notable que s’hi endevina és un gran món interior que, enlloc de tenir un caràcter conceptual, tenia un caràcter narratiu. Diguem que el Dr. Tolkien no es va esforçar massa en aquell dubtós mèrit (almenys als meus ulls, però això seria un altre tema) de perseverar en el concepte.
Deixant de banda aquestes coses, el que més em va sorprendre va ser que el Dr. Tolkien era un home marcadament conservador, amb una noció de l’honor, la família, l’amistat, la fidelitat, la monarquia… molt clàssics, que era un home que vivia oposat frontalment a la tècnica, que era un ecologista-tradicionalista nat, va ser un catòlic que molts avui no dubtarien a qualificar de fonamentalista… i el més interessant, que no va tenir cap dificultat a posar tot aquest cos d’idees als seus llibres. A veure, el que em sorprèn no és que ell fos conservador a ultrança, el que em sorprèn és que els seus llibres, que són conservadors a ultrança, hagin tingut i tinguin un èxit tant general.
Buscant una explicació a un tal fenomen, o sigui, que en un món tant tecnificat, on els valors que s’anomenen tradicionals tenen tant mala fama, per no parlar de la legitimitat monàrquica (quasi obsessiva a El Senyor dels Anells), vaig pensar que segurament tots plegats necessitem èpica a les nostres vides, necessitem valors estructurats en narracions que ens els facin sentir vius… D’altra banda, vaig pensar, que aquestes narracions tant clàssiques a nivell de valors, d’idees polítiques… tinguin tant d’èxit, alguna cosa ens deu voler dir… (continuarà)

Confucianisme? (III)

El tercer pilar de l’ensenyament de Confuci és l’harmonia. En xinès, el caràcter que indica l’harmonia conté un signe referent l’ésser humà i un signe referent al número dos. L’harmonia que entén Confuci és quelcom, doncs, que té a veure amb la naturalesa dialògica de la vida humana; allò que és propi de l’ésser humà és viure en constats relacions amb altres éssers humans, unes relacions que estan marcades, en l’ideal confucià per dos principis: jerarquització i afectivitat. El mateix Confuci diu en algun lloc que “Sobre la terra totes les relacions són de tipus germà gran – germà petit”, sempre tenim algú a qui obeir i algú que ens obeeix, i fins l’Emperador té com a primer títol Fill del Cel, i com a fill està subjecte al seu pare.
Confuci fa començar aquesta harmonia a la infància, amb el respecte dels fills envers les decisions dels pares, i considera que qui ha estat educat en aquest respecte no serà només un “bon fill” sinó un “bon pare”, la qual cosa segurament sigui veritat.
En definitiva, potser el que trobo més interessant de tot plegat és la idea de l’harmonia dialògica. A primera vista sembla força evident, però després de dos-cents anys de creixent harmonia basada en la confluència d’egoismes, aquestes coses de l’obediència i l’afecte solen sonar als occidentals a paternalisme passat de moda, però quan hom ho viu a la seva vida diària (com és el cas… i no perquè sigui confucià), s’adona que segurament sigui la manera més humana de viure. Hom també s’adona que per viure així cal tenir el cap molt clar i pensar-hi força. Potser s’ha destacat massa l’obediència i poc l’afecte en això, i segurament és l’afecte el que dugui més problemes, perquè comprendre la jerarquia amb afecte se’ns fa difícil. En fi, cal pensar-hi.
Estudi, ritual i harmonia confucianes, que han donat lloc a dos mil cinc-cents de cultura, això vol dir dos mil cinc-cents de vides humanes… A vegades em pregunto si la nostra cultura economicista en durarà vint-i-cinc anys més.

Confucianisme? (II) - El ritual

L’ensenyament de Confuci té un altre pilar en el ritual. El ritual en la perspectiva confuciana no és allò que a les nostres longituds hem malentès sovint, una mena d’imposició d’una etiqueta hipòcrita, i molt menys encara és una eliminació calculada de l’espontaneïtat de l’home: per a Confuci el ritual és el que permet a cadascú de “fer cos” amb tots els altres, el que permet a cada home de ser ell mateix sense xocar amb l’altre. Des d’aquest punt de vista el ritual és on l’home és més justament ell mateix.
L’ideograma xinès que representa el ritual està format per dos caràcters. El primer és el signe general per als celebracions religioses, però el segon és un caràcter força complex que refereix a l’activitat agrària però que és usat alhora en l’ideograma que representa el cos humà. En el pensament xinès, el ritual és allò que permet combinar la col·lectivitat amb l’individu, el que permet a l’individu de ser en la col·lectivitat.
Això a banda, per a Confuci el ritual té una vessant ètica, que s’expressa en el que va dir un dia a un seu deixeble, quan aquest li va preguntar en què consistia la virtut: “Vèncer el propi ego, i ordenar-se en el sentit dels ritus”. Com pot ser això? Com pot ser que la virtut vingui del ritus? Confuci explica en un altre lloc que: “Sense ritual, el respecte esdevé carregós, la prudència esdevé poruca, la valentia esdevé violenta i rebel, la franquesa esdevé feridora i intolerant”.
La ritualitat de la vida humana, que no és innata però apareix tant aviat com apareix la societat, pot acabar essent patològica, però a vegades em pregunto si les grans dificultats que avui pateixen molts joves, i alguns que ja no ho són tant, per relacionar-se amb el seu entorn, no tindrà alguna cosa a veure amb la manca de ritualitat. Vèncer l’ego i ordenar-se en el sentit dels ritus… aprendre a sortir del propi ego ordenadament, sense que el respecte ens sigui carregós, la prudència poruca, ni la valentia ens surti violenta.
Tot això ho podem mistificar i parlar d’harmonies universals expressades en la societat, com han fet alguns autors confucians, però sense que ens calgui això… viure ritualment, que és com han viscut la majoria de societats humanes, no és potser la manera més justa de viure? Vèncer l’ego i ordenar-se en el sentit dels ritus…

Confuci?

La setmana passada llegia un breu article que resumia el confucianisme a partir de tres idees: estudi, ritual i harmonia. És sabut que Confuci va treballar tota la seva llarga vida per aconseguir un món en harmonia. Entenguem-nos, sóc cristià i europeu, però en aquests moments d’ensulsiada general de la cultura occidental, ara que són molts els qui parlen d’anar a l’orient a buscar maneres de viure, el pensament de Confuci em sembla més adequat que d’altres, tant orientals com occidentals, alhora que potser més desconegut, potser perquè la Xina no ha tingut la bona propaganda de la Índia o del Tibet. Occident, l’opinió pública occidental, veu la Xina, encara en bona part, com la veien els nostres avantpassats que van conèixer (i van acabar d’enfonsar) el final de la Xina dels Qing.
Malgrat això, els estudis històrics demostren que la Xina va ser l’autèntic motor mundial abans, durant i després del nostre renaixement i segle de les llums, i tot indica que ho està tornant a ser, en altres circumstàncies.
La glòria de la Xina es va fonamentar en el confucianisme, que ha romàs en tota la peripècia del país com la trama que dóna continuïtat. El confucianisme ha estat entès com a religió, però qualsevol religió és confuciana, si funciona.
Segons l’article que vaig llegir, com deia, el primer tret característic del confucianisme és la importància de l’estudi, i no només en els anys de joventut. L’ideograma que representa “estudiar” és a l’inici de l’únic llibre que hom conserva de Confuci. L’estudi per al pensament confucià és sobretot aprendre a llegir el món, per comprendre’l i poder actuar en conseqüència. La cosa parteix de considerar que l’home és perfectible, que comet errors i que n’ha d’aprendre, fins al punt de dir que és pels errors que es coneix un autèntic cavaller. La idea de fons és que cal l’estudi per fer d’un mateix un ésser humà.
L’estudi confucià és una actitud de vida que, amb la lectura dels clàssics i l’observació acompanyada de la reflexió duu a l’equilibri de no abordar els afers del món amb rigidesa.
Suposo que és somiar, però si només els nostres funcionaris fossin tant confucians com ho eren els del Fill del Cel, tinc la impressió que l’estat estaria més ben governat, i ja no diguem si els nostres ciutadans estudiessin algun clàssic a les hores perdudes…

De l'opinió pública

Des del meu temps d’estudiant de ciències polítiques que m’ha espantat el poder d’allò que s’anomena l’opinió pública. D’entrada, diria que si hom és honest, no hauria de parlar d’opinió pública, ja que opinar és una acció purament personal (jo no puc opinar juntament amb ningú, malgrat que puc tenir opinions concorrents amb moltes altres persones, i divergents amb d’altres). Així doncs, l’opinió pública seria l’agregació d’opinions de molts ciutadans, més o menys concorrents en un sentit.
Hi ha qui ha definit metafòricament l’opinió pública com la nostra pell social. Em sembla una bona metàfora, una metàfora reeixida, més que res perquè trobo que és cert que l’opinió pública respecte de la societat comparteix amb la pell algunes característiques notables respecte del cos. Com la pell, l’opinió pública pot manifestar situacions profundes, sigui de salut, sigui de malaltia, i hom farà bé d’estar-hi atent. Amb tot, com la pell, l’opinió pública és, en el fons, molt gran i molt diversa i, com la pell, la seca “coloració” depèn d’una multitud de factors, tant propis com externs. El més important, però, és que, com la pell, l’opinió pública està subjecta a velacions i cobertures diverses, i encara, és possible de maquillar-la per donar-li una aparença diversa de l’autèntica, per a la qual cosa els experts tenen eines molt útils i els ciutadans molt poques defenses.
I potser és aquí, en els ciutadans, on la cosa esdevé realment difícil, perquè la noció d’opinió pública es fonamenta en la noció que hi ha un “poble”, i que aquest poble opina. Si em paro a pensar, m’adono que, de la majoria de coses no en tinc realment una opinió. De la majoria de coses no en tinc ni tant sols prou informació (i tenir-la fora impossible) com per superar la simple “sensació”. Així doncs, passa que hom acaba confonent l’opinió amb la sensació. Aquestes sensacions moltes vegades tenen el seu origen remot en la informació que rebo dels mitjans de comunicació, i la mateixa agregació d’aquestes sensacions sota el nom de “opinió pública” també és fruit d’aquests mateixos mitjans, amb la qual cosa s’acaba generant un fantasma d’opinió pública quan, de fet, jo no tinc ni una opinió, ni molt menys l’he posada en comú… I sobre això és governa…
Això, pel que sembla, fa molt que dura, i els atacs medievals als calls sembla que ja anaven per aquí, per exemple, però malgrat que ara vegem aquells errors, no sembla que ens adonem dels quins ara devem cometre…Som ben estranys…

L'estudi viu de les paraules

Malgrat els advertiments de St. Pau al respecte, hom a vegades està temptat de pensar que els cristians hem fet de l’Escriptura lletra morta. Si hom mira la lectura pública que en fem a les celebracions, envoltada de silenci, que sovint no vol dir de comprensió, i la lectura pública que en fan a les sinagogues, que per ritual no deixa de ser dinàmica, la comparació ja és descoratjadora; però si hom compara l’ús personal que en fem generalment els cristians, amb l’ús personal que en fan els jueus, la comparació esdevé tant contrastada que no sembla que estiguem parlant del mateix text.
Desconec les circumstàncies que han dut als cristians a tenir una relació tant freda amb l’Escriptura, ja que l’excusa de la incomprensibilitat de la versió oficial llatina només és aplicable a occident. El fet és que, mentre per a un infant jueu la formació religiosa comença i s’estructura per l’estudi de la Bíblia, la majoria dels nostres cristians adults rarament l’han oberta; que, mentre que per a un jueu l’estudi i la discussió sobre un verset forma part de la vida des de l’adolescència, per als cristians, fins els més eclesialment implicats, aquesta mateixa discussió és d’una raresa infinita; que, mentre que per al jueu la BèthaMidrach, la casa d’estudi, és un lloc habitual, per al cristià no existeix ni tan sols un equivalent. I això té conseqüències en com comprenem la religió.
Cert és que de fa uns anys hi ha hagut iniciatives per a una re-biblització dels cristians, però normalment no han passat de la publicació del text bíblic en volums econòmics, i com a molt, per l’organització de cursets i grups bíblics, que acostumen a semblar més una lliçó que una sessió d’estudi bíblic a l’hebraica.
Suposo que hi ha una idea molt diferent de la religió, però, entre entendre-la com una font de respostes incomprensibles que jo m’adapto al meu gust i manera, o bé com una font infinita de preguntes que en duen sempre a estudiar més, a preguntar més, a veure què diu l’un i l’altre… fins a intuir Déu, em quedo amb la segona, té més mordent. No serà que la feblesa actual del cristianisme ens ha vingut de deixar sistemàticament l’estudi bíblic en mans de clergues, i encara molt limitat? Ser cristià implica una praxi, però no hem deixat massa de banda l’estudi? I això no ho va predicar el bon Jesús…

Els altres que parlaven amb Jesús

Aquesta setmana, a Missa, hem llegit el diàleg de Jesús amb Nicodem. Pels qui no coneixen la història, cal dir que Nicodem és aquell que va anar a veure Jesús de nit, i aquest fet es recalca, perquè era membre del Sanedrí i no volia ser malvist dels seus col·legues. Jesús no li va retreure això, no li va retreure que l’anés a veure en secret, que no s’atrevís a ser vist parlant amb Ell, que se’n donés vergonya. Jesús el va escoltar i li va respondre. Nicodem sembla que no el va entendre massa, de moment.
Nicodem torna a aparèixer quan volen condemnar Jesús sense escoltar-lo. Intenta defensar-lo, sense comprometre-s’hi, com si la cosa no anés amb ell, com Judà vol salvar Josep de la mort al Gènesi. Nicodem no es va atrevir a defensar Jesús amb més força i callà quan algú va dir a veure si també era seguidor seu; això és que els seus col·legues no ho sabien pas que Jesús i ell es coneguessin.
Nicodem apareix per tercera vegada, i última, quan va a ungir el cos de Jesús mort. Normalment ens passa inadvertit que Nicodem porta a Jesús cent lliures de mirra, cap a trenta-tres quilos, molta més que la que es pot fer servir per ungir un cos.
Nicodem va ser amic de Jesús? No va ser un deixeble, certament, no va ser tampoc un d’aquells que el seguien una temporada, no va ser beneficiari de cap miracle de Jesús. Però Nicodem va ser amic de Jesús, i Jesús amic de Nicodem. Nicodem va ser un d’aquells que van parlar amb Jesús a soles, un d’aquells que ningú no va entendre què feia amb Jesús, o què feia Jesús amb ells. La llibertat de Jesús per parlar, la llibertat que manifestava apropant-se o fent-se proper, va marcar la vida d’aquestes persones, que mai no van formar part del grup conegut dels seus deixebles.
Jesús va ser tant lliure de parlar amb qui fos, d’acceptar camins diversos per arribar a Ell, de deixar que se li apropessin malalts impurs, fariseus piadosos, pagans, pecadors escandalosos, mestres de la llei amb dubtes, nens, mares, endimoniats, dones mal vistes de tothom… va ser tant lliure, dic, que fins els seus deixebles sembla que li criticaven, i fins després de ressuscitar (Joan 21, 21-22)
Aquesta sembla que és d’aquelles coses petites que va fer Jesús, i que oblidem sovint, però les va fer… i era Ell que les feia.

El canvi i la immortalitat en el Crist

L’home, un cop que abandona l’atemporalitat feliç dels nens petits, tem el canvi i, excepte en casos molt comptats, marcats per una experiència transcendent com el de St. Pau, ni tan sols les conviccions més profundes, que són les religioses, no aconsegueixen que l’ésser humà es desfaci d’aquest reflex de la seva consciència.
Des d’un punt de vista purament humà, adquirir aquesta por al canvi i aprendre a viure-hi forma part d’allò que en diem “fer-se gran”, tal com diu un biblista amic, viure és gestionar la incertesa, i créixer passa necessàriament per aprendre a fer aquesta gestió. Qui no te por del canvi, qui no lamenta la pèrdua, no és home, és un inconscient la percepció de la realitat del qual és deficient. Témer el canvi és, per tant, humà, ens caracteritza com a homes, ens fa adults i ens acosta, per la via inversa, a la nostra plenitud.
Per què dic “per la via inversa”? Perquè aquesta gestió de la incertesa, de la por al canvi, no ens ha de dur a viure espantats, aterrits del pànic al desconegut, cada dia més submergits en la incertesa. Jo no puc entrar a la ment d’un existencialista ateu, i no sabria dir com s’ho pot arreglar si vol dur a les seves últimes conseqüències el que professa, però per a un cristià raonable la superació d’aquesta por no només té camí a l’Escriptura, i dic “camí” perquè “resposta” n’ha de donar cadascú personalment, sinó també en la literatura de cristians com Evagri, per exemple, que posa en solfa, bàsicament a la grega, que tots entenem millor per aquests verals, allò de confiar en Déu.
Ara que som a la setmana de Pasqua és bo de pensar en aquestes coses, perquè tot celebrant la Resurrecció del Messies, celebrem la nostra immortalitat promesa, la única promesa que realment valia la pena, i la única que Déu ens ha garantit.
Borges, que va especular sobre una immortalitat material en el temps, deia que, en aquest estat, allò difícil era postular que hi hagués una sola cosa que no fóssim mai... Els cristians confiem que ho serem tot en Ell, i que en Ell tot serà en nosaltres. Estimar, en el sentit més ampli i més autèntic, és voler la immortalitat de qui estimem; l’amor de Deu ens ha fet immortals i això ens fa no restar paralitzats pel canvi.

La no-violència de Jesús

La violència, que engendra generalment més violència, és constantment als nostres ulls i massa sovint al nostre pensament. Aquesta violència és tant present a l’ésser humà, que d’altra banda no té el material instintiu necessari per frenar-la, que alguns fins l’han teoritzada i la defensen com una necessitat. Fins cultures banyades de cristianisme en èpoques passades han donat lloc a justificacions de la violència, en nom d’un bé major, o d’una veritat més lluent o d’un designi diví.
Aquesta presència tant estesa de la violència a les nostres vides fa que la negativa, la resistència, el refús de Jesús a la violència sigui encara més notori.
Diguem-ho clar, aquest refús de Jesús a la violència contra els homes no va convèncer ni els seus deixebles de moment, sembla clar que a Getsemaní algú es va voler resistir, i si a l’últim moment es van amagar no va ser per refús de la violència sinó més aviat per por. De totes les coses que ens va ensenyar Jesús, aquesta, el renunciar a la violència sense renunciar a la veritat és segurament el que menys s’ha predicat, més aviat s’ha dissimulat, el que menys s’ha estès i el que menys ha entrat al cap dels homes; però, m’atreviria a dir, és el més nou i el més revolucionari, i fins subversiu, de tots. El més subversiu en tant que realment canvia l’egoisme de l’home fins en allò que més el justifica, la defensa de la pròpia vida; el més revolucionari en tant que transforma, transfigura, l’animalitat de l’home.
Aquest ensenyament de la paciència, digui’s de la no-violència si es vol, de Jesús és l’aplicació última i definitiva del seu manament de l’amor, perquè la causa d’aquest refús és l’amor cap a cada home, fins els qui ens odien.
Renunciar a la violència quan hom s’hi juga la pròpia vida és l’amor posat en pràctica de manera definitiva, però la majoria de nosaltres no s’hi trobarà mai. Només que renunciéssim a tota mena de violència (i el silenci, o el mateix pensament, pot ser violent) davant d’aquells actes que tant ràpidament sentim com una injustícia, com un “em trepitgen el terreny”, o davant dels simples desacords en el punt de vista el món ja seria molt millor i la nostra cara seria molt més la d’Ell, que tenim inscrita al cor.
En aquests dies, crec que fa bé recordar-se’n, i fa bé pensar que així va arribar a la Vida.

La terrible aventura de traduir

De fa uns mesos, em trobo embarcat en l’aventura de traduir uns sermons de Pere el Venerable, el qual citava fa unes setmanes, que fou Abat de Cluny al s.XII, contemporani de St. Bernat. Fins ara, només havia traduït com a exercici de classe, i mai no havia emprès la traducció d’una obra sencera, de manera que mai no havia experimentat la sensació, d’un cert vèrtic, que suposa aquesta tasca.
Traduir és una aventura i un atreviment, en tant que suposa voler reescriure, en una llengua diversa de l’original, i en un temps molt llunyà, quelcom que algú va pensar i escriure en el seu context. Aquesta distància entre el traductor i l’autor fa que el primer hagi de, no només traslladar les paraules d’un idioma a l’altre, sinó intentar interpretar en el seu món allò escrit en un altre món.
Per a qui no n’hagi fet mai l’experiència, la paraula aventura potser serà un excés, i més encara el qualificatiu de terrible, però quan hom es descobreix un dissabte a la tarda en una biblioteca buscant en diccionaris un significat més just, o un matís que s’ajusti a una intuïció que té, però que no pot escriure sense una certa justificació; quan hom es troba pensant durant dies com traduir una expressió que té tres significats plausibles, i de fet pensa que potser l’autor vulgui suggerir-los tots tres, però sap que no pot traduir-los tots tres perquè la llengua a la qual tradueix no ho permet… quan hom es troba en aquestes situacions, la plàcida tasca de passar una cosa d’una llengua a una altra esdevé un art en el qual s’integra la minuciositat i la inspiració, la il·luminació d’un moment en què se’t revela un significat que t’havia passat per alt i la feina esforçada d’hores damunt del paper.
No sé com acabarà aquesta traducció, i espero que no sigui la última que emprengui. La veritat és que crec que si m’he atrevit a traduir un autor del qual no tinc altres traduccions de referència és, de fet, perquè sóc jove i no en sé gaire, però aquesta terrible aventura de traduir, per a la qual fa falta una certa valentia i un cert gust pel risc, sens dubte que ja paga.

Per què Gabriel?

Per bé que la última reforma del calendari romà va passar les festes dels sants Arcàngels a una sola festa el 29 de setembre, a Montserrat hi ha una certa tradició per la qual els qui ens diem Gabriel celebrem l’onomàstic el 25 de març, Solemnitat de l’Anunciació de Senyor, o sigui avui.
Jo em dic Gabriel de nom monàstic, això vol dir que, quan vaig començar el meu noviciat vaig adquirir un nom nou en tant que monjo. Als nostres dies, aquest costum d’adquirir un nom nou és poc comprès, però si hom dóna una ullada a l’espectre cultural de la humanitat, s’adona que canviar de nom, o adquirir un altre nom quan hi ha un canvi important a la vida és un fet tant comú com el de restar tota la vida amb un sol nom. A vegades hi he pensat, i diria que això de canviar i no canviar de nom podria tenir quelcom a veure amb la mateixa essència humana, que canvia i roman… o amb l’eterna tensió entre canvi i permanència més al fons (no sortim dels presocràtics…). La persona és sempre la mateixa, però sempre és diferent, i posem l’accent en una cosa o en l’altra segons la nostra cultura, o segons l’època. Occident, avui, afavoreix la llibertat a l’hora de definir la identitat, però nega que hom pugui ser no una, sinó moltes coses, sigui alhora, sigui successivament. Els emperadors de la Xina rebien diversos noms durant la seva vida, i fins un nom pòstum i un nom per als temples, i tothom entenia que era una persona, però amb quelcom diferent… En fi… coses
Quan em van proposar de rebre un nom monàstic, vaig demanar el nom de Gabriel per diverses raons. A partir de cadascuna, podria escriure un post d’aquests, però per evocar-ne algunes (més enllà de la sonoritat oriental i l’etimologia, Força de Déu), voldria citar dues històries que ens parlen d’aquest Arcàngel: que una primavera va anunciar el naixement del Messies de Déu a la Filla de Jerusalem i que, anys després, va consolar el mateix Messies, aquella nit, també de primavera, que plorava la seva pròpia mort a l’oliverar de la seva Ciutat Santa. Al principi i al final d’una història, de La Història explicada mil vegades, l’Evangeli, o la llegenda apòcrifa, hi posen aquest Arcàngel (somrient, diu en nostre Llibre Vermell). Que vetlli per la nostra història, que és també aquella, perquè aquella són totes les històries…

El vell costum d'escriure cartes

No sé quantes cartes personals s’escriuen avui en dia, sens dubte moltes menys que no se n’escrivien quan la gent tenia el costum que quedar per fer el cafè per carta. Segurament d’aquí uns segles, quan tots els suports informàtics actuals hagin caducat, els historiadors se les veuran i se les desitjaran per saber què pensaven de debò els personatges que estudiïn, perquè, amb sort, només tindran els documents oficials. En tot cas, jo sóc dels qui encara n’escric algunes, de cartes.
Fa poc, llegia el que Pere el Venerable Cluny deia en una carta, sobre el mateix exercici d’escriure’n. Deia el sant abat que, quan hom escriu una carta, tot l’ésser de l’home s’hi implica: “l’esperit medita, la llengua dicta, la mà escriu, l’ull rellegeix, tot l’home interior i exterior treballa i coopera a aquest laboriós sacrifici que hom ofereix a Déu pels seus amics i que dóna fruit en ells.” Per entendre aquestes paraules és bo tenir en compte que, a l’època, escriure era un exercici per al qual no només calia saber la tècnica sinó també una preparació minuciosa i un esforç considerable. Allò que em sembla més interessant és que en parla com d’un sacrifici de la pròpia vida (del propi temps), assimilable al mateix sacrifici de la Missa, segons es pot deduir del vocabulari, que es fa del propi temps a Déu a favor dels amics. Això ho posa molt amunt, en mentalitat medieval.
Escriure cartes és un dels “sacrificis” que faig més de gust, perquè alhora que em permet pensar i comprendre millor allò que penso, ho faig en bé d’aquells a qui escric, que d’alguna manera o altra estimo (no és el mateix escriure a un pres que a l’àvia, al P. Abat, a un amic o a un conegut).
Cada dia valoro més la qualitat que aquest vell costum dóna a les relacions humanes, malgrat que ja només els presos, els ancians i alguns esperits romàntics responen... Ara que les relacions humanes són tant sovint instantànies, i fins es volen immediates (i així, amb tant soroll, es fan superficials) molts no sabran mai quina profunditat de veritat no adquireix una relació quan ve mediata per la paraula escrita, meditada en el silenci i la distància, quan a la presència i el so s’hi incorpora l’absència i el pensament.
Nota final: L’e-mail pot fer la mateixa funció... no és una qüestió de suport material, sinó de manera de fer.

La Quaresma, del desig a l'esperança certa

La Quaresma sembla que tingui avui en dia molt poc significat, fins i tot en la vida de molts cristians. Hi ha raons socials i de concepció de la religió que ho expliquen, i també, segurament, una mala pràctica pastoral de segles que, pensada amb bona intenció, va prendre sovint una forma mercantilista que la traïa i que l’allunyava d’allò que cercava. Aquesta poca afecció a la pràctica quaresmal que ja de segles existia, basada, en aquesta mala pràctica pastoral, sumada a la progressiva secularització d’Europa, ha dut a una vivència molt reduïda de la Quaresma, que alguns han volgut suplir fent notar, per exemple, les virtuts terapèutiques del dejuni. Sense negar la veritat d’aquesta pràctica, així com d’altres típicament quaresmals, diria que cal una reinterpretació de la Quaresma en un pla més espiritualitzat i més ètic, que la faci comprensible als cristians occidentals d’avui i no només comprensible, sinó també atractiva.
Pensant-hi, diria que hi ha alguns aspectes que s’han destacat poc en la predicació quaresmal, però que poden ser realment un exercici notable a l’hora de dedicar aquests dies a un retorn a Déu, a una conversió. El primer seria el compromís que els cristians hauríem de prendre per evitar el pensament negatiu respecte dels qui viuen al nostre entorn. Si durant quaranta dies som capaços de mirar de pensar positivament en tothom qui tenim al voltant, i cada vegada que pensem negativament en algú, mirar de corregir-ho i buscar allò positiu de l’altre, ¿quina no serà la millora de la nostra vida, i com més a prop de Déu no serem?
Una segona pràctica quaresmal possible als nostres dies, i comprensible sense massa hermenèutica fins per un nen petit, podria ser mirar de ser amable amb tothom durant aquests dies sants, i encara, pels més avançats espiritualment i en l’art de conèixer-se ells mateixos, mirar de no carregar els altres amb els propis fantasmes i pors i mirar de veure amb justícia, això és amb bondat, tothom qui veiem.
Tots tenim un desig d’un món millor, però el desig no ens fa avançar per ell mateix, cal que ens impliquem en el desig i que el convertim en esperança certa, de la certesa que dóna veure el principi d’allò que desitgem. La Quaresma ha de ser això, una prova de l’esperança certa que tenim en aquell que va dir: “Veniu a mi, que sóc dolç i de cor senzill”

De l'harmonia necessària (II)

Una de les mancances principals d’harmonia que veig al món és la que existeix en l’àmbit intel·lectual, la qual és mes greu que hom no pensa. Normalment pensem que el món intel·lectual és una mena de club de ments més o menys selectes dedicades a especulacions més o menys abstruses que tenen molt poc a veure amb el món real, el món que tots vivim, però la veritat és que tota política, tota decisió, està finalment fonamentada en una cosmovisió pensada en abstracte. Aquesta cosmovisió, alhora, ha de ser basada en un tipus de coneixement o altre. Per molts segles, occident s’havia basat en una cosmovisió hel·lènico-cristiana basada en una concepció metafísica. Allò que Aristòtil havia anomenat filosofia primera, coneixement primordial, seguia donant la base sobre la qual pensar la resta de coses, de manera que des de la física fins l’economia tenien la seva arrel última en la metafísica, tota la intel·lectualitat s’hi basava i les decisions polítiques, i fins les decisions quotidianes, hi tenien el fonament.
És força clar que la metafísica va deixar, ja fa temps, de ser la filosofia primera, el fonament de tot el coneixement de la realitat, però malauradament no hi ha hagut un recanvi, de manera que n’estem orfes. Hi ha qui diu que avui en dia és la ciència la que dóna el fonament del coneixement de la realitat, però més aviat sembla que la ciència cada dia més es dedica a donar-nos dades, i malgrat que algun científic intenti teories més o menys holístiques, habitualment es queda sol.
D’aquesta manca de cosmovisió se’n deriva un campi qui pugui monumental, perquè com que no hi ha una metafísica, tampoc no hi ha una antropologia clara, i ja em direu com planeges polítiques públiques sensates si no tens clara l’antropologia (vegeu el cas de l’educació). Com que no hi ha ni metafísica ni antropologia, no hi ha manera de crear una teoria canònica dels grups humans, i ja em direu com concebem els estats sense això… I així podríem anar fent, repassant els múltiples desastres que es deriven de la manca d’una metafísica, o d’un fonament per a una cosmovisió orgànica de tota la realitat que sigui canònica i acceptada per tothom.
Com normalment em passa, no tinc solucions... No es pot tirar enrera, cal anar endavant, buscant com busquen els qui han de trobar (i trobant com troben els qui han de seguir buscant).

De l'harmonia necessària

La setmana passada citava la necessitat d’una harmonia que doni unitat al nostre món. La idea mateixa d’unitat ens agrada als humans, hi anem com sense proposar-nos-ho, i el mal deu venir quan ens proposem de fer-la nosaltres a partir del que nosaltres podem fer. És com si poguéssim entendre i valorar l’harmonia però no la poguéssim produir. Diríem que és quelcom que necessita l’home per realitzar-se, perquè es realitza al món, però que no sembla venir de l’home, perquè sempre que l’home deliberadament ho ha intentat, el resultat ha estat catastròfic. De les catàstrofes dels sistemes filosòfico-religioso-político-econòmico-antropològico-socio… creats sota el guiatge de “ments preclares” que havien de guiar la humanitat, els llibres d’història en van plens, i cap no va acabar bé.
Algun professor meu ja fa temps que diu que em manca rigor intel·lectual, però a hores d’ara ja no m’entenc ni jo. Per fer-ho breu: sembla que la humanitat tendeix a una certa harmonia entre tots els aspectes de la seva vida al món, una harmonia totalitzant. Aquesta harmonia sembla que es deu, en la concreció dels seus aspectes, a l’home, però en cap cas no sembla que pugui venir d’una individualitat humana, ni tant sols d’un projecte pensat i preparat (i la història, mestra de vida, ens ensenya els desastres dels qui ho han intentat). Alhora, sembla que aquesta harmonia sigui molt necessària per al manteniment de la mateixa vida humana, i tenint en compte la capacitat destructora de la humanitat dels nostres dies, sembla que actualment sigui encara més necessària.
És força obvi que, en èpoques en que aquesta harmonia entre ciència, humanitats, ètica, política… es donava més, no és pas que la humanitat visqués en un règim de pau perpètua, sovint era el contrari, però les estructures culturals i socials del moment permetien l’existència de diverses harmonies estanques, que es podien enfrontar entre elles, on podien mirar d’expandir-se costa de les altres… Avui això és més complicat, per no dir impossible, perquè la nostra circumstància fa que hom no pugui viure en una harmonia local, o de grup, estanca, si no és que en un exercici d’oclusió mental es tanca en la seva pròpia harmonia, afirma que és la única i es nega a veure’n cap més. I d’aquests n’hi ha…
Així doncs, la cosa és complicada, perquè ens veiem abocats a trobar, i potser la cosa sigui aquesta… trobar, una harmonia global… (Continuarà)

El cristianisme barroc

Per una benaurada circumstància, aquests dies, i durant unes setmanes, tindré l’oportunitat de conèixer en bloc els Responsoris de Setmana Santa del P. Narcís Casanoves, compostos per a les Matines de dijous, divendres i dissabte sants. Parlant-ne amb alguns germans de comunitat, hem convingut que es tracta d’una obra d’una gran bellesa, però que molt dificilment pot casar amb la vivència que els cristians d’avui tenen de la Setmana Santa.
Els responsoris de Setmana Santa del P. Casanoves són alhora una oportunitat i un repte per a la nostra comprensió del Misteri Pasqual. La música del P. Casanoves va ser escrita en l'últim estadi del món de sentit (cosmos) cristià que venia de l'edat mitjana. Aquest cosmos que, per posar una data, va començar d’acabar-se amb la Revolució Francesa, era un món que avui ens costa molt d'entendre perquè partia de la idea que entre Déu i el món hi havia una continuitat, de manera que no hi havia música cristiana i no-cristiana, perquè tota la música era cristiana, perquè Déu era a tot arreu, tal com no hi havia art cristià i no-cristià. Era un món on l'Església promovia la ciència i l'art d'última generació (es diu poc que era el Cardenal del Monte qui pagava els telescopis a Galileu i els quadres a Caravaggio) i això era el més normal del món, perquè en un món que es concebia creat i mantingut per Déu, i Déu no havia d’estar reduït a un àmbit religiós del món, com un element entre molts altres. En aquest món, la música del P. Casanoves era perfectament comprensible: es podia cantar la Passió i la mort del Crist amb una música així, no perquè es vanalitzés, ni perquè no s'entengués, sinó precisament perquè s'entenia que Crist havia mort, però el que celebrem és que per aquesta mort tots tenim Vida, i aquesta Vida no només serà al cel en el futur, aquesta vida té a veure amb aquest món, que és bell i bo perquè expressa la bellesa i la bondat de Déu.
La veritat és que diria que aquell final encara no ha acabat, i tinc l’esperança que el món dividit que en va sortir, i que entre revolucions, ideologies i desastres diversos ha arribat fins avui, ben aviat tindrà de nou una harmonia, que no serà aquella, sinó una altra. Gairebé diria que d’això en depèn la supervivència humana.

La crisi del llenguatge (II)

Només per posar un exemple d’allò que comentava la setmana passada, m’he recordat d’una cosa que, quan va passar, ja em va cridar l’atenció, malgrat que jo en aquell moment poc sabia, o no res, d’aquestes qüestions.
Resulta que, quan tenia més o menys setze anys, i per televisió es van començar a posar molt de moda aquests programes on gent “famosa” es dedica ventilar misèries pròpies i d’altri, algunes senyores que en aquell moment eren “famoses” van començar a fer servir la paraula incierto per dir que alguna cosa era mentida, i arribaven a dir coses com ara que “Esto es absolutamente incierto”. A mi això em sorprenia molt, perquè era evident que estaven dir que la cosa en qüestió era mentida i, sense entrar a considerar si el que deien era veritat o mentida, trobava molt perillós que en medis de comunicació de masses es comencés a confondre dues nocions tant diferents com la mentida i la incertesa.
Cal que hom es fixi en que afirmar que alguna cosa es incerta, de fet, dóna a la tal cosa una certa possibilitat de veritat que, d’entrada, no es pot menystenir, mentre que afirmar que alguna cosa es mentida implica negar-la de cap a peus i no admetre, sota cap concepte, que pugui ésser. Confondre aquestes dues nocions pot ésser fatal. Imaginem-nos que algú és acusat públicament d’un crim i que quan algú afirma que és culpable, l’acusat respon que allò és incert. El qui ho escolta pot entendre diverses coses: que l’acusat no sap parlar pròpiament, però també que té una percepció molt deficient de la veritat (perquè no sap si va fer una cosa o no), o que es riu d’ell. En un judici no es podria donar aquesta circumstància perquè caldria aclarir-ho, però en la vida pública l’afirmació podria donar lloc a tota mena de confusions.
És evident que aquest no és el millor exemple possible, tant per l’abast que té com per la mena de gent que va donar-hi lloc, però m’ha semblat que il·lustrava força el que volia dir. Quan un país confon la incertesa amb la mentida, i no sembla que estiguem lliures d’un tal perill, les coses es poden complicar molt.

La crisi del llenguatge

Ara que es parla tant de crisi, econòmica sobretot, però també cultural, cal tenir en compte una crisi més fonda, més complicada de solucionar fins i tot que l’econòmica, malgrat que algú hagi dit que els problemes econòmics són insolubles, tant com els polítics incomprensibles. Em refereixo a la crisi en el significat de les paraules, sobre la qual ja s’ha escrit molt, almenys des de Confuci, i d’això ja fa algun dia.
La crisi del significat de les paraules es produeix quan cadascú comença a donar a cada paraula el valor que vol, sense tenir en compte quin ha estat el valor de la paraula abans o quin és el consens al respecte. Això duu a la impossibilitat de qualsevol mena de discussió seriosa, però no només això, duu al caos. Per evitar aquest caos, durant segles s’han elaborat diccionaris, etimologies, i fins diccionaris que precisen quins significats han anat tenint les paraules al llarg dels segles. La seguretat de les paraules s’expressa especialment en les lleis i en els ritus, en els quals el valor de les paraules està fixat per una tradició que en dóna fe. No sabria dir si la crisi del llenguatge i la crisi del ritus, i, per què no, la crisi de les lleis, perquè la llei es compleix cada dia més per la por, tenen molt o poc a veure, però alguna cosa hi ha.
En tot cas, per a pensar-hi, una història de Confuci:
“Quan els seus deixebles van preguntar-li per on s’havia de començar a governar un país, Confuci digué: “Jo voldria millorar el llenguatge.”
Estranyats, els deixebles li digueren que la resposta no tenia res a veure amb la pregunta, què tenia a veure una cosa amb l’altra? Aleshores, Confuci va dir:
“Si el llenguatge no és precís, el que es diu, no és el que es pensa. Si el que es diu no es el que es pensa, aleshores no hi ha obres veritables. Si no hi ha obres veritables, no floreix ni l’art ni la moral. Si no floreixen l’art ni la moral, aleshores no existeix la justícies. Si no existeix la justícia, el país no sap quin és el camí i esdevé una nau en flames i a la deriva. És per això que no es pot permetre l’arbitrarietat en les paraules. Si es tracta de governar un país, el més important és la precisió del llenguatge.
(Continuarà)

Preocupats per Déu? (II)

Deia fa una setmana que pensar que el fet que per a molts ateus Déu hagi estat percebut com un motiu de preocupació segurament es degui a com Déu els fou explicat en algun punt de la seva infància.
Certament, hi ha hagut, i hi ha, aquesta tendència. No és que sigui una tendència intrínsecament malvada, promoguda per persones a qui agrada torturar deliberadament els altres; normalment és una manera de defensar amb arguments teològics, de la tradició… unes determinades posicions molt sovint més ideològiques que verament religioses.
Com dic, normalment fan de Déu un problema no els qui en diuen unes determinades coses o unes altres, sinó els qui tenen una manera o una altra de dir-les. La manera de dir les coses compta molt a l’hora de fer de Déu un problema o no.
Mirant el cas de Jesús, sembla clar, perquè, segons els estudiosos del tema, parlava molt dels dimonis, als seus oponents els en va dir de grosses (Raça d’escurçons, qui us ha dit que us escapareu del judici que s’acosta?), i fins als seus deixebles no parava de dir-los que el trairien, que parlaven sense saber de què parlaven… I, en canvi, atreia la gent precisament perquè no feia de Déu un problema. Déu era un problema per a tots els qui, essent jueus, no vivien segons els manaments de la Llei. Els era un problema perquè sabien que Déu hi era, perquè els havien educat en la Llei, i perquè se sentien sempre en fals. I Jesús, tot i dir coses que Déu n’hi do, les deia, i ho feia tot de tal manera, que Déu deixava de ser un problema per aquella gent.
Cal que no ens enganyem, podem fer de Déu un problema des de qualsevol punt de vista, i gent de tota mena d’ideologies ho han fet. Potser la cosa sigui posar la idea per damunt del fet, i el fet essencial sempre és que hi ha una persona amb unes circumstàncies. Segurament Jesús, tot i tenir un missatge a vegades cantellut, va saber fer-ho bé, va saber posar la persona per damunt de la idea
Tot això he pensat, pensant en el cartell aquest del bus de Barcelona. Quan hom és creient, és molt difícil d’entendre que Déu pugui ser un problema per algú, però m’adono de l’esforç que ens cal fer per no fer-ne un problema per a ningú, encara que sigui amb tota la bona intenció.

Preocupats per Déu? (I)

De fa unes setmanes, una associació d’ateus ha pres la iniciativa de publicitar aquesta opció ideològica mitjançant anuncis a alguns busos de Barcelona, seguint el model d’un conegut i adinerat científic britànic. La iniciativa ha aixecat gran polseguera, i jo he dedicat una estona a pensar sobre les dues frases que apareix a l’anunci en qüestió. La frase fa: Déu probablement no existeix. No et preocupis i gaudeix de la vida.
La primera frase és Déu probablement no existeix. Per mi, el problema d’aquesta frase és en l’adverbi, no en l’afirmació. Jo crec que un ateu convençut, i aquests ho deuen ser, té l’obligació moral de defensar que Déu no existeixi, i de defensar-ho fins al final. Posant-hi aquest adverbi de probabilitat introdueixen un element d’inseguretat que no es correspon amb allò que haurien de voler dir. Amb això, no tenen en compte que per una gran part de la nostra gent, aquesta inseguretat és, precisament, el que els fa creure, i de l’altra es manifesten molt poc convençuts de les seves idees.
La segona frase és No et preocupis i gaudeix de la vida. Suposem que vol dir No et preocupis (de Déu) i gaudeix de la vida, però que per motius estètics no ho han escrit així. En tot cas, entendre Déu com a matèria de preocupació sembla que parli més dels fantasmes infantils dels ateus en qüestió que no pas de l’experiència dels creients, sigui quin sigui el seu grau d’implicació en una comunitat religiosa (siguin molt o poc de Missa, per entendre’ns). Jo diria que l’existència de Déu és molt lluny de ser un motiu de preocupació real per a la immensa majoria dels nostres conciutadans, mentre que per a un bon nombre d’aquests, comptar amb l’existència de Déu, tal com l’han compresa en la seva tradició religiosa, és un motiu de pau i de confiança.
En conclusió, com passa tot sovint, tinc la sensació que els ateus del país no passen, en general, d’anticlericals, i que aquesta campanya, més que promocionar l’ateisme, vol introduir una frase de bon recordar en la ment de molta gent, amb objectius que em són ignots.
Tot amb tot, em fa pensar força el fet que existeixin aquesta mena d’ateus, que semblen teòlegs, i em fa pensar en que sovint els de la indústria del Missal hem fet de Déu, d’una o altra manera, un motiu de preocupació, i això, Jesús no ho volia pas… (continuarà)

Una parella

Ahir vaig anar al funeral d’ell, ella va morir no fa encara mig any. Eren una parella feliç, una parella que s’estimava i que havia centrat la seva vida en aquest amor. Lluny de ser una parella en la qual cadascú manté el seu projecte personal i es limita a compartir-lo amb l’altre, eren una parella amb un projecte, un de sol, per això l’home deixa pare i mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn (Mt 19,5). Lluny de ser una parella a la qual el pas del temps va tornant més gris, mantenien viu l’amor que els havia units i el feien fructificar. No es van casar joves, cadascú tenia una vida al darrere, cadascuna ben diferent, però això no va ser obstacle per estimar-se a fons. S’equilibraven, però sense tensió, un art no gens fàcil, perquè un equilibri tens, per més equilibrat que sigui, no és un bon estil de vida.
En menys de mig any la malaltia se’ls ha endut a tots dos, i hom es pregunta per la “justícia” d’aquest fet, home es pregunta com pot ser que aquella vitalitat, aquella il·lusió per envellir junts, per acabar els dies en la companyia de l’altre, no és bo que l’home estigui sol (Gn 2,18b), com pot ser que s’hagi acabat així. Hom s’ho pregunta i topa amb el fet, que com tots els fets no té idees, i hom estaria agraït que els fets tinguessin realment idees aparellades que en donessin raó… però això només passa en els móns artificials…
La seva vida comuna ha estat basada i centrada en l’amor, i això no vol dir un amor enganxat i autocentrat, sinó un amor compartit que es traduïa en generositat, en obertura, en acolliment de tothom. Sovint ha passat per un acolliment no gens fàcil, un acolliment que implicava acolliment dels problemes de l’altre, però era un acolliment que no defallia, una voluntat de dur més enllà d’ells dos aquell amor que els feia viure.
Més enllà de lamentar la pèrdua, més enllà de constatar la limitació terrible amb la qual tots vivim, i és que ens acabem, la seva vida m’ha inspirat un profund sentiment d’agraïment per un exemple de vida compartida de veritat. Més enllà de la lamentació, unes ganes boges de fer de la pròpia vida això mateix, un gran acte d’amor… es concreti com es concreti.

Néixer i créixer

Aquests dies, tots els de la “indústria del missal” parlem del mateix: és important celebrar Nadal, però sobretot és important celebrar Nadal i l’Epifania. L’Epifania ens passa desapercebuda entremig de la celebració dels Reis de l’Orient i el final del temps de Nadal. Per Nadal tot és nou, el pessebre està acabat de posar, tenim ganes de trobar-nos… i quan arribem a l’Epifania ja pensem en quan traurem el pessebre i estem enfitats de tant àpat familiar, de manera que entre el nom grec (incomprensible), l’enfit i l’atabalament comercial, la cosa ens passa de llarg.
Nadal és tendre, recollit, casolà, l’Epifania és teològica, brillant, abstracta; Nadal és típicament occidental, l’Epifania és bàsicament oriental; Nadal és la cova de Greccio i St. Francesc davant la menjadora, l’Epifania és Santa Sofia i la Divina Litúrgia; per posar un exemple de casa, Nadal és el tió, l’Epifania són els Reis. Tot plegat és com la vida.
Si totes aquestes es poguessin resumir en allò de St. Joan, “i la Paraula es va fer carn”, diguem que per Nadal celebrem que es va fer carn, mentre que per l’Epifania celebrem que és la Paraula que es feia carn. El matí de Nadal cantem allò de “Ens ha nascut un noi”, per l’Epifania el noi se’ns ha fet gran i ja va per les seves. S’ha fet batejar pel Baptista i ha fet un miracle en un casament, s’ha manifestat. El nen de la menjadora de Nadal, que va ser adorat pels mags, el trobem, ja home fet i dret, sortint del Jordà amb el cel obert al damunt i Déu dient-nos que li fem cas; el trobem en un casament fent un miracle perquè els seus deixebles, i doncs ja té deixebles, poca broma, creguin en ell.
Nadal és tendre, ja ho he dit, ens remet a la infància, al naixement, però no ens hi podem quedar, perquè és cap a l’Epifania que hem d’anar, cap a la manifestació de l’home en la plenitud de la seva vida, en el seu fer conscient, ple, adult, lliure. Néixer és per créixer, Nadal és per l’Epifania, una manifestació que, en el cas de Jesús, es va prolongar fins la Pasqua. Una manifestació que ha de ser la de cadascú, caminant vers la seva plenitud (i la plenitud de l’home és la vida de Déu, que deia St. Ireneu, en la forma que sigui, podríem afegir nosaltres…).

(Aquesta setmana no hi ha imatge perquè hi ha un "error interno" que no me la deixa carregar...)