dimecres, 16 d’abril de 2008

La veritat, és al passat o és ara?


La proliferació de literatura i cinema, i fins de historiografia més o menys ben documentada, amb el a tema de fons que hem estat objecte d’un engany històric, és una cosa tant evident com curiosa en un moment en el qual semblaria que vivim a ròssec de la idea de innovació. La literatura, i el cinema no deixa de ser literatura, parla de la societat que l’engendra i que la consumeix, i la nostra literatura de masses, plena de relats que parlen d’uns orígens on el dolent era bo i el bo era dolent, em fa pensar en una societat estranyament fascinada per la idea que tot el que veu, en el fons, és fals, que el món que coneix, les seves institucions i els seus valors són fruit d’un engany o fins d’una conspiració. És literatura, però indica un pensament, ja que normalment llegim, escoltem i mirem allò que ens certifica les idees que tenim, més que no pas allò que ens les contradiu.
Aquest procés és subtil, perquè ningú no admetria que creu sincerament el que diu una novel·la, però la idea va conformant una manera de pensar, va creant una mitologia, en la qual tot és mentida i tot està tant pervertit que ja no val la pena ficar-s’hi.
Creure, perquè no deixa de ser una creença indemostrable, que el bo i l’autèntic és en el passat, i que tot avança inexorablement per un camí de depravació, duu a menystenir el present i a mirar amb desdeny el futur possible.
En el fons, però, em sembla que allò que ens espanta no és que el nostre present sigui fruit d’una mentida, perquè això, de fet, ens disculparia d’actuar-hi. El que ens espanta és que sigui veritat i que en siguem veritablement responsables. I tanmateix, és només assumint que el món és veritat i que en som responsables, assumint que el nostre present no és més dolent que cap passat i que no és fruit de cap mentida, que hi podrem fer alguna cosa; és només assumint que la veritat és aquesta que tenim i no cap misteri arcà, que la podrem canviar.
En termes cristians, no ens espanta que els Evangelis hagin modificat el missatge de Jesús, el que ens espanta és que amb aquesta excusa no fem cas del que diuen, tot i saber que és bo.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Gabriel ànim amb el blog. Malgrat siguin pocs els que hi afegeixen comentaris. Els temes que presentes fan pensar, i hom te una mica de vergonya en dir quelcom davan una manera teva d'espressar-te brillantment capaç.
I malgrat tot, jo hi dic la meva, i convido a altres lectors del bloc a fer-ho, car penso que és una manera de reconèixer i valorar-te el temps i l'esforç que hi dediques.
Del que escrius, penses, en aquest jo voldria remarcar el fet de que allò que importa no és tan la veritat o la mentida de les coses, tot te una part de veritable i tot te una part de no veritable, tota realitat és subjeptible de falsedat i tota falsedat es potencialment veritable. El que importa, com tu dius, és la part de responsabilitat que cadascú hi possa, la part que em toca a mi. I això es aquella asignatura sempre complexe, del tenir ulls i no volguer veure-hi, tenir oides i no voler sentir, que Jesús expressa i es queixa sovint.
Que no ens faltin ulls i oides, per ser capaços de respondre a la realitat més enllà de la suspicacia vers la asertivitat amb que la coneixem o ens ha estat presentada.
Gracies, Axel.

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis