dimecres, 29 d’octubre de 2008

Sóc meu?


És difícil de dir en quin moment l’home s’ha sentit propietari del món i com aquesta idea ha anat evolucionant fins a arribar a la consciència que avui tenim la major part d’occidentals que el món és quelcom absolutament altre que nosaltres i que és propietat nostra, entenent per propietat que en podem fer el que vulguem sense límits. Ara però, no vull parlar de medi ambient, sinó de nosaltres mateixos, sabent que totes dues coses estan unides, que són una en algun sentit.
La cosa és com hem arribat a la conclusió que tot és nostre, començant per nosaltres mateixos, que és l’arrel, o la conseqüència, d’aquesta cosa: Jo diria que abans vam pensar “Aquesta tassa és meva” que no pas “Jo sóc meu”, i que això últim ha vingut d’allò primer.
La idea sovint s’ha plantejat, perquè som occidentals, en termes de cos i ànima, i ha estat formulada com “El meu cos és meu” o “El meu pensament és meu”, les quals comporten, al meu entendre, algun problema d’índole lògica. Si el meu cos és meu, jo no sóc el meu cos, el meu cos és quelcom altre que jo; si a sobre el meu pensament és meu, vol dir que el meu pensament tampoc no sóc jo, que el meu pensament és altre que jo mateix i el puc canviar a plaer, de manera que al final, si jo no sóc ni el meu cos ni la meva ànima (donant per bona aquesta distinció) perquè ambdós són meus i hom no pot ser allò que posseeix… aleshores jo què sóc?
Reflexionant-hi una mica, i des de menut que de tant en tant em ve al cap, m’és molt difícil d’afirmar que “Jo sóc meu”. És evident que si unes tals afirmacions han estat proferides en un context polèmic, per evitar que el poder civil, o privat, actuï injustament en contra d’un mateix, en aquest context, les afirmacions poden ser legítimes, però com a principi útil a l’hora de viure, o de fer lleis, em sembla que és força problemàtic (un mica en la línia que una família és el grup de persones que viu al voltant d’una nevera…), i que caldria aprofundir una mica més.
Com m’acostuma a passar, només em plantejo preguntes, perquè la resposta a què sóc no té una resposta, té una constel·lació de respostes possibles, totes les quals connectades, poden donar lloc a una resposta complexa, que pot ser el principi sobre el qual viure.
(La il·lustració és una foto meva de l'ull que sóc jo... per no dir "el meu ull")

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Els orientalistes


Els orientals no són orientalistes, cal tenir-ho clar; els orientalistes només poden ser occidentals. I és que alguns occidentals han tendit a ésser fascinats per l’orient, o per un determinat orient que imaginen, i per això han hagut d’aguantar crítiques i comentaris jocosos per part dels seus conciutadans, el món dels quals acaba a Viena, que inventant el croissant ha arribat al seu límit tolerable d’orientalisme. Hom no escull de ser orientalista, s’hi troba i ho ha de gestionar d’alguna manera.
Si haguéssim de veure en perspectiva històrica la presència de l’orientalisme a occident veuríem que, des dels relats mítics grecs fins a Matisse pintant dones amb vestit de turques, des d’Alexandre, potser l’orientalista més reeixit de tots, fins els reis de dret diví, que volien ser com els emperadors bizantins, i sobretot des d’un cert nombre d’artistes i intel·lectuals romàntics, Europa està marcada per aquesta fascinació per tot allò que ve de l’orient més o menys llunyà. Tot i això, no tothom és pròpiament orientalista, és una característica relativament rara i alhora omnipresent en tota la història d’occident.
A vegades m’he preguntat d’on ens ve als orientalistes aquesta estranya fascinació per un món on no vivim i el qual, en la majoria dels casos, no arribem a conèixer a fons. Jo diria que tot plegat ens ve més del món de la intuïció que no pas del raciocini, malgrat que acaba afectant seriosament el nostre raciocini, normalment per al bé del nostre equilibri personal. En algun moment de la infància ens sentim fascinats per un món que podem conèixer només pels sentits, i més endavant anem adquirint coneixements i anem prenent opcions en aquest mateix sentit.
Deia que potser Alexandre ha estat l’orientalista més reeixit per tal com, per una dotzena d’anys va fer una unitat real d’orient i occident. Aquella fascinació per l’orient i alhora aquell amor als valors occidentals que els cronistes recullen que tenia i que el va dur a voler integrar les dues coses suposo que és, més o menys, i en la mesura de la mediocritat de cadascú, el que uneix tots els orientalistes. És, en certa manera, voler viure en el món de la paraula racional i del silenci sagrat alhora, una manera de ser no sempre ben compresa, ni pels mateixos que la “patim”, sempre rica i sempre perillosa, per tal com pot dur tant a la integració com a la desintegració d’un mateix.
(Un germà em va dir que hauria de dir què són els quadres, aquest és “Noi amb turbant i flors” de Sweerts, un flamenc catòlic que va morir a la Xina)

dimecres, 15 d’octubre de 2008

De la crisi


Una crisi econòmica es pot deure, diuen els historiadors de l’economia, a diverses causes. En passades centúries, l’escassetat o l’abundància de pluges, les guerres, o una política especialment desgraciada en solien ésser les causes més habituals. Les crisis derivaven en caresties i en una fallada general del sistema econòmic, el qual es recuperava tant bon punt la situació s’estabilitzava, més que res perquè no deixaven de ser unes economies molt simples i molt lligades a la realitat física (si hi ha blat podem menjar, si no, no; si tenim or podem pagar, si no, no).
L’actual crisi, aquesta que ho ha de canviar tot, i tant de bo que sigui així, però, sembla que es deu a una mena de gran engany en el qual una pila de senyors s’han fet caure amb una confiança desmesurada en que la caiguda sempre seria cap amunt. Ja sé que sona estrany, però el verb caure es difícil de conjugar en reflexiu, de tant estranya com és l’operació que han fet… Ells mateixos han fet el forat i s’hi han anat empentant, creient, potser, que si l’omplien de cadàvers econòmics, els últims podrien passar per sobre, però al final resulta que el forat és tant gros que hi pot caure tot plegat, ells i nosaltres. I nosaltres, els nostres estats, han fet santament d’intervenir-hi, perquè al capdavall de la seva riquesa en depèn la riquesa de tots, i ja veurem com en sortim.
Ara, però, cal que hi pensem una mica. A tot arreu del món, més o menys traumàticament, s’han hagut d’aplicar polítiques econòmiques nefastes per a l’equilibri natural i per a la supervivència d’una pila de gent, amb l’excusa que aquest sistema, que ens ho havia de salvar tot, ho requeria. I ara resulta que, precisament els qui més havien perdut en aquesta onada són els més perjudicats, resulta que tenim la gàbia plena de porqueria i els beneficis de permetre-ho resulta que no existeixen.
La cosa és tant global que res no fa pensar en una revolta a escala planetària, més que res perquè els beneficis d’una cosa així no són gens clars, i probablement ningú no respondrà de res, però potser començaria a ser hora que tots plegats penséssim quina visió tenim de la realitat i de nosaltres mateixos, perquè és aquest, i no un altre, l’origen dels mals que passem i passarem.
(Tal vegada segueixi)

dimecres, 8 d’octubre de 2008

L'avi Martí


Avui volia parlar de la crisi, però el meu avi és a l’hospital, i morirà aviat i, la veritat, he preferit escriure un pro memoria que no pas un in memoriam.
No crec que mai ningú n’escrigui una biografia, és un home representatiu del s.XX a la Catalunya interior. Va néixer en una pobra família de masovers que al cap de pocs anys va perdre tot el que tenia a causa d’un incendi. Això va deixar l’economia familiar, i la família en general, en una situació força complicada, que es va acabar d’agreujar amb la Guerra. Ell comenta sovint que d’adolescent no comptava pas arribar a gran, pensava que moriria abans del vint anys a causa de la pobra nutrició que rebia. Abans de la Guerra va ser escolà del Dr. Viladot, una mena de capellà que ja no en fan, que el preferia perquè era l’únic que estava disposat a dur-li el pesat faristol de plata d’una banda a l’altra de l’altar, i va desenvolupar la devoció senzilla per nostre Senyor i la Mare de Déu de tot catòlic.
Després de la Guerra va ser aprenent i mecànic, en una època que els recanvis es feien a mà i d’un camió en feien dos. D’aquesta època li ve l’esperit emprenedor i la voluntat de tirar endavant negocis, per no tornar mai d’allà on havia sortit i perquè els seus no haguessin de patir mai el que ell va haver de patir de petit i de jove. L’experiència de veure morir la seva mare sense poder pagar un metge ni medicaments el va marcar de per vida.
Quan es va casar amb la meva àvia, ella duia endavant el cafè familiar amb traça per a tractar el públic, però amb poca vista per al negoci. Ell va fer-se càrrec del negoci i el va fer créixer. Aprofitant el creixement del país en general va dedicar-se a adquirir terrenys, construir cases, invertir… i se n’ha sortit força bé. Totes aquestes coses poden semblar prosaiques als qui sempre hem nascut, com qui diu, amb la jubilació garantida, però per a aquelles generacions, adquirir per a un mateix i per als fills un benestar major que el que hom havia rebut era un principi fonamental que ho presidia tot.
La seva vida no ha estat perfecta, ha tingut els mateixos problemes que tots els homes de la seva època per gestionar els sentiments i ha hagut de fer front a canvis tant grans que semblen impossibles, però ara que està vivint els seus últims dies en aquest món, m’agrada recordar la seva vida amb agraïment i joia per tot allò que la seva voluntat de tirar endavant ha fet possible.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

El Messies i els messies


Almenys des de fa tres segles, però segurament des d’abans, periòdicament apareixen persones que estan tant segures de la seva originalitat i de la bondat d’aquesta que es pensen capaces de canviar la humanitat. No parlo de la voluntat de millorar el món, de fer-lo més just modificant institucions convencionals, parlo d’aquella estranya convicció que algú de tant en tant té i comunica, que la mateixa condició humana es pot i s’ha de modificar artificialment en un determinat sentit.
Els desastres que aquestes idees han provocat, sota el signe polític que sigui, quan s’han produït a gran escala, són d’una tal magnitud que semblen impossibles. A menor magnitud, familiar, local, comunitària… els desastres són igualment profunds però menys notoris.
Els homes tenim un desig messiànic, en el sentit que ens agrada esperar un canvi radical que canviï la mateixa natura de l’home, i ens agrada tant d’esperar-lo que a vegades volem provocar-lo. Qui fa això tendeix a presentar-se com una persona forta, i tendeix a envoltar-se de persones disposades a creure-ho i a seguir-lo; alhora, tendeix a considerar tots els qui no el segueixen com uns éssers mediocres i de poca altura moral.
Potser per l’horror que em causen aquesta mena de iniciatives des de menut, m’impressiona especialment el fet que el Messies no va voler canviar l’home, el va voler alliberar per l’amor. Va ser feble, un home, i va fer d’aquesta feblesa el camí de la reconciliació. La reconciliació, que és el projecte del Messies, és el contrari de la victòria/derrota, que és el projecte habitual dels messies aquests que van i vénen. El Messies, la seva humanitat reconciliada del tot, estar en Ell, és el que dóna lloc a la pau de que parlava fa un parell de setmanes comentant la icona del Crist Anapeson, la pau de la humanitat reconciliada.
Espero no voler canviar mai ningú, i espero que al meu voltant hi hagi tant pocs messies com sigui possible. Avui que és Sta. Teresa de Lisieux, tant de bo que el seu exemple m’hi ajudi.

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis