dimecres, 26 de novembre de 2008

Idees esparses a partir de l'Apocalipsi


Aquesta setmana és la setmana de l’Apocalipsi, els dies últims d’un cicle litúrgic repetit anualment. A l’Apocalipsi li va costar d’entrar al cànon del Nou Testament i, en canvi, és un dels llibres que més elements ha donat tant a l’imaginari popular com a la imatge pública de la pròpia Església, perquè el model de la litúrgia cristiana no és el Sant Sopar, és la litúrgia celestial tal com la descriu l’Apocalipsi.
Les imatges de l’Apocalipsi són magnífiques, des del com-fill-d’home amb l’espasa a la boca davant dels set lampadaris de l’inici, fins a la visió de la Nova Jerusalem, on no hi ha Temple perquè Déu hi viu amb els homes, del final. Tot amb tot, més enllà de les imatges, o més aviat per mitjà de les imatges, l’Apocalipsi és el llibre de l’esperança última, l’esperança que Déu ho farà tot nou. Aquest llibre, diuen els que hi pleguen alguna cosa, va ser escrit a l’Àsia i la tradició el posa sota St. Joan, però nosaltres, l’Apocalipsi el veiem amb ulls medievals, amb ulls romànics.
L’edat mitjana ha estat injustament malinterpretada en la seva fixació per aquest llibre i per la idea del judici. Ha estat malinterpretada per aquells qui, a la llarga, ens han dut a “l’Apocalipsi en viu i en directe” en que viu sovint el nostre món. Volent-nos alliberar de la por del judici de Déu, que és amor, ens han condemnat a la injustícia que implica l’absència de judici possible… deixem-ho córrer…
El Judici dels medievals no és el de la Capella Sixtina ni el dels gravats de Dürer, no és aquell atapeïment de carn exaltada o lacerada. El Judici dels medievals és en si mateix un restabliment de l’ordre primer, un restabliment de la bellesa primera, una renovació completa, una guarició de tots els mals; una renovació que creiem ja començada des de la vinguda del Crist i que despunta en cada fill de Déu malgrat la nostra finitud, malgrat el dolor, els plors i els mals de tota mena.
Jo no puc creure en el Judici de la Sixtina, amb aquells àngels atabalant el personal amb les trompetes i els dimonis mirant d’esgarrapar algun condemnat més… allò és apoteòsic, però no és seriós… En canvi puc creure en el Pantocràtor del romànic pirinenc (imatge del de Constantinoble, no ens n’oblidem…), que és com la pintura del silenci celestial, de la pau última, al bellesa i la vida restaurades per sempre…
Una confessió final: A vegades aconsellen identificar-se amb els personatges bíblics… Jo, des de petit, he tingut tirada a identificar-me amb els vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi…

dimecres, 19 de novembre de 2008

Els tres teòlegs bizantins


Aquesta setmana segueixo amb tema bizantí, mal que sigui per fer honor al nom del blog… i a la meva fama...
Hom podria dir que hi ha hagut molts més que tres teòlegs bizantins, alguns fins i tot de gran importància, i tindria raó, des de la nostra òptica si més no. Tot i això, la tradició bizantina només ha volgut donar el nom de teòleg a St. Joan el Teòleg (l’Evangelista a occident), St. Gregori el Teòleg (de Nazianz) i St. Simeó el Nou Teòleg, i això és quelcom que, ara que em toca estudiar la sacra doctrina, em fa pensar força.
Malgrat les distàncies temporals, les seves experiències concretes, la fiabilitat de les biografies, la dispersió de tradicions… hi ha alguns punts de comú en aquests tres personatges que duen a agrupar-los en aquesta selecta categoria de teòlegs. La dades, evidentment, són molt escasses en el cas del primer, i seriosament més abundants en el cas del tercer
La més important és segurament que tots tres van aprendre la teologia per una mena d’experiència inefable i que amb moltes dificultats van poder explicar allò que sabien. De St. Joan diu l’Evangeli que li és atribuït que va reclinar el cap sobre el pit de Jesús, una afirmació que, interpretada a la bizantina (i a la llatina durant segles) implica un coneixement que ve del contacte físic, material. Aquesta consciència d’haver rebut un coneixement que no són capaços d’explicar és un tema recorrent en tots tres, i la gosadia de les seves expressions, amb les quals intentaven donar una idea del que tenien dins, els va dur problemes.
Aquest caràcter experiencial i transcendent de la seva teologia els duu també a un cert caràcter, que podem conèixer només en la mesura que les biografies ens donen alguna dada al respecte del caràcter. És un caràcter particular, amb una tirada a la malenconia, a sentir-se derrotats per un entorn que no els comprèn, però alhora, en d’altres moments, un caràcter expansiu i enèrgic que els fa atractius per a uns i odiosos per a d’altres.
Tot plegat ens retrata tres personalitats controvertides, sempre incòmodes per als seus contemporanis, mogudes per una experiència vital i inenarrable de Déu, font d’una gran llibertat a l’hora de parlar i de relacionar-se que es fa insuportable per als qui volen ficar tant Déu com els homes, perquè això sempre va junt, en un esquema lògico-moral, però que és lluminosa per als qui cerquen Déu i els homes de veritat. Realment un plantejament interessant de la teologia…

dimecres, 12 de novembre de 2008

Sant Teodor l'Estudita


Avui se celebra St. Teodor l’Estudita, que fou Abat del monestir d’Studion entre el 797 i el 826, i que podríem dir que és el “patró” d’aquest blog, juntament amb els altres sants estudites. Aquí no puc explicar detalladament una vida que va ser molt lluny del que habitualment hom entén que deu ésser la vida d’un monjo medieval.
Per qui no hi estigui avesat i pensi en segles inacabables d’avorriment, cal dir que la història medieval bizantina és trepidant, marcada per infinitat de revoltes populars per motius teològics, conspiracions palatines per posar o treure un Emperador, i moltes més encara per promocionar o fer caure qualsevol dels milers de personatges que poblaven la santa Constantinoble, tot amanit per guerres constants a totes les fronteres i una crisi econòmica perpètua.
La vida de St. Teodor està marcada, perquè us feu el càrrec del personatge, per dos exilis i unes quantes estades a la presó, sempre acompanyats de les corresponents rehabilitacions i promocions. Era un constantinopolità de soca-rel, fill d’un alt funcionari i una dama, que va arribar a monjo fundant un monestir amb els seus familiars per inspiració d’un tiet matern, i va ser abat d’Studion de mans d’una emperadriu iconòdula, que havia fet deposar el seu fill iconoclasta. Va ser un bon abat, va millorar la biblioteca i l’escriptori del seu monestir i va escriure una regla i unes exhortacions que van durar segles. I va ser un bon teòleg que va refutar la iconoclàstia amb un tractat i una pila de cartes. També va ser un home d’acció, amb relacions a Orient i Occident.
Pensant en St. Teodor, en el que va fer i el que es va trobar, m’han vingut al cap les característiques del caràcter bizantí que Sir Steven Runciman descriu al seu llibre “La civilització bizantina”, i que abasten des de l’amor a la bellesa, fins al pessimisme, de les grans obres de caritat pública fins a l’erudició i també la histèria col·lectiva, però que culminen ineludiblement en aquell sentit diví que aquella gent tenia i que ho informava tot. Aquell savi britànic, que tingué l’honor de ser nomenat lector de l’Església Patriarcal de St. Jordi del Phanar, ho va definir preguntant en nom d’ells: "¿Què era l’Emperador, el Par dels Apòstols, què era la mateixa Constantinoble, la gran ciutat grata a Déu i a la Seva Mare, comparats amb el Crist Pantocrator i la gloriosa Cort Celestial?".
Com a bon bizantí, St. Teodor va cultivar la saviesa i va viure amb valentia aquesta vida, sabent que la veritat de veritat no la sabria fins a l’altra banda; i no és una mala manera de viure.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Un full en blanc


Sovint em trobo amb persones que, quan manifesto algun dubte respecte d’alguna qüestió d’una certa transcendència, sigui una qüestió ètica sigui una qüestió metafísica, em pregunten estranyats si aquestes coses, pel fet de ser jo cristià i monjo no hauria de tenir-les solucionades ja d’entrada, sense que fes falta ni tant sols la pregunta al respecte.
Per fer-ho simple, diria que hi ha dues maneres d’entendre el ser religiós: la podem entendre com uns mots encreuats o com un full en blanc:
Si l’entenem com uns mots encreuats vol dir que tenim unes caselles i hem de buscar en l’Escriptura, en la tradició, en el magisteri… quines “lletres” hi van, sense preguntar-nos què volen dir ni si tot plegat té sentit o no. El nostre món és uns mots encreuats i l’objectiu és només completar-lo de manera que tot concordi.
Si l’entenem com un full en blanc vol dir que tenim davant un nombre limitat (perquè som limitats) de possibilitats no determinades i que comptem amb Déu per dur-ne una a terme. Vol dir que la nostra vida és quelcom que hem de construir amb sentit i que Déu no és la font de respostes prefabricades per a tot.
Per a molta gent del nostre temps la religió és uns mots encreuats i, comprensiblement, no hi volen entrar, malgrat que per a d’altres això és el que la fa atractiva. Si tanta gent entén això deu ser perquè durant segles s’ha predicat això, i, de fet, aquest no és en si mateix un mal camí, només és un camí molt limitat.
Queda clar, per tant, que, per a mi, la vida cristiana és un full en blanc. Ara bé, tampoc no crec en la solució de voler omplir aquest full sense haver llegit llibres. L’Escriptura, la tradició, el magisteri, els autors antics i moderns, la literatura… ha de servir per trobar les meves paraules. No partim del no res per pensar/fer la nostra vida, partim del que hem rebut, del que hem “pescat” en el mar de tot el que hi ha escrit.
Nostre Pare Sant Benet sembla que vulgui dir això quan, en parlar de la institució de l’Abat, diu que aquest ha de ser “docte en la llei divina perquè sàpiga i tingui d’on treure coses noves i velles” (RB 64,9). Sembla que la vida cristiana és un full en blanc, però Déu ens ha dotat d’una gran biblioteca per omplir-lo de sentit.

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis