Avui volia parlar de la crisi, però el meu avi és a l’hospital, i morirà aviat i, la veritat, he preferit escriure un pro memoria que no pas un in memoriam.
No crec que mai ningú n’escrigui una biografia, és un home representatiu del s.XX a la Catalunya interior. Va néixer en una pobra família de masovers que al cap de pocs anys va perdre tot el que tenia a causa d’un incendi. Això va deixar l’economia familiar, i la família en general, en una situació força complicada, que es va acabar d’agreujar amb la Guerra. Ell comenta sovint que d’adolescent no comptava pas arribar a gran, pensava que moriria abans del vint anys a causa de la pobra nutrició que rebia. Abans de la Guerra va ser escolà del Dr. Viladot, una mena de capellà que ja no en fan, que el preferia perquè era l’únic que estava disposat a dur-li el pesat faristol de plata d’una banda a l’altra de l’altar, i va desenvolupar la devoció senzilla per nostre Senyor i la Mare de Déu de tot catòlic.
Després de la Guerra va ser aprenent i mecànic, en una època que els recanvis es feien a mà i d’un camió en feien dos. D’aquesta època li ve l’esperit emprenedor i la voluntat de tirar endavant negocis, per no tornar mai d’allà on havia sortit i perquè els seus no haguessin de patir mai el que ell va haver de patir de petit i de jove. L’experiència de veure morir la seva mare sense poder pagar un metge ni medicaments el va marcar de per vida.
Quan es va casar amb la meva àvia, ella duia endavant el cafè familiar amb traça per a tractar el públic, però amb poca vista per al negoci. Ell va fer-se càrrec del negoci i el va fer créixer. Aprofitant el creixement del país en general va dedicar-se a adquirir terrenys, construir cases, invertir… i se n’ha sortit força bé. Totes aquestes coses poden semblar prosaiques als qui sempre hem nascut, com qui diu, amb la jubilació garantida, però per a aquelles generacions, adquirir per a un mateix i per als fills un benestar major que el que hom havia rebut era un principi fonamental que ho presidia tot.
La seva vida no ha estat perfecta, ha tingut els mateixos problemes que tots els homes de la seva època per gestionar els sentiments i ha hagut de fer front a canvis tant grans que semblen impossibles, però ara que està vivint els seus últims dies en aquest món, m’agrada recordar la seva vida amb agraïment i joia per tot allò que la seva voluntat de tirar endavant ha fet possible.
No crec que mai ningú n’escrigui una biografia, és un home representatiu del s.XX a la Catalunya interior. Va néixer en una pobra família de masovers que al cap de pocs anys va perdre tot el que tenia a causa d’un incendi. Això va deixar l’economia familiar, i la família en general, en una situació força complicada, que es va acabar d’agreujar amb la Guerra. Ell comenta sovint que d’adolescent no comptava pas arribar a gran, pensava que moriria abans del vint anys a causa de la pobra nutrició que rebia. Abans de la Guerra va ser escolà del Dr. Viladot, una mena de capellà que ja no en fan, que el preferia perquè era l’únic que estava disposat a dur-li el pesat faristol de plata d’una banda a l’altra de l’altar, i va desenvolupar la devoció senzilla per nostre Senyor i la Mare de Déu de tot catòlic.
Després de la Guerra va ser aprenent i mecànic, en una època que els recanvis es feien a mà i d’un camió en feien dos. D’aquesta època li ve l’esperit emprenedor i la voluntat de tirar endavant negocis, per no tornar mai d’allà on havia sortit i perquè els seus no haguessin de patir mai el que ell va haver de patir de petit i de jove. L’experiència de veure morir la seva mare sense poder pagar un metge ni medicaments el va marcar de per vida.
Quan es va casar amb la meva àvia, ella duia endavant el cafè familiar amb traça per a tractar el públic, però amb poca vista per al negoci. Ell va fer-se càrrec del negoci i el va fer créixer. Aprofitant el creixement del país en general va dedicar-se a adquirir terrenys, construir cases, invertir… i se n’ha sortit força bé. Totes aquestes coses poden semblar prosaiques als qui sempre hem nascut, com qui diu, amb la jubilació garantida, però per a aquelles generacions, adquirir per a un mateix i per als fills un benestar major que el que hom havia rebut era un principi fonamental que ho presidia tot.
La seva vida no ha estat perfecta, ha tingut els mateixos problemes que tots els homes de la seva època per gestionar els sentiments i ha hagut de fer front a canvis tant grans que semblen impossibles, però ara que està vivint els seus últims dies en aquest món, m’agrada recordar la seva vida amb agraïment i joia per tot allò que la seva voluntat de tirar endavant ha fet possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada