dimecres, 11 de juny de 2008

Els grecs d'Istanbul (II)


Deia un professor que un esternut és una cosa estudiable científicament, situable històricament, però no dona lloc a res, mentre que un somni no existeix, no es pot estudiar, ni avaluar, ni situar, però un somni pot donar lloc a una civilització, pot donar lloc al que sigui.
Els grecs s’han mantingut a Istanbul i han desenvolupat el que s’ha anomenat “el gran l’hel·lenisme” de la ciutat a partir del somni que el seu emperador tornaria i restauraria les coses. Al voltant d’això han creat llegendes que els han permès mirar el futur amb esperança.
Constantí XI és un personatge romàntic per natura i avant- la-lettre, un autèntic príncep dissortat que va haver d’afrontar el final d’un imperi de mil cent vint-i-tres anys i divuit dies, que va ser coronat fora de la seva capital i que va haver d’arribar-hi amb un vaixell català que li van deixar, perquè ja no en tenia de propis (del nostre infortunat estat, gran és la indigència, que deia Kabafis, de mare Constantinopolitana)
No sabem gaire res de què va fer Constantí XI just abans de morir, després d’haver assistit a la Divina Litúrgia a Santa Sofia, celebrada pel Cardenal Isidor, un grec catòlic, d’haver pregat i d’haver fet la ronda per la muralla. És clar que va rebutjar d’escapar-se i es va quedar per morir amb la gent de la ciutat. També sembla clar que va baixar a la batalla sense les insígnies imperials per no ésser reconegut, i la majoria diu que va morir anònimament amb els seus soldats, malgrat que altres asseguren que fou reconegut per les àligues bicèfales brodades als borceguins. De fet, però, això no és massa important per allò a què vull arribar.
Una llegenda explica només que quan Constantí es trobava a punt de morir a mans d’un soldat, Déu va enviar un àngel, que va aturar el turc, va prendre l’espasa a Constantí per guardar-la al cel i a ell el va convertir en un bloc de marbre per tal que esperés el dia en que Deu decidirà retornar-li la vida i l’espasa per tal que entri de nou a la seva ciutat per la Porta Daurada.
La llegenda va córrer tant que Beyazit II va destruir aquesta porta per precaució, però també va fer que els grecs de la ciutat tinguessin esperança per viure més de cinc-cents anys sense defallir, esperant contra tota esperança.

1 comentari:

armintanzarian ha dit...

Hola! gracias por tus palabras, qué bonito eso de Lorca, lo que m epasa es que ando siempre con tanto trabajo que avanzo muy de poco en poco...

saludos...

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis