L’endemà d’arribar a Londres, com a bon estranger informat, em vaig dirigir vers dos quarts de dotze cap a Whitehall, on els Horse Guards fan el canvi de guàrdia. El primer que em vaig preguntar va ser què guardaven, perquè tot plegat es desenvolupa en una porta on els turistes podem passar i traspassar sense cap dificultat. Mes tard vaig descobrir que guarden el seu propi quarter.
Més enllà del canvi, em vaig fixar en allò que trobo més curiós en tot això: Un cop acabat el canvi, tot plegat vint minuts, durant la resta del dia, una multitud de turistes es fan fotos amb els guardes, els segueixen mentre van d’una banda a l’altra… de manera que aquests han d’anar avançant com poden entre una pila de gent poc respectuosa amb la dignitat del lloc i que, sense tenir en compte per res que sota aquell uniforme hi ha un pobre xicot, esgaripa (la gent, no el guarda) per tal que algú altre d’entre la multitud interpreti l’esgarip correctament i els faci una foto. I els guardes aguanten amb gran dignitat aquesta ignominiosa situació, la qual cosa em va fer pensar que deuen haver arribat molt lluny en el camí vers la pacificació de l’ànima.
Jo anava sol i, evidentment, no vaig demanar a ningú que em fes una foto amb un guàrdia, però sí que vaig fer fotos, a banda de la cerimònia, de l’espectacle resultant, i vaig mirar de fixar-me en la cara que posen aquests pobres guàrdies. Si, després del canvi de guàrdia, hom es pren la molèstia de visitar el bonic museu dedicat als Horse Guards que hi ha allà mateix i s’entreté en els cartells (amb el que costa l’entrada val la pena passar-hi una estona), veurà que aquesta gent són molt seriosos, que participen en missions de pau… bé, que són soldats de veritat. Déu sap que la milícia no és el meu fort, però realment trobo que es mereixen més respecte que el que els turistes els manifestem. Potser m’equivoco, però si hom s’ha fet soldat per uns alts ideals, per anar en missions de pau, perquè és una vida que manté un cert vigor en aquests temps d’indolència, per romanticisme… o encara que sigui pel sou, suposo que esdevenir, malgrat que sigui unes hores, una mena d’ós de circ no deu ser massa agradable. És normal que fem fer fotos, però hi ha maneres i maneres, i cal respectar la dignitat de les persones.
Més enllà del canvi, em vaig fixar en allò que trobo més curiós en tot això: Un cop acabat el canvi, tot plegat vint minuts, durant la resta del dia, una multitud de turistes es fan fotos amb els guardes, els segueixen mentre van d’una banda a l’altra… de manera que aquests han d’anar avançant com poden entre una pila de gent poc respectuosa amb la dignitat del lloc i que, sense tenir en compte per res que sota aquell uniforme hi ha un pobre xicot, esgaripa (la gent, no el guarda) per tal que algú altre d’entre la multitud interpreti l’esgarip correctament i els faci una foto. I els guardes aguanten amb gran dignitat aquesta ignominiosa situació, la qual cosa em va fer pensar que deuen haver arribat molt lluny en el camí vers la pacificació de l’ànima.
Jo anava sol i, evidentment, no vaig demanar a ningú que em fes una foto amb un guàrdia, però sí que vaig fer fotos, a banda de la cerimònia, de l’espectacle resultant, i vaig mirar de fixar-me en la cara que posen aquests pobres guàrdies. Si, després del canvi de guàrdia, hom es pren la molèstia de visitar el bonic museu dedicat als Horse Guards que hi ha allà mateix i s’entreté en els cartells (amb el que costa l’entrada val la pena passar-hi una estona), veurà que aquesta gent són molt seriosos, que participen en missions de pau… bé, que són soldats de veritat. Déu sap que la milícia no és el meu fort, però realment trobo que es mereixen més respecte que el que els turistes els manifestem. Potser m’equivoco, però si hom s’ha fet soldat per uns alts ideals, per anar en missions de pau, perquè és una vida que manté un cert vigor en aquests temps d’indolència, per romanticisme… o encara que sigui pel sou, suposo que esdevenir, malgrat que sigui unes hores, una mena d’ós de circ no deu ser massa agradable. És normal que fem fer fotos, però hi ha maneres i maneres, i cal respectar la dignitat de les persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada