dimecres, 22 d’octubre de 2008

Els orientalistes


Els orientals no són orientalistes, cal tenir-ho clar; els orientalistes només poden ser occidentals. I és que alguns occidentals han tendit a ésser fascinats per l’orient, o per un determinat orient que imaginen, i per això han hagut d’aguantar crítiques i comentaris jocosos per part dels seus conciutadans, el món dels quals acaba a Viena, que inventant el croissant ha arribat al seu límit tolerable d’orientalisme. Hom no escull de ser orientalista, s’hi troba i ho ha de gestionar d’alguna manera.
Si haguéssim de veure en perspectiva històrica la presència de l’orientalisme a occident veuríem que, des dels relats mítics grecs fins a Matisse pintant dones amb vestit de turques, des d’Alexandre, potser l’orientalista més reeixit de tots, fins els reis de dret diví, que volien ser com els emperadors bizantins, i sobretot des d’un cert nombre d’artistes i intel·lectuals romàntics, Europa està marcada per aquesta fascinació per tot allò que ve de l’orient més o menys llunyà. Tot i això, no tothom és pròpiament orientalista, és una característica relativament rara i alhora omnipresent en tota la història d’occident.
A vegades m’he preguntat d’on ens ve als orientalistes aquesta estranya fascinació per un món on no vivim i el qual, en la majoria dels casos, no arribem a conèixer a fons. Jo diria que tot plegat ens ve més del món de la intuïció que no pas del raciocini, malgrat que acaba afectant seriosament el nostre raciocini, normalment per al bé del nostre equilibri personal. En algun moment de la infància ens sentim fascinats per un món que podem conèixer només pels sentits, i més endavant anem adquirint coneixements i anem prenent opcions en aquest mateix sentit.
Deia que potser Alexandre ha estat l’orientalista més reeixit per tal com, per una dotzena d’anys va fer una unitat real d’orient i occident. Aquella fascinació per l’orient i alhora aquell amor als valors occidentals que els cronistes recullen que tenia i que el va dur a voler integrar les dues coses suposo que és, més o menys, i en la mesura de la mediocritat de cadascú, el que uneix tots els orientalistes. És, en certa manera, voler viure en el món de la paraula racional i del silenci sagrat alhora, una manera de ser no sempre ben compresa, ni pels mateixos que la “patim”, sempre rica i sempre perillosa, per tal com pot dur tant a la integració com a la desintegració d’un mateix.
(Un germà em va dir que hauria de dir què són els quadres, aquest és “Noi amb turbant i flors” de Sweerts, un flamenc catòlic que va morir a la Xina)

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis