dimecres, 28 de maig de 2008

De la ciutat invisible (II)

…segueixo amb la reflexió sobre la ciutat invisible.

Deia que les relacions que hi establim són tant reals com les que establim fora. Quan parlem de relacions, pensem de seguida en amistats, amor… però relacions són moltes coses, i, per exemple, les relacions comercials que s’estableixen en aquesta ciutat invisible són d’una veritat tal que, al nostre temps ja ens costaria d’imaginar una economia que no se servís de les dues ciutats per funcionar, i, diguem-ho clar, l’economia sempre és capdavantera en les innovacions.


Així doncs, em sembla que ara ja es pot dir que, potser per primera vegada a un nivell massiu, som capaços de superar la nostra corporalitat i establir relacions i vincles a un nivell… com dir-ho… perquè no és ben bé metafísic, ni és ben bé de pur llenguatge, ni és que prescindeixi del tot de la corporalitat (si no fos pel context algú podria pensar que parlo de la natura dels cossos ressuscitats…). No ho sé… no sé com dir-ho (podria inventar una paraula, però ja n’hi ha prous de paraules inútils en aquest món) però em fa pensar.


Per primera vegada, a nivell massiu, una part important de la humanitat vivim dues realitats complementàries, una de física i una de immaterial, basada només en estructures de llenguatge, sense suport físic. Això ens pot dur a una mena de navegació sense nord, però ens pot dur a un coneixement més profund de la nostra realitat si som capaços de reflexionar sobre el que ens passa. Aquí només m’atreveixo a escriure allò que em sembla menys descabellat, però, vist en perspectiva és un canvi de proporcions inimaginables, no tan sols per les possibilitats que comporta, sinó també per l’autocomprensió de la humanitat que en pot venir.


Finalment, un apunt catòlic. Al Credo professem creure en Déu creador visibilium omnia et invisibilium, una afirmació que ha estat objecte de gran sospita, per la impossibilitat de molts de concebre res d’invisible. Salvant totes les distàncies, tots els aclariments, d’una banda i de l’altra, sabent que són coses incommensurables; ara que hem creat un món, que funciona i que existeix, i que no té res de físic, malgrat que se sustenta en el món físic (perquè una cosa són els aparells que fan possible aquesta ciutat i una altra la ciutat món en si); qui pot negar, amb la mateixa seguretat del s.XIX l’existència d’allò que no és físic?
(només és un apunt... coses que et passen pel cap...)

dimarts, 20 de maig de 2008

Patum


Aquesta setmana aparco, de moment, el tema de la ciutat invisible perquè cal que parli de la Patum.

Avui són molts els que parlen dels orígens religiosos de la Patum, sense veure que l’actualitat de la patum és essencialment religiosa, almenys en un sentit antropològic, i potser en d’altres. A Montserrat, que veiem diàriament la religiositat líquida del nostre temps, potser ens és més fàcil de identificar aquests comportaments religiosos difusos i poc tematitzats que, malgrat això, o potser per això, no deixen de ser-ho, perquè el mite i el culte autèntics, aquells que fan la seva funció, són els que es viuen, no el que s’estudien com a mite, i la Patum és el mite d’un poble, que construeix el mite de les seves persones i que les fa situar-se en el món. Un mite i un culte precisos que s’executen de manera automàtica, sense que calgui explicació i que creen lligams, identitat i costum… la religió en essència.

Més enllà d’això la cristianitat de la Patum em sembla que es dubta només perquè es creu, erròniament, que tot el que pugui donar de si el cristianisme ha de ser sec, dur i estret. Això és parcialment veritat només des del s.XVI al protestantisme i des del s.XIX en la catòlica; i a Berga, per aquelles coses de la història (ser lluny de tot a vegades salva de moltes coses), no és veritat encara avui durant aquests cinc dies, durant cinc dies en els quals els berguedans celebrem Aquell que en la festa, en l’àpat, es revela i s’amaga, Aquell de la glòria del qual hem rebut la sobreabundància de l’amor… tant, que tot ens el manifesta i res no el pot contenir.

La catòlica, de sempre, ha privilegiat la festa, la vitalitat, l’alegria, la bellesa, l’eufòria, la riquesa de mitjans... com a lloc de la lloança de Déu. Fem Patum, i fem Patum davant de Déu, ballem davant la presència de Déu en el pa de l’Eucaristia, com David ballava i feia festa davant la presència de Déu en l’arca. Acabo amb una confessió, molt abans de dur-ho a terme, la primera vegada que vaig dir que volia ser monjo, va ser fent Patum, perquè allà hi ha Déu... i en tinc almenys un testimoni.

dimecres, 14 de maig de 2008

De la ciutat invisible (I)


Potser perquè sóc cristià, m’atrauen especialment les realitats immaterials amb efectes terrenals, i no parlo dels àngels. Parlo d’això que alguns anomenen la ciutat virtual, d’aquest medi en el qual escric això, d’això que, parafrasejant Italo Calvino, m’agradaria dir-ne una ciutat invisible.
Sento sovint veus que parlen d’aquesta ciutat invisible dient que si és fiar-se d’allò que no és real, que si ens durà al desastre o que si no en pot sortir res de bo (això també ho deien de Natzaret).
Ben mirat, però, malgrat que en sé molt poc, em sembla que es pot dir que es tracta d’això, d’una ciutat invisible, però real, tremendament real, que crea realitat i en el qual es viu realment, amb l’ambigüitat que comporta la vida.
La ciutat invisible, com la ciutat visible, està basada sobre llenguatge. Això és un pèl complicat, però, si ens hi fixem, la nostra realitat palpable al capdavall és gestionable perquè se sustenta en una estructura de paraules. Podem objectar que les coses són coses i són allà fora, i que les paraules són paraules i són aquí dins… però són tant indestriables que no sabem si les coses seguirien essent-ho sense paraules.
Les nostres ciutats són habitables, doncs, perquè tots sabem un llenguatge, que sovint fem servir insconscientment. Aquesta ciutat invisible també està formada, en la seva estructura més interna, per un codi, o sigui, per un llenguatge, que, hàbilment teixit, fa que tot funcioni i que, només que en toquem una lletra, té algun error, alguna disfunció.
Alhora, les dues ciutats, la visible i la invisible, se serveixen d’aquesta estructura de llenguatge no només per sostenir-se i perdurar, sinó que ens serveixen per conèixer i per relacionar-nos. Tal com la terrassa d’un cafè, una biblioteca, un pas de vianants… serveixen per conèixer i relacionar-nos, les estructures de la ciutat invisible fan aquesta funció. N’hi ha que diuen que aquestes estructures de la ciutat invisible donen més camp per a l’error i l’engany, i sempre hi ha qui en tot veu degeneració, però si ens ho mirem bé, l’error i l’engany mai no han estat absents del món palpable.
No plantejo una alternativa, no és això o allò, perquè és veritat que la ciutat invisible no permet un coneixement tant intens, però la intensitat no sempre ve de la presència física, i trobades que físicament serien molt complicades allà són possibles… (continuarà)

dimecres, 7 de maig de 2008

Sobre un quadre de Rembrandt, preguntes i respostes


Un vell assegut al costat d’una finestra oberta, en un àmbit blau i espaiós d’aire oriental, cobert amb volta, llegint un gros llibre, obert sobre una taula rodona coberta amb un ric drap de brocat.
Què volia pintar Rembrandt? Què perseguia amb un quadre aparentment gratuït, sense un argument, que no és una escena bíblica, ni un sant… ni tan sols un quadre de costums? Qui és aquest vell i on és?
Les notes erudites diuen si es tracta de St. Anastasi, o d’un savi en general. En tot cas és un vell que llegeix mira sense massa interès, de gairell, un llibre obert i que, malgrat el fred, perquè va abrigat i s’aïlla de terra, ha obert la finestra per deixar entrar una llum blanquíssima.
Aquest quadre m’ha fet pensar des que el vaig veure. Sé per experiència que no pintem perquè sí; en un quadre pensat, cada objecte, cada reflex de llum, té un perquè, un perquè formal de línies i taques que s’equilibren, i un perquè profund que moltes vegades queda en el cap del pintor.
Som en una casa d’àmbits grans i amb moltes portes petites, una casa ben il·luminada amb un pati però amb finestres més aviat petites, una casa feta de dins cap enfora… som en un palau antic o en una basílica, i de color blau, no de qualsevol color, i un vell ha obert una llibreria, dessota de la qual hi ha una mena de mussol esculpit, un mussol, no qualsevol ocell, per rellegir un llibre que ja coneix al costat d’una finestra oberta en la solitud d’una volta.
La pregunta subsisteix. Qui és aquest home? On és? Per què va pintar això Rembrandt als vint-i-cinc anys? I potser també, per què m’hi he fixat ara jo, que en tinc vint-i-set?
Aquest vell és un savi, és el savi es podria dir. El savi que és aquell que re-llegeix, re-elabora, allò que ja sap, obre la finestra malgrat el fred, perquè s’han de tenir les finestres obertes, i que viu en aquest immens espai buit, oriental, que és la casa de la saviesa, perquè la saviesa ve d’orient. El savi és allò que algú de vint-i-cinc anys no és, encara hi ha massa coses que s’han de llegir per primer cop… per molt que hagi estudiat, però potser és allò que vol ser… i per això ho pinta… i per això s’hi fixa…

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis