dimecres, 26 de novembre de 2008

Idees esparses a partir de l'Apocalipsi


Aquesta setmana és la setmana de l’Apocalipsi, els dies últims d’un cicle litúrgic repetit anualment. A l’Apocalipsi li va costar d’entrar al cànon del Nou Testament i, en canvi, és un dels llibres que més elements ha donat tant a l’imaginari popular com a la imatge pública de la pròpia Església, perquè el model de la litúrgia cristiana no és el Sant Sopar, és la litúrgia celestial tal com la descriu l’Apocalipsi.
Les imatges de l’Apocalipsi són magnífiques, des del com-fill-d’home amb l’espasa a la boca davant dels set lampadaris de l’inici, fins a la visió de la Nova Jerusalem, on no hi ha Temple perquè Déu hi viu amb els homes, del final. Tot amb tot, més enllà de les imatges, o més aviat per mitjà de les imatges, l’Apocalipsi és el llibre de l’esperança última, l’esperança que Déu ho farà tot nou. Aquest llibre, diuen els que hi pleguen alguna cosa, va ser escrit a l’Àsia i la tradició el posa sota St. Joan, però nosaltres, l’Apocalipsi el veiem amb ulls medievals, amb ulls romànics.
L’edat mitjana ha estat injustament malinterpretada en la seva fixació per aquest llibre i per la idea del judici. Ha estat malinterpretada per aquells qui, a la llarga, ens han dut a “l’Apocalipsi en viu i en directe” en que viu sovint el nostre món. Volent-nos alliberar de la por del judici de Déu, que és amor, ens han condemnat a la injustícia que implica l’absència de judici possible… deixem-ho córrer…
El Judici dels medievals no és el de la Capella Sixtina ni el dels gravats de Dürer, no és aquell atapeïment de carn exaltada o lacerada. El Judici dels medievals és en si mateix un restabliment de l’ordre primer, un restabliment de la bellesa primera, una renovació completa, una guarició de tots els mals; una renovació que creiem ja començada des de la vinguda del Crist i que despunta en cada fill de Déu malgrat la nostra finitud, malgrat el dolor, els plors i els mals de tota mena.
Jo no puc creure en el Judici de la Sixtina, amb aquells àngels atabalant el personal amb les trompetes i els dimonis mirant d’esgarrapar algun condemnat més… allò és apoteòsic, però no és seriós… En canvi puc creure en el Pantocràtor del romànic pirinenc (imatge del de Constantinoble, no ens n’oblidem…), que és com la pintura del silenci celestial, de la pau última, al bellesa i la vida restaurades per sempre…
Una confessió final: A vegades aconsellen identificar-se amb els personatges bíblics… Jo, des de petit, he tingut tirada a identificar-me amb els vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi…

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis