Avui se celebra St. Teodor l’Estudita, que fou Abat del monestir d’Studion entre el 797 i el 826, i que podríem dir que és el “patró” d’aquest blog, juntament amb els altres sants estudites. Aquí no puc explicar detalladament una vida que va ser molt lluny del que habitualment hom entén que deu ésser la vida d’un monjo medieval.
Per qui no hi estigui avesat i pensi en segles inacabables d’avorriment, cal dir que la història medieval bizantina és trepidant, marcada per infinitat de revoltes populars per motius teològics, conspiracions palatines per posar o treure un Emperador, i moltes més encara per promocionar o fer caure qualsevol dels milers de personatges que poblaven la santa Constantinoble, tot amanit per guerres constants a totes les fronteres i una crisi econòmica perpètua.
La vida de St. Teodor està marcada, perquè us feu el càrrec del personatge, per dos exilis i unes quantes estades a la presó, sempre acompanyats de les corresponents rehabilitacions i promocions. Era un constantinopolità de soca-rel, fill d’un alt funcionari i una dama, que va arribar a monjo fundant un monestir amb els seus familiars per inspiració d’un tiet matern, i va ser abat d’Studion de mans d’una emperadriu iconòdula, que havia fet deposar el seu fill iconoclasta. Va ser un bon abat, va millorar la biblioteca i l’escriptori del seu monestir i va escriure una regla i unes exhortacions que van durar segles. I va ser un bon teòleg que va refutar la iconoclàstia amb un tractat i una pila de cartes. També va ser un home d’acció, amb relacions a Orient i Occident.
Pensant en St. Teodor, en el que va fer i el que es va trobar, m’han vingut al cap les característiques del caràcter bizantí que Sir Steven Runciman descriu al seu llibre “La civilització bizantina”, i que abasten des de l’amor a la bellesa, fins al pessimisme, de les grans obres de caritat pública fins a l’erudició i també la histèria col·lectiva, però que culminen ineludiblement en aquell sentit diví que aquella gent tenia i que ho informava tot. Aquell savi britànic, que tingué l’honor de ser nomenat lector de l’Església Patriarcal de St. Jordi del Phanar, ho va definir preguntant en nom d’ells: "¿Què era l’Emperador, el Par dels Apòstols, què era la mateixa Constantinoble, la gran ciutat grata a Déu i a la Seva Mare, comparats amb el Crist Pantocrator i la gloriosa Cort Celestial?".
Com a bon bizantí, St. Teodor va cultivar la saviesa i va viure amb valentia aquesta vida, sabent que la veritat de veritat no la sabria fins a l’altra banda; i no és una mala manera de viure.
Per qui no hi estigui avesat i pensi en segles inacabables d’avorriment, cal dir que la història medieval bizantina és trepidant, marcada per infinitat de revoltes populars per motius teològics, conspiracions palatines per posar o treure un Emperador, i moltes més encara per promocionar o fer caure qualsevol dels milers de personatges que poblaven la santa Constantinoble, tot amanit per guerres constants a totes les fronteres i una crisi econòmica perpètua.
La vida de St. Teodor està marcada, perquè us feu el càrrec del personatge, per dos exilis i unes quantes estades a la presó, sempre acompanyats de les corresponents rehabilitacions i promocions. Era un constantinopolità de soca-rel, fill d’un alt funcionari i una dama, que va arribar a monjo fundant un monestir amb els seus familiars per inspiració d’un tiet matern, i va ser abat d’Studion de mans d’una emperadriu iconòdula, que havia fet deposar el seu fill iconoclasta. Va ser un bon abat, va millorar la biblioteca i l’escriptori del seu monestir i va escriure una regla i unes exhortacions que van durar segles. I va ser un bon teòleg que va refutar la iconoclàstia amb un tractat i una pila de cartes. També va ser un home d’acció, amb relacions a Orient i Occident.
Pensant en St. Teodor, en el que va fer i el que es va trobar, m’han vingut al cap les característiques del caràcter bizantí que Sir Steven Runciman descriu al seu llibre “La civilització bizantina”, i que abasten des de l’amor a la bellesa, fins al pessimisme, de les grans obres de caritat pública fins a l’erudició i també la histèria col·lectiva, però que culminen ineludiblement en aquell sentit diví que aquella gent tenia i que ho informava tot. Aquell savi britànic, que tingué l’honor de ser nomenat lector de l’Església Patriarcal de St. Jordi del Phanar, ho va definir preguntant en nom d’ells: "¿Què era l’Emperador, el Par dels Apòstols, què era la mateixa Constantinoble, la gran ciutat grata a Déu i a la Seva Mare, comparats amb el Crist Pantocrator i la gloriosa Cort Celestial?".
Com a bon bizantí, St. Teodor va cultivar la saviesa i va viure amb valentia aquesta vida, sabent que la veritat de veritat no la sabria fins a l’altra banda; i no és una mala manera de viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada