dimecres, 29 d’octubre de 2008

Sóc meu?


És difícil de dir en quin moment l’home s’ha sentit propietari del món i com aquesta idea ha anat evolucionant fins a arribar a la consciència que avui tenim la major part d’occidentals que el món és quelcom absolutament altre que nosaltres i que és propietat nostra, entenent per propietat que en podem fer el que vulguem sense límits. Ara però, no vull parlar de medi ambient, sinó de nosaltres mateixos, sabent que totes dues coses estan unides, que són una en algun sentit.
La cosa és com hem arribat a la conclusió que tot és nostre, començant per nosaltres mateixos, que és l’arrel, o la conseqüència, d’aquesta cosa: Jo diria que abans vam pensar “Aquesta tassa és meva” que no pas “Jo sóc meu”, i que això últim ha vingut d’allò primer.
La idea sovint s’ha plantejat, perquè som occidentals, en termes de cos i ànima, i ha estat formulada com “El meu cos és meu” o “El meu pensament és meu”, les quals comporten, al meu entendre, algun problema d’índole lògica. Si el meu cos és meu, jo no sóc el meu cos, el meu cos és quelcom altre que jo; si a sobre el meu pensament és meu, vol dir que el meu pensament tampoc no sóc jo, que el meu pensament és altre que jo mateix i el puc canviar a plaer, de manera que al final, si jo no sóc ni el meu cos ni la meva ànima (donant per bona aquesta distinció) perquè ambdós són meus i hom no pot ser allò que posseeix… aleshores jo què sóc?
Reflexionant-hi una mica, i des de menut que de tant en tant em ve al cap, m’és molt difícil d’afirmar que “Jo sóc meu”. És evident que si unes tals afirmacions han estat proferides en un context polèmic, per evitar que el poder civil, o privat, actuï injustament en contra d’un mateix, en aquest context, les afirmacions poden ser legítimes, però com a principi útil a l’hora de viure, o de fer lleis, em sembla que és força problemàtic (un mica en la línia que una família és el grup de persones que viu al voltant d’una nevera…), i que caldria aprofundir una mica més.
Com m’acostuma a passar, només em plantejo preguntes, perquè la resposta a què sóc no té una resposta, té una constel·lació de respostes possibles, totes les quals connectades, poden donar lloc a una resposta complexa, que pot ser el principi sobre el qual viure.
(La il·lustració és una foto meva de l'ull que sóc jo... per no dir "el meu ull")

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis