dimecres, 14 de maig de 2008

De la ciutat invisible (I)


Potser perquè sóc cristià, m’atrauen especialment les realitats immaterials amb efectes terrenals, i no parlo dels àngels. Parlo d’això que alguns anomenen la ciutat virtual, d’aquest medi en el qual escric això, d’això que, parafrasejant Italo Calvino, m’agradaria dir-ne una ciutat invisible.
Sento sovint veus que parlen d’aquesta ciutat invisible dient que si és fiar-se d’allò que no és real, que si ens durà al desastre o que si no en pot sortir res de bo (això també ho deien de Natzaret).
Ben mirat, però, malgrat que en sé molt poc, em sembla que es pot dir que es tracta d’això, d’una ciutat invisible, però real, tremendament real, que crea realitat i en el qual es viu realment, amb l’ambigüitat que comporta la vida.
La ciutat invisible, com la ciutat visible, està basada sobre llenguatge. Això és un pèl complicat, però, si ens hi fixem, la nostra realitat palpable al capdavall és gestionable perquè se sustenta en una estructura de paraules. Podem objectar que les coses són coses i són allà fora, i que les paraules són paraules i són aquí dins… però són tant indestriables que no sabem si les coses seguirien essent-ho sense paraules.
Les nostres ciutats són habitables, doncs, perquè tots sabem un llenguatge, que sovint fem servir insconscientment. Aquesta ciutat invisible també està formada, en la seva estructura més interna, per un codi, o sigui, per un llenguatge, que, hàbilment teixit, fa que tot funcioni i que, només que en toquem una lletra, té algun error, alguna disfunció.
Alhora, les dues ciutats, la visible i la invisible, se serveixen d’aquesta estructura de llenguatge no només per sostenir-se i perdurar, sinó que ens serveixen per conèixer i per relacionar-nos. Tal com la terrassa d’un cafè, una biblioteca, un pas de vianants… serveixen per conèixer i relacionar-nos, les estructures de la ciutat invisible fan aquesta funció. N’hi ha que diuen que aquestes estructures de la ciutat invisible donen més camp per a l’error i l’engany, i sempre hi ha qui en tot veu degeneració, però si ens ho mirem bé, l’error i l’engany mai no han estat absents del món palpable.
No plantejo una alternativa, no és això o allò, perquè és veritat que la ciutat invisible no permet un coneixement tant intens, però la intensitat no sempre ve de la presència física, i trobades que físicament serien molt complicades allà són possibles… (continuarà)

1 comentari:

Carles ha dit...

Hola Gabriel,

Molt interessant. Hi ha dos coses sobre ciutats i mons virtuals que potser t'interessaria saber que existeixen, i que són força terrenals:

-Second Life. http://secondlife.com/ . No ho he fet servir mai, però és molt famós. Què és? Bàsicament, montar-se una vida alternativa. Crec que s'aconsegueix un "personatge" (pots ser com tu vulguis) i passejar-te per uns móns virtuals. Però si pagues (sí sí, número de tarja de crèdit) llavors pots fer coses com sopar, anar al cine, etc. etc. qualsevol cosa. També es poden montar negocis, etc. Algun cop han fet, fins i tot, presentacions de llibres de veritat a Second Life.

-http://linternauta.myminicity.es/ (segur que hi ha alternatives a myminicity). Qualsevol pot fer una ciutat virtual, aquest cas és d'un grup d'amics que es parlen a una llista de correu que es diu "l'Internauta". Bàsicament, fan una ciutat allà dins i clicant als llocs passen coses.

Hi ha altres coses a dir, com força webs on en el fons es monta una ciutat: algú que mana força (alcalde?), gent que hi viu, es relaciona, hi fan vida. Sobre esports, com podria ser el fòrum de www.corredors.cat, sobre programes informàtics, etc. (hi ha llicències informàtiques que faciliten el compartir i llavors sorgeixen més comunitats).

El primer (Second Life) hi ha força coses de negocis, el segon és més només d'afició. Second Life ha sortit a diaris d'aquí (com La Vanguardia) i altres llocs.

Fins aviat,

Carles

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis