dimecres, 23 d’abril de 2008

Sobre Sant Jordi Megalomàrtir, patró dels catalans


Deia Auden en un poema que “Els fèmurs d’animals/ atribuïts a Sants/ que mai no han existit/ són molt més sagrats que els retrats/ de tants conqueridors que, per/ desgràcia, han existit.” Entenguem-nos, jo no dubto que, entre els molts soldats que van ser morir per ser cristians durant la persecució de Dioclecià, n’hi hagués un que es digués Jordi, però trobo que l’interès del sant per a nosaltres no està en la materialitat dels dracs i les princeses, que de St. Jordi en podem treure quelcom més.
Un sant soldat romà és, per començar, una contradicció, encara que n’hi hagi molts. I, que n’hi hagi molts, ens diu que la vida cristiana, i la vida en general, sempre ha estat plena de contradiccions, i que aquestes no ens han d’espantar. Els soldats, per la seva mateixa feina, no es podien batejar, eren gent mal acceptada pels primers cristians i per la gent en general, un home amb una espasa sempre és un perill. Ells, però eren gent que vivien molt al límit, lluny de casa, lluny de tot, i el Crist els era proper, les inscripcions cristianes abunden als campaments militars.
També avui, hi ha molta gent que viu a d’altres límits, i que per això, per la seva feina, les seves opcions, el seu aspecte... d’entrada no és ben acceptada socialment, i tampoc a les comunitats cristianes, que, siguin conservadores o progres (ara que ja surt al diccionari no cal dir més) es redueixen en uns determinats tipus.

Avui que fem memòria d’un home que tenia per ofici la guerra, i que malgrat no ésser acceptat per la comunitat es va fer tant seu el Crist, es va fer ell mateix tant del Crist, el va estimar tant, que s’hi va configurar fins la mort, i això, si més no, ens hauria de fer pensar abans de tancar la porta a ningú.

Per tots, pels acceptats i els que no ho són, el Crist en ell mateix ha reconciliat l’univers, i als cristians ens ha confiat el ministeri de la reconciliació, ens ha confiat la superació per l’amor de tota contradicció. St. Jordi és un bon exemple que en el Crist tots hi tenim entrada, només cal creure en Ell, viure en Ell i no desesperar-ne mai, malgrat tot, com St. Jordi.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Certament quan hom es passeja per les nostres esglésies un diumenge qualsevol, hi troba una mena de gent, amb una mena de fer, de vestir, de dir, de ser... I penses, i l'altra gent, els que tenen una altra manera de fer, de dir i de ser, que no conten per Jesucrist. Es que per a ser seguidor del Crist, creient i anar a "missa" cal ser d'una manera concreta. Fa uns pocs anys vaig trobar-me a la porta d'una catedral un grup de joves, algú va dir-me que eren "roquers". Discutien entre ells, una de les noies deia que no entenia per que fins feia uns mesos, que no era de la "tribu", podia entrar a l’església sempre que volia i aquesta vegada no l'havien deixat entrar, per les "pintes". I els altres afegien que l’església es classista, excloent, etc...
Quan vaig ser dins vaig demanar perdó al Senyor, per una església, que moguda per un bon zel, és torna "gelosa" del seu Senyor, i vaig demanar-li per aquells joves.
Certament cal tenir cura i saber estar i presentar-se en els llocs, i algunes de les maneres en el vestir d'aquella colla feia esfereir. Potser cal saber trobar moltes altres maneres de fer, abans que tancar la porta a aquells que no son, no diuen, no fan com nosaltres.
La reflexió d'en Gabriel m'ha fet pensar-hi.
Axel

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis