dimecres, 24 de setembre de 2008

La senyoreta Rosina


Aquest matí, era a Berga, he anat a visitar la senyoreta Rosina, la primera mestra de la qual guardo memòria. La senyoreta Rosina es va jubilar fa anys, en deu fer cap a vint, però fins l’any passat feia classes particulars i assegura que, si fos a fer ara, tornaria a ser mestra. La senyoreta Rosina era de les últimes mestres que ens feia dir el Parenostre cada matí (en una escola on no es podia fer religió, ni ho demanava ningú). Abans que a mi, la senyoreta Rosina havia tingut milers de nens i nenes de Berga i tots tots en guardem un record agraït. Aquest matí, amb la senyoreta Rosina, hem parlat de l’educació, de l’Església, d'ella i de mi… i hem recordat els qui anàvem a classe junts, i abans de marxar, m’ha permès que li fes alguna fotografia per il·lustrar aquest escrit.
Jo no sé que em va ensenyar a fer la senyoreta Rosina, la recordo a ella. A cinc anys em sembla que no li vaig donar massa problemes, però és que no es pot donar problemes a qui en tot cerca d’estimar.
La senyoreta Rosina és una de les persones més belles que conec, viu en un àmbit de llum clara. Té la bellesa de la bondat, de l’amabilitat, de l’afecte sincer i de les coses fetes pensant-les i a consciència. Des que va estudiar magisteri fins avui, durant els tres anys que va passar a l’escola unitària d’Avià fent que les nenes més avançades ajudessin les més petites, i després, quan es va especialitzar en pàrvuls durant molts anys a Berga, ha sabut que els programes són per a les persones i no les persones per als programes, que als nens no es tracta de deixar-los fer sinó de fer-los ser i que l’amor no passarà mai. Hi ha persones que fan de la seva vida una gran obra d’art, i ella n’és una. La seva obra es veu en tots els qui en podem parlar amb afecte.

dimecres, 17 de setembre de 2008

Els bodegons de Velázquez


Velázquez no va pintar mai bodegons, em sembla. Diria que en tota la seva no massa extensa obra no hi ha ni una sola composició basada només en objectes inanimats. Tanmateix, en els racons dels seus quadres, damunt les taules, per terra, hom hi troba els més bells exemples de bodegó que el barroc ha produït, amb el permís dels codonys de Zurbarán.
Velázquez no era pintor, o sigui, no cobrava per ser pintor. Era acomodador de su Majestad. Aquest càrrec consistia en tenir cura dels palaus i era signe de gran confiança per part del rei. Velázquez feia, de vegades, feina de diplomàtic. Velázquez no era noble tampoc, i la confiança del rei li va dur més d’un problema amb els nobles que no la tenien. A Velázquez el rei el va fer Cavaller de Sant Jaume, tot i que molts murmuraven que tenia arrels jueves
Per a mi, en aquests petits bodegons hi ha quelcom que explica com un sevillà amb probables arrels jueves va acabar essent home de confiança de Felip IV. Primer de tot, cal dir que aquells reis no eren tant rucs com ens ha agradat d’imaginar-nos de vegades, i quan triaven col·laboradors no ho feien perquè sí, però aquí parlem dels bodegons.
Els bodegons de Velázquez són equilibrats, serens, nets, harmònics, són petites meravelles situades als angles i racons de les composicions, i ens parlen d’un gust pels detalls que no és enfarfegament sinó equilibri, són bodegons de cortesà i diplomàtic, en el millor sentit dels termes, petites composicions que revelen el caràcter reposat i atent als detalls que cal per a aquestes feines. Són composicions secundàries, pròpies de qui sap que no és el protagonista, però cuidades i serenes, pròpies de qui sap que els millors es distingeixen per fer bé les coses petites.
Com a exemple, he pres un dels més simples; els dos llibres que hi ha als peus d’aquest Joan Evangelista a Patmos. Només són dos llibres i un tros de roba, però per si sols, deixant de banda tota la resta, podrien ser un quadre que s’aguantaria.
A vegades em pregunto quins bodegons pintarien els nostres polítics.

dimecres, 10 de setembre de 2008

Una altra imatge del Crist


Fa un parell de mesos escrivia sobre la icona de Joan Baptista, Àngel del Desert; avui parlo d’una altra icona que a nosaltres, acostumats com estem a les representacions de Crist barbat i seriós, no pot sinó sorprendre’ns: es tracta de la icona de Crist "Reclinat".
Aquesta imatge de Crist ens el presenta com un noi reclinat tranquil·lament damunt d’un gran coixí, a vegades adormit, a vegades despert i amb un lleu somriure, com a la fotografia d’aquí al costat.
No és una icona que es refereixi a cap moment de la vida de Jesús, sinó al tema que apareix al Gènesi (49,9-10) i que reprèn l’Apocalipsi dient “Mira, ha vençut el lleó de Judà, el rebrot de David”. El Messies, el lleó de Judà, que prendrà el ceptre que li pertany i reconciliarà la humanitat amb Déu vencent el mal.
Al costat de les conegudes imatges del Crist a la creu, concentrant tot el dolor de la humanitat, aquesta relativament estranya icona ens parla de Crist immortal, victoriós de la mort i del maligne; ens parla del Crist valent, com un cadell de lleó, que ha retornat la humanitat a la pau, i que és Ell mateix la pau.
És cert que representem el Crist segons què volem dir-ne, i em sembla que aquesta icona, pràcticament desconeguda a l’occident sempre tant historicista, pot parlar del Crist a molta gent a qui, per les seves circumstàncies vitals, és molt difícil de identificar-se amb la imatge del Crist sofrent i pobre.
Al nostre entorn encara hi ha molta gent que, afortunadament, no pateix ni la fam, ni la violència, ni la malaltia, i també en ells i per a ells és el Crist, ja que en Ell resideix la plenitud de tot l’univers. En el Crist hi ha un misteri de dolor, però també de bellesa; un misteri d’anorreament, però també de victòria (davant la Creu és que diem “Sant Déu, Sant fort, Sant immortal”); i tal com ningú no n’és exclòs, tothom ha de poder trobar en Ell un referent, tant els febles com els forts, ja que és la reconciliació de tots que hi ha la plenitud.
Quan ens preguntem perquè bona part del nostre jovent no creu, potser és que hauríem de predicar-los Crist de manera que s’hi poguéssin identificar, una imatge de Jesús que, essent certa, com ho és aquesta, fos un principi de camí per als qui se senten forts i valents.

dimecres, 3 de setembre de 2008

La civilitzacio


Anglaterra és un país civilitzat, la qual cosa vol dir, suposo, que els qui hi viuen es comporten segons unes normes que els eviten haver de recórrer a la violència per solucionar l’esdevenir del dia a dia. Tot amb tot, llegint els seus diaris, hom s’adona que cada dia hi recorren mes sovint a la violència, sobretot la gent més jove. En el que portem de 2008, vint-i-cinc joves han mort a Londres en baralles al carrer o agressions, i no recordo el nombre total del país.
Diversos cops per setmana els diaris parlen de nois de menys de vint anys morts a ganivetades, però com que seguidament parlen de les desgràcies de l’Amy Winehouse, la notícia passa com qui no vol la cosa. Per cert, si algú sap què fa aquesta noia, que m’ho expliqui; en un mes he sabut moltes coses d'ella, però no he arribat a saber què fa, o què és.
L’altra cosa que han dit els diaris últimament és que un nen nascut avui a una barriada de Glasgow té vuit anys menys d’esperança de vida que un nen nascut a la Índia, però vint-i-vuit anys menys que un nen nascut a un barri ric del mateix Glasgow. La conclusió del informe que explicava això era que també al primer món les desigualtats econòmiques fan estralls en la vida de les persones.
Hom pot llegir les dues notícies, pensar que són dues notícies, i ja està, però si les creuem (el creuament de dades és allò que t’ensenyen a fer amb l´SPSS a primer de polítiques, el creuament d’idees, no de cables, sol ser més interessant, però), si les creuem podem pensar que potser tenen relació.
Si en una barriada de Glasgow es viu tant malament que l’esperança de vida es menor que la mitjana de la Índia, és lògic que la gent d’aquesta barriada se senti poc cridada a respectar aquelles normes civils que fan d’aquest un país civilitzat. Si això augmenta massa i passa de minoria a massa, hom pot començar a dubtar de que es tracti d’un país civilitzat i pot començar a parlar de país amb una part important de població civilitzada.
Avui que és St. Gregori Magne, un home que va fer molt per civilitzar Europa, diria que ens cal posar-hi ganes, no deixar que la barbàrie ens guanyi i fer tot el possible, comencant per votar be, per no crear barbars.

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis