El pastor bo

D’una manera gairebé automàtica, davant d’un substantiu i un adjectiu a ell referit, tendim a donar més importància al primer. Això és normal en tant que el substantiu ens parla de la substància de la qual parlem, mentre que l’adjectiu ens parla dels accidents (perquè després diguin que l’escolàstica ja no va…). Tot i això, hi ha expressions en les quals trobo que hauríem d’invertir aquesta tendència i donar més importància a l’adjectiu, és el cas de quan Jesús diu a l’Evangeli que Ell és el pastor bo (normalment diem el bon pastor però això és només una manera de fer…).
De pastors n’hi havia molts quan Jesús caminava per la terra, molts més que ara. Els pastors sempre han tingut mala fama, a pagès encara en tenen, són persones estranyes, que viuen soles, a la muntanya, de tracte difícil, no són polits i poden semblar brutals. És veritat que l’Escriptura conté una tradició que presenta Déu com un pastor, però això no m’impedeix de pensar que no devia ser una idea fàcil aquesta de del pastor bo, i no pel pastor, sinó pel bo.
La qüestió és que s’ha anat accentuant cada vegada més la idea del pastor a l’hora de pensar quin paper tenen els caps de les Esglésies, a l’hora de definir els rols… i, en canvi, s’ha donat per suposat el bo. L’accent no hauria de ser que Jesús és el pastor, sinó que és bo, i això apliquem-ho a tothom qui apliquem el paper de pasturatge.
Abans que els malpensats no facin sabonera, vull aclarir que això no ho dic amb un esperit reivindicatiu. Em compto entre els qui, a nivell personal, podem parlar de bones experiències pel que fa als pastors eclesials institucionalment reconeguts. Ho dic mes aviat com un punt a tenir en compte en tota ocasió que hom hagi d’anar al davant de qualsevol cosa, perquè podria ser que el pes de la responsabilitat que ens creiem damunt ens fes actuar més com a simples pastors que no pas com a bons. Nostre Senyor no diu que ell és el pastor eficient, ni el pastor ràpid, ni el pastor invencible, ni el pastor que durà el ramat allà on “s’ha de dur” al preu que sigui, només diu que és el pastor bo. Per entendre-ho més, m’ajuda la idea de la humilitat de Jesús, que ben mirat és dolcesa.

Nadal

Aquesta vida apassionada que porto… la frase l’he treta de la pel·lícula “Tots els Matins del Món” que veia fa uns dies… la vida apassionada que portem… El personatge, un home sec i estrany, no semblava pas dur una vida apassionada, tal com no sembla apassionada la meva vida… però ho és, i avui a Vespres n’he tingut una clara consciència. Nadal és aquesta passió, la passió concentrada de segles d’espera acomplerts en un home, en un home… ho dic dues vegades perquè amb una no n’hi ha prou. Tots esperem el Messies, mireu el cine i la literatura que avui consumeix el nostre jovent… els personatges messiànics hi abunden més que els vicis que alguns s’entossudeixen a veure a tot arreu. I aquesta passió, aquesta passió que es troba en cada lletra, sí, en cada lletra, en cada paraula de l’Escriptura, en cada ritus de l’Església, en cada gest amable, en cada acte de caritat, en cada somriure gratuït, en cada mirada… i que ens costa tant de descobrir que no la veiem si no ens en fan una pel·lícula.
Aquesta passió és la que visc cada dia, la que ha viscut tanta gent, molta gent, la que viu cada dia tanta tanta gent. Per tots ells, per tots vosaltres… Bon Nadal, que aquesta passió del Messies us ompli, sentiu-la i que us dugui a estimar més enllà de les mediocritat. Que aquest noi que ens ha nascut, aquest fill que ens ha estat donat, us ompli de la passió que duu en Ell i que de segles i segles ha il·luminat el nostre món.

Tres-cents cinquanta anys i unes Completes

Des que vaig començar a pensar en ser monjo, el breu ofici de Completes ha estat un dels moments bonics del dia; potser és perquè quan estudiava, la majoria de dies només resava Completes amb un company de residència. Val a dir que això va crear un cert costum i van arribar a ser uns quants, i no pas tots “de Missa” els qui de tant en tant venien a Completes.
Això de banda, les Completes tenen el seu punt central en el Càntic de Simeó, el Nunc Dimitis, el més breu dels tres càntics que St. Lluc posa en l’evangeli de la infància de Jesús i que és l’expressió d’un home ancià a qui Déu havia promès que veuria el Messies, que ho ha esperat tota la vida i que, finalment, l’ha vist. Pels qui no esteu avesats al text, diu en la versió catalana:
Ara Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles. Llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble.
Avui a sopar he sentit una bella història sobre Simeó el Just, una història que dóna profunditat a aquest home, i que es va fer molt popular durant els primers segles de cristianisme. La història diu que Simeó va ser un dels setanta-dos savis hebreus que van anar a Alexandria per traduir la Bíblia al grec. Aquest Simeó, cada vegada que llegia una paraula de l’Escriptura referida al Messies, es deia que allò no passaria mai, que no podia ser. Déu es va apiadar de la seva tristesa, perquè no creure que el Messies vindrà és degut a la tristesa, i li va donar tres-cents cinquanta anys de vida per poder veure la glòria d’Israel entrant al Temple. Tres-cents cinquanta anys de vida llegint l’Escriptura i esperant el Messies no és una mala xifra.
Aquesta mena d’històries no es poden menystenir, perquè la meravella del relat parla. Hi ha quelcom en l’Escriptura que només pot ésser explicat amb aquest esclat de meravella que són les reinterpretacions que se n’han fet.
Seguiré cantant cada dia el Càntic de Simeó, i potser alguns dies estaré distret, però quan em distregui massa, em podré recordar del savi a qui Déu va prometre que veuria el Messies mentre traduïa l’Escriptura i no l’acompanyava prou l’alegria que ens ve d’Ell.
(Alegreu-vos en el Senyor, que cantàvem diumenge…)

Els gestos i el coneixement de Déu

Els gestos, els petits rituals quotidians, són primordials en una vida que es vulgui religiosa (no en el sentit institucional de l’expressió, però també), són primordials per a una vida en la qual Déu hi hagi de tenir un paper central, o si més no destacat.
Això, que sembla al comú de les persones d’aquest món, entre els quals incloc els futbolistes que se senyen abans de sortir a jugar, els pares i mares que senyen el pa abans de tallar-lo, els nens que resen mentre els pentinen abans d’anar a escola, o tota la munió de gent que anònimament visita catedrals i prega per si de cas… els sembla tant evident que ni tan sols no s’ho han plantejat mai, és quelcom al qual s’ha donat poquíssima importància, sobretot durant les últimes dècades, en les quals això de Déu ha passat de ser el pa de cada dia a ser un concepte molt molt difícil que no es pot explicar. És veritat que Déu no es pot explicar, però fer coses amb les mans és una manera d’explicar i d’entendre que, per aquestes coses, i potser per totes les coses importants de veritat, sol ser més efectiva.
Vaig pensar això mentre llegia el segon capítol d’un llibre molt interessant i molt bonic, també visualment, que es diu Les Symboles du Judaïsme del rabí Marc-Alain Ouaknin. El capítol està dedicat al Talit, el xal de pregària que fan servir els jueus, i comença dient:
“Hem decidit de començar aquest viatge a través dels símbols del judaisme pel Talit, el xal de pregària, ja que segons el Talmud, és a partir d’aquest ritus exemplar que hom pot comprendre el funcionament dels ritus en general: la inscripció del llenguatge vivent en la matèria, i particularment la inscripció del nom, dels noms de Déu en la realitat dels objectes del món, per tal que el món sigui traspassat per les vibracions d’aquests noms.”
Seguidament, explica com és un Talit i què s’ha de dir quan hom se’l posa, però la idea que em va cridar l’atenció és aquesta de la importància de inscriure en els objectes, en les persones, els noms, els signes, el gran signe de la creu en el nostre cas, per tal que tota la matèria sigui traspassada per la vibració d’aquest signe. Caldria que no acabéssim de perdre la poca ritualitat quotidiana que ens queda després de tanta crisi simbòlica, i que la promoguéssim, més que res perquè, observant les persones, es veu que és allò que els surt naturalment.

Déu, l'home i el sistema

La grandesa del catolicisme ha estat sempre el sistema, el sistema que l’ha fet capaç d’ordenar un Codi de Dret Canònic, un Catecisme de l’Església Catòlica, un Ordenament General de la Litúrgia de les Hores, uns Exercicis Espirituals, una doctrina social endreçada, una pregària mental ordenada… Això, malgrat les aparences, és molt modern, en termes eclesials fa quatre dies que ho tenim, però té arrels fondes, medievals i renaixentistes. Aquesta sistemàtica he fet possible que els estudis de teologia siguin una carrera com qualsevol altra (almenys en molts països), que el matrimoni catòlic sigui assimilable al matrimoni civil o que els registres de baptisme siguin en molts casos els únics que existeixen durant segles.
Aquesta riquesa, de la qual tots ens hem beneficiat i ens beneficiem, però, ha dut també al que em sembla un gran problema, ha dut també a la voluntat de sistematitzar l’insistematitzable, l’ésser humà. Això ho veig molt clarament en la sola idea de “pla pastoral” o en els processos d’acompanyament personal o col·lectiu que es volen cenyir a un esquema donat d’entrada… dues idees que semblen bones, com d’altres, però que semblen fallar quan volen fer passar les idees per damunt dels fets.
Més curiós encara em sembla, i només ho vull citar, que molts dels principals paladins d’aquestes coses són els mateixos que no volen sentir parlar de normes i sistemes en coses com ara el culte, que de tots els temps ha estat sistematitzat i regulat, o els lligams de parentiu, que també han estat sempre regulats.
Em sembla que el sistema és bo dins els límits que sónel misteri de l’home (de cara cap endins) i el misteri de Déu. Dins d’aquests límits és bo que les coses estiguin sistematitzades, és útil, és beneficiós per a l’individu i per al col·lectiu, que d’aquesta manera no estan a mercè de l’arbitrarietat; però fora d’aquests límits cal abandonar en tant que es pugui el prejudici, o si més no positivar-lo, cal adquirir la visió de la realitat tal com és, per poder anar cap a Déu, i dur cada home a Déu tal com li hem de dur particularment, no tal com diu el pla pastoral o tal o tal altre sistema. Això, però, exigeix flexibilitat, exigeix renuncia i exigeix saber veure què cal que hom faci i què no. En definitiva, exigeix coneixement d’un mateix i pregària.
Que St. Francesc Xavier, a qui aquestes coses van dur algun problema… ens hi ajudi.