dimecres, 13 d’agost de 2008

Westminster Abbey, una esglesia benedictina


Diumenge passat, havent anat de bon matí a Missa, vaig adreçar-me a Westmisnter Abbey per assistir a les Matins (10h) i a la Sung Eucharist subsegüent. Els dos oficis van aplegar un bon nombre de persones, l’abadia era plena.
Pels qui no coneguin el ritus anglicà cal dir que, en la seva última reforma, va incorporar una gran quantitat d’elements del ritu llatí segons el Missal de 1970, de manera que, fora d’haver eliminat la majoria de referències a la Mare de Déu i tot signe d’adoració al Crist en l’Eucaristia (la relació dels anglicans i l’Eucaristia és una cosa que encara no he arribat a comprendre bé), la resta semblava igual que en el ritu llatí actual.
El que volia dir, però, i aquest és el tema del post, és que em va impressionar les moltes referències als monjos i a St. Benet que es fan en aquesta església. Per posar un parell d’exemples:
-Tant al sermó de les Matins com al sermó de la Eucharist, els predicadors van començar fent referència als monjos que durant sis-cents anys havien lloat Déu en aquella nau.
-Abans de sortir, tot posant una candela a les dues icones que hi ha vora l’entrada, em vaig trobar amb una targeta en la qual es diu que Westminster fou fundat com a abadia benedictina i que avui volen seguir amb l’estil benedictí de fer pregària de tot el seu treball (l’expressió anglesa és "we follow Benedict’s style of prayerfulness in all our work"). Després d’això hi ha una breu i bella pregària atribuida a St. Benet, pel que sembla molt coneguda a Anglaterra i molt desconeguda a les nostres terres:
Pare Sant, donador de la gràcia, doneu-nos saviesa per percebre-us, diligència per buscar-vos, paciència per esperar-vos, ulls per contemplar-vos, un cor per meditar sobre Vós, i vida per proclamar-vos, pel poder de l’Esperit de Jesús el Crist, nostre Senyor. Amen.
Si comento això és perquè, a banda de fer-me sentir content de ser benedictí, vaig trobar interessant que una església que va tenir prohibit el monaquisme durant segles, als nostres dies valori tant el fet monàstic i que, malgrat no esser ja un monestir, se segueixi dient abadia i es proclami hereva d’aquells monjos. I realment se’n surten bé, perquè les celebracions són ben bé allò que hom esperaria en una abadia benedictina, tant per la bellesa, com per l’ordre en tot, com pel silenci i l’esperit de pregària que hi ha.

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis