Des que vaig començar a pensar en ser monjo, el breu ofici de Completes ha estat un dels moments bonics del dia; potser és perquè quan estudiava, la majoria de dies només resava Completes amb un company de residència. Val a dir que això va crear un cert costum i van arribar a ser uns quants, i no pas tots “de Missa” els qui de tant en tant venien a Completes.
Això de banda, les Completes tenen el seu punt central en el Càntic de Simeó, el Nunc Dimitis, el més breu dels tres càntics que St. Lluc posa en l’evangeli de la infància de Jesús i que és l’expressió d’un home ancià a qui Déu havia promès que veuria el Messies, que ho ha esperat tota la vida i que, finalment, l’ha vist. Pels qui no esteu avesats al text, diu en la versió catalana:
Ara Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles. Llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble.
Avui a sopar he sentit una bella història sobre Simeó el Just, una història que dóna profunditat a aquest home, i que es va fer molt popular durant els primers segles de cristianisme. La història diu que Simeó va ser un dels setanta-dos savis hebreus que van anar a Alexandria per traduir la Bíblia al grec. Aquest Simeó, cada vegada que llegia una paraula de l’Escriptura referida al Messies, es deia que allò no passaria mai, que no podia ser. Déu es va apiadar de la seva tristesa, perquè no creure que el Messies vindrà és degut a la tristesa, i li va donar tres-cents cinquanta anys de vida per poder veure la glòria d’Israel entrant al Temple. Tres-cents cinquanta anys de vida llegint l’Escriptura i esperant el Messies no és una mala xifra.
Aquesta mena d’històries no es poden menystenir, perquè la meravella del relat parla. Hi ha quelcom en l’Escriptura que només pot ésser explicat amb aquest esclat de meravella que són les reinterpretacions que se n’han fet.
Seguiré cantant cada dia el Càntic de Simeó, i potser alguns dies estaré distret, però quan em distregui massa, em podré recordar del savi a qui Déu va prometre que veuria el Messies mentre traduïa l’Escriptura i no l’acompanyava prou l’alegria que ens ve d’Ell.
(Alegreu-vos en el Senyor, que cantàvem diumenge…)
Això de banda, les Completes tenen el seu punt central en el Càntic de Simeó, el Nunc Dimitis, el més breu dels tres càntics que St. Lluc posa en l’evangeli de la infància de Jesús i que és l’expressió d’un home ancià a qui Déu havia promès que veuria el Messies, que ho ha esperat tota la vida i que, finalment, l’ha vist. Pels qui no esteu avesats al text, diu en la versió catalana:
Ara Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles. Llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble.
Avui a sopar he sentit una bella història sobre Simeó el Just, una història que dóna profunditat a aquest home, i que es va fer molt popular durant els primers segles de cristianisme. La història diu que Simeó va ser un dels setanta-dos savis hebreus que van anar a Alexandria per traduir la Bíblia al grec. Aquest Simeó, cada vegada que llegia una paraula de l’Escriptura referida al Messies, es deia que allò no passaria mai, que no podia ser. Déu es va apiadar de la seva tristesa, perquè no creure que el Messies vindrà és degut a la tristesa, i li va donar tres-cents cinquanta anys de vida per poder veure la glòria d’Israel entrant al Temple. Tres-cents cinquanta anys de vida llegint l’Escriptura i esperant el Messies no és una mala xifra.
Aquesta mena d’històries no es poden menystenir, perquè la meravella del relat parla. Hi ha quelcom en l’Escriptura que només pot ésser explicat amb aquest esclat de meravella que són les reinterpretacions que se n’han fet.
Seguiré cantant cada dia el Càntic de Simeó, i potser alguns dies estaré distret, però quan em distregui massa, em podré recordar del savi a qui Déu va prometre que veuria el Messies mentre traduïa l’Escriptura i no l’acompanyava prou l’alegria que ens ve d’Ell.
(Alegreu-vos en el Senyor, que cantàvem diumenge…)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada