dimecres, 27 d’agost de 2008

Els pintors i els museus


Els museus, com les biblioteques, tenen la virtut, no sempre apreciada, de posar de costat pintors, autors, que mai no van estar de costat en vida, separats per segles d’història, per centenars de quilòmetres, per ideologies aparentment irreconciliables…
Un cop dins del museu, les seves obres son posades en ordre, en un ordre o altre, i per tant en relació les unes amb les altres, de manera que relacions impossibles en vida s’estableixen, entre les obres, molt després de la mort. Aquestes relacions poden ser buscades pel propi museu, o poden ser creades i recreades per l’observador, o el lector (m’agrada especialment la idea ortodoxa que les icones s’escriuen, i es llegeixen per tant…).
En aquest joc d’ordres i desordres successius, diria que hi ha alguns pintors, autors, que només son comprensibles, valorables, classificables, en el seu context històric, només són relacionables amb la gent de la seva època i, sovint, del seu entorn social i polític. Aleshores, dins d’aquest seu context, hom pot valorar si son més o menys bons, si tenen una tècnica més o menys acurada…
Hi ha, però, una altra mena de pintors, autors, que son valorables per si mateixos i en relació amb els altres pintors que tenen aquesta mateixa qualitat, malgrat que els separin segles, quilòmetres, ideologies, classes, religions… Fent servir un terme que, em sembla, fa servir el pintor Tàpies, potser diria que són els pintors moderns. No és que la paraula m’entusiasmi, és decimonònica i te un component polític que no em sembla adequat, avui que la idea de la funció política de l’art està més aviat fora d’ús.
Per posar un exemple, i potser n’aniré posant més en setmanes a venir, perquè és un tema que m’agrada, vegeu si no hi ha diferència entre Vermeer i la resta de pintors holandesos que feien els mateixos interiors i paisatges a la mateixa època. Tots aquests pintors estan en relació els uns amb els altres, i amb Vermeer, es clar, però Vermeer s’escapa d’aquesta relació i és al costat de Pollock, de Monet, de Velázquez, de Rublev, de Turner… I la pregunta següent és: aquests mestres són realment classificables dins de la seva època o bé tenen un estatus propi que els deslliga del seu i de tots els temps? I, si és així, què els caracteritza? No comparteixen classe, ni religió, ni manera de pensar, però hom diria que hi ha quelcom que els uneix.

dimecres, 20 d’agost de 2008

St. Bartholomew the Great


No sabria dir quantes n’hi ha, però realment són moltes. Londres és una ciutat plena d’esglésies, per diverses raons. La primera és que és una ciutat multiconfessional, la segona que són esglésies petites, de barri… i n’hi ha d’altres, com una Llei del Parlament que manava construir setanta-una noves esglésies anglicanes per evitar el creixement excessiu d’esglésies luteranes.
Aquesta tarda he visitat St. Bartholomew the Great, la més antiga de les esglésies de la ciutat que segueix dempeus i activa. La veritat és que, com moltes d’altres esglésies de la ciutat, St. Bartholomew costa de trobar. Com que al s.XVI Enric VIII va manar tirar a terra la gran nau de l’església, el que avui queda com a parròquia és només el que havia estat el cor dels canonges, i és al mig d’un pati al qual s’accedeix per un arc que dona a un carrer estret a la part del darrere d’un hospital.
St. Bartholomew és un espai antic, un d’aquells espais, com el santuari de St. Eduard a Westminster, que impressionen, malgrat el seu estat, o potser pel seu estat, en una ciutat tant nova i brillant com aquesta. És un d’aquells lloc amb segles al damunt en el qual et pots asseure i estar mirant, més que les parets, l’espai que hi ha entremig. No totes les esglésies tenen aquesta qualitat, no totes les esglésies permeten fer això, i no sabria dir perquè n’hi ha algunes que sí. Són aquesta mena d’espais on fa segles que es prega i on, malgrat l’anar i venir dels fets, malgrat els edificis plens de pedaços, sempre s'ha pregat. En aquesta mateixa església, des dels canonges agustinians fins als actuals anglicans filollatins, passant pels anglicans més filoprotestants d’altres èpoques o els pocs frares dominics que hi van haver en temps de la Reina Maria I, tots han lloat Déu en aquella nau, i això fa impressió.
St. Bartholomew the Great és una bonica església normanda, la única que queda a la ciutat, del temps d’Enric I, però és una pel·lícula de la història religiosa d’aquest país, sense maquillatge. Passar una estona entre els seus murs et deixa amb una sensació de profunditat.

dimecres, 13 d’agost de 2008

Westminster Abbey, una esglesia benedictina


Diumenge passat, havent anat de bon matí a Missa, vaig adreçar-me a Westmisnter Abbey per assistir a les Matins (10h) i a la Sung Eucharist subsegüent. Els dos oficis van aplegar un bon nombre de persones, l’abadia era plena.
Pels qui no coneguin el ritus anglicà cal dir que, en la seva última reforma, va incorporar una gran quantitat d’elements del ritu llatí segons el Missal de 1970, de manera que, fora d’haver eliminat la majoria de referències a la Mare de Déu i tot signe d’adoració al Crist en l’Eucaristia (la relació dels anglicans i l’Eucaristia és una cosa que encara no he arribat a comprendre bé), la resta semblava igual que en el ritu llatí actual.
El que volia dir, però, i aquest és el tema del post, és que em va impressionar les moltes referències als monjos i a St. Benet que es fan en aquesta església. Per posar un parell d’exemples:
-Tant al sermó de les Matins com al sermó de la Eucharist, els predicadors van començar fent referència als monjos que durant sis-cents anys havien lloat Déu en aquella nau.
-Abans de sortir, tot posant una candela a les dues icones que hi ha vora l’entrada, em vaig trobar amb una targeta en la qual es diu que Westminster fou fundat com a abadia benedictina i que avui volen seguir amb l’estil benedictí de fer pregària de tot el seu treball (l’expressió anglesa és "we follow Benedict’s style of prayerfulness in all our work"). Després d’això hi ha una breu i bella pregària atribuida a St. Benet, pel que sembla molt coneguda a Anglaterra i molt desconeguda a les nostres terres:
Pare Sant, donador de la gràcia, doneu-nos saviesa per percebre-us, diligència per buscar-vos, paciència per esperar-vos, ulls per contemplar-vos, un cor per meditar sobre Vós, i vida per proclamar-vos, pel poder de l’Esperit de Jesús el Crist, nostre Senyor. Amen.
Si comento això és perquè, a banda de fer-me sentir content de ser benedictí, vaig trobar interessant que una església que va tenir prohibit el monaquisme durant segles, als nostres dies valori tant el fet monàstic i que, malgrat no esser ja un monestir, se segueixi dient abadia i es proclami hereva d’aquells monjos. I realment se’n surten bé, perquè les celebracions són ben bé allò que hom esperaria en una abadia benedictina, tant per la bellesa, com per l’ordre en tot, com pel silenci i l’esperit de pregària que hi ha.

dimecres, 6 d’agost de 2008

Els anglesos i el seu pais


Deixeu-me posar patriota... Ahir a la tarda vaig visitar la National Portrait Gallery, un curiós museu que reuneix, en un espai molt modern darrere la National Gallery, tot de retrats de reis i reines i altres persones principals del regne, des de l’època dels Tudor fins als nostres dies. Mentre em passejava per aquelles galeries em va venir al cap que els anglesos son realment un poble orgullós de si mateix. Perdoneu-me, però no m’imagino un museu a Barcelona amb tot de retrats de catalans il·lustres. Amb prou feines si tenim un Museu d’Història de Catalunya, i encara diria que no hi ha gaire ningú que hi vagi.
Anglaterra no té ni un passat ni un patrimoni que la distingeixin gaire de la resta de nacions europees amb molta història i molt patrimoni, però els anglesos n’estan tant orgullosos, que han aconseguit que tothom en aquest món hagi sentit a parlar de Ricard Cor de Lleó, de la Cadira de la Coronació que hi ha a Westminster, de Cromwell… mentre que gairebé ningú no ha sentit parlar de Pere el Gran, de la cadira (de plata) de Martí l’Humà o de Pau Claris. I que consti que aixo ho dic en elogi dels anglesos.
Si els catalans fóssim capaços d’ensenyar el Palau Reial Major de Barcelona, la Generalitat, la Catedral, les Tombes Reials de Poblet i el Parlament (per no parlar de Ripoll i Montserrat…) no només a grups escolars, sinó a tothom qui ens visita, amb les ganes i l’interès que ho fan els anglesos, i amb el sentit de nació orgullosa de si mateixa que hi posen… potser m’equivoco, però diria que altre gall ens cantaria.
És cert que els anglesos compten amb un imperi que va acabar, en termes històrics, fa quatre dies, i encara els dura l’aire, mentre que el nostre imperi… diguem que va acabar fa més dies…, és cert… I és cert que per moltes ganes que hi posem a Madrid no ens pensen donar un duro… també és cert… però un país és fa per una mística, per un somni, no per diners, siguin pocs o molts. Aquests anglesos han sabut crear la mística de ser anglès, com nosaltres la van “refer” al s.XIX (el cerimonial britànic és mes decimonònic que medieval…), però ells se la creuen i la promouen.

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis