dimecres, 9 d’abril de 2008

La dignitat humana en Caravaggio



De Caravaggio m’agrada tot, però potser de les coses que més m’agraden és com pinta els ancians i els nens petits, perquè no en fa caricatures. A la història de la pintura, els ancians normalment són objecte gairebé de ridícul, exagerant-ne les trets i reduint-los a objecte, si no és que es tracta del retrat d’una personalitat. Igualment els nens són moltes vegades una caricatura ensucrada. Caravaggio, en canvi, encerta a pintar els ancians conferint-los una dignitat que va més enllà del cànon de bellesa, i els nens, donant-los una personalitat pròpia, lluny del tòpic edulcorat.
Aquest quadre, Santa Anna amb la Mare de Déu i el nen Jesús, que havia de presidir la capella dels palafreners del Papa, fou rebutjat pels qui l’havien encarregat precisament perquè la protagonista, Santa Anna, apareixia com una vella sense dents i mal vestida, una vella corrent, com les que podien trobar pels carrers de Roma; i perquè nostre Senyor apareixia com un nen poc seràfic, fixeu-vos en les faccions gens idealitzades de la cara, incapaç de caminar tot sol, ajudat per una Mare de Déu, la model de la qual era ben coneguda per la seva condició de cortesana.
Deixant de banda aquestes anècdotes, que no passen d’això, hem d’agrair a Caravaggio, un home que ens és d’altra banda molt desconegut, la vida del qual només coneixem per mà dels seus enemics, hem d’agrair-li, deia, almenys dues coses: que dugués la simple condició humana a l’art, que ens fes veure la bellesa de la sola humanitat, de tota humanitat, després de l’empatx manierista que va de Michelangelo a ell; i, especialment els cristians, que dugués tant enllà conseqüències les disposicions del Concili II de Nicea sobre les icones, ço és, que ja que Déu es va fer home en aquesta carn i la va salvar, aquesta carn pot ésser representada i és digna de veneració, la humanitat pot ésser venerada perquè és de Déu.
Mirant els quadres de Caravaggio hom s’hi reconeix, reconeix els propis parents, reconeix la humanitat i, a través del seu pinzell, reconeix la humanitat com a bella en ella mateixa, i més encara, reconeix la humanitat tractada amb la dignitat que li és pròpia.
Els seus quadres de sants van ser rebutjats sovint…no hi veien la divinitat… Ja en parlaré un altre dia, però fixeu-vos en el buit que envolta els sants de Caravaggio…

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Caravaggio representa el que és humà, carnal, el cos.
L'esperit en els personatges del pintor queda amagat -com a la vida real- en l'nterior, l'ànima, de les persones.
L'art d'en Caravaggio és realista, per això és profundament respectuòs amb els rostres i les formes corporals, amb les persones, en aquest sentit respecta la dignitat.
L'art pot ser expressiò, instant fet imatge, de la realitat del moment. Un present que perdura en el futur, mantenint-se com present.
L'art també vol ser una finestra oberta al que no es veu, que els rostres, les formes en la seva representació estàtica deixin veure l'interior, l'ànima, que ens la facin intuir. En aquest sentit l'art no és mostra tan respectuòs amb les formes, per manifestar el que no és visible, el visible s'altera.
Estic d'acord amb en Gabriel en el que expressa de que amb Caravaggio podem reconèixer el gran misteri, present, de l'encarnació.
Els personatges d'en Caravaggio expresen l'instant, la seva realitat visible, sense més. El misteri queda rerafons, és el fons de les seves pintures el que ens diu que al darrera d'aquelles figures hi ha un desconegut, que les condiciona, que les transforma, un trascendent que no és visible. Caravaggio nomès l'apunta.
En aquest sentit l'artista deixa que sigui l'esperit qui és reveli en l'interior de qui observa la pintura.
En la seva época els costava acceptar aquesta manera d'art, per que obrir-se a la llum de l'esperit significa involucrar-se, preferien mirar i joir del que veien, que no pas deixar-se interpelar pel que miraven.
Penso que la grandesa de Déu s'amaga sempre en la simplicitat del ordinari, el corrent, el real. L'irreal no ens parla de Déu, ens ajuda a crear mites, ídols, deitats, somnis, ilusions. La realitat ens possa davan del Déu creador, creador de realitat visible i ensems misteriosa en la seva profonditat.
Perdò si potser me he enredat una mica o no he sabut esplicar-me.
Gracies per arribar a llegir fins aqui.
Axel

Marta ha dit...

Que bé que hagis tret la figura de Caravaggio!
M'encanta aquest pintor italià , i també crec que és poc conegut.
Aquests rostres realistes, la utilització que realitza de la llum, la grandiositat en general de la seva obra, aquesta característica tan peculiar que ens permet veure més enllà de la simple representació pictòrica dels diferents personatges...fan d'aquest pintor italià un dels més grans artistes.
Felicitats per l'estrena del bloc , Gabriel!

Marta (Reus)

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis