El curiós interès per l'esoterisme

Sovint en sorprèn de veure que hi ha un interès creixent per l’esoterisme, sobretot en gent jove que ha crescut sense un referent religiós clar i distint. No deixa d’ésser sorprenent que, en un entorn que abomina la religió i que desconfia sistemàticament de les institucions religioses, un nombre creixent de persones doni crèdit, amb un esperit acrític, als plantejaments més estranys i de propòsits més sospitosos que hom es pugui imaginar.

La desintegració de la religió respecte de la vida de les persones, des del treball a l’oci, ha dut, em sembla, a aquesta estranya situació. És cert que si hi ha hagut aquesta desintegració és, també, perquè les institucions religioses occidentals han deixat de respondre les preguntes de la gent i han començat a respondre a les preguntes de no ningú; més enllà d’alguns intents estatals d’assumir el rol de la religió, que també hi han estat.

El problema de l’esoterisme és que, per la seva mateixa natura, està desintegrat de la resta de la vida, de manera que només “tapa els forats” de les necessitats religioses puntuals, sense poder calar a fons en l’ésser de les persones. Satisfà un sentiment religiós superficial, però no s’involucra en la resta dels aspectes de la vida, de manera que, el capdavall, no integra, no relliga, per seguir amb una etimologia coneguda del mot religió, ni és catòlica, un terme que sovint es tradueix per universal, però que es pot traduir per que abasta tota la persona.

Tal com ho veig, l’únic camí de solució és una reconstitució de la unitat de l’ésser humà, acceptant que la religió en forma part com la respiració, la sexualitat o la capacitat de judici. En certa manera, partint del més fonamental, que és que som, que som u i que hem de viure com a unitat, integrant en un tot els aspectes de la nostra vida.

Sabem que aquesta unitat no és assolible d’avui per demà, que no hi podrem arribar mai del tot perquè estem subjectes a canvis continus i perquè afortunadament no tenim control sobre tota la nostra vida. Malgrat això, però, hi podem caminar, integrant amb un esperit obert i positiu tots els aspectes de la nostra existència, per no acabar que ho tinguem tot, però tot desconnectat. La religió, precisament, ha de ser també això a la nostra vida, l’agent de unificació de la resta, una cosa que els “misteris” esotèrics no fan, sinó que més aviat desfan.

Sobre Sant Jordi Megalomàrtir, patró dels catalans

Deia Auden en un poema que “Els fèmurs d’animals/ atribuïts a Sants/ que mai no han existit/ són molt més sagrats que els retrats/ de tants conqueridors que, per/ desgràcia, han existit.” Entenguem-nos, jo no dubto que, entre els molts soldats que van ser morir per ser cristians durant la persecució de Dioclecià, n’hi hagués un que es digués Jordi, però trobo que l’interès del sant per a nosaltres no està en la materialitat dels dracs i les princeses, que de St. Jordi en podem treure quelcom més.

Un sant soldat romà és, per començar, una contradicció, encara que n’hi hagi molts. I, que n’hi hagi molts, ens diu que la vida cristiana, i la vida en general, sempre ha estat plena de contradiccions, i que aquestes no ens han d’espantar. Els soldats, per la seva mateixa feina, no es podien batejar, eren gent mal acceptada pels primers cristians i per la gent en general, un home amb una espasa sempre és un perill. Ells, però eren gent que vivien molt al límit, lluny de casa, lluny de tot, i el Crist els era proper, les inscripcions cristianes abunden als campaments militars.
També avui, hi ha molta gent que viu a d’altres límits, i que per això, per la seva feina, les seves opcions, el seu aspecte... d’entrada no és ben acceptada socialment, i tampoc a les comunitats cristianes, que, siguin conservadores o progres (ara que ja surt al diccionari no cal dir més) es redueixen en uns determinats tipus.

Avui que fem memòria d’un home que tenia per ofici la guerra, i que malgrat no ésser acceptat per la comunitat es va fer tant seu el Crist, es va fer ell mateix tant del Crist, el va estimar tant, que s’hi va configurar fins la mort, i això, si més no, ens hauria de fer pensar abans de tancar la porta a ningú.

Per tots, pels acceptats i els que no ho són, el Crist en ell mateix ha reconciliat l’univers, i als cristians ens ha confiat el ministeri de la reconciliació, ens ha confiat la superació per l’amor de tota contradicció. St. Jordi és un bon exemple que en el Crist tots hi tenim entrada, només cal creure en Ell, viure en Ell i no desesperar-ne mai, malgrat tot, com St. Jordi.

La veritat, és al passat o és ara?

La proliferació de literatura i cinema, i fins de historiografia més o menys ben documentada, amb el a tema de fons que hem estat objecte d’un engany històric, és una cosa tant evident com curiosa en un moment en el qual semblaria que vivim a ròssec de la idea de innovació. La literatura, i el cinema no deixa de ser literatura, parla de la societat que l’engendra i que la consumeix, i la nostra literatura de masses, plena de relats que parlen d’uns orígens on el dolent era bo i el bo era dolent, em fa pensar en una societat estranyament fascinada per la idea que tot el que veu, en el fons, és fals, que el món que coneix, les seves institucions i els seus valors són fruit d’un engany o fins d’una conspiració. És literatura, però indica un pensament, ja que normalment llegim, escoltem i mirem allò que ens certifica les idees que tenim, més que no pas allò que ens les contradiu.
Aquest procés és subtil, perquè ningú no admetria que creu sincerament el que diu una novel·la, però la idea va conformant una manera de pensar, va creant una mitologia, en la qual tot és mentida i tot està tant pervertit que ja no val la pena ficar-s’hi.
Creure, perquè no deixa de ser una creença indemostrable, que el bo i l’autèntic és en el passat, i que tot avança inexorablement per un camí de depravació, duu a menystenir el present i a mirar amb desdeny el futur possible.
En el fons, però, em sembla que allò que ens espanta no és que el nostre present sigui fruit d’una mentida, perquè això, de fet, ens disculparia d’actuar-hi. El que ens espanta és que sigui veritat i que en siguem veritablement responsables. I tanmateix, és només assumint que el món és veritat i que en som responsables, assumint que el nostre present no és més dolent que cap passat i que no és fruit de cap mentida, que hi podrem fer alguna cosa; és només assumint que la veritat és aquesta que tenim i no cap misteri arcà, que la podrem canviar.

En termes cristians, no ens espanta que els Evangelis hagin modificat el missatge de Jesús, el que ens espanta és que amb aquesta excusa no fem cas del que diuen, tot i saber que és bo.

La dignitat humana en Caravaggio

De Caravaggio m’agrada tot, però potser de les coses que més m’agraden és com pinta els ancians i els nens petits, perquè no en fa caricatures. A la història de la pintura, els ancians normalment són objecte gairebé de ridícul, exagerant-ne les trets i reduint-los a objecte, si no és que es tracta del retrat d’una personalitat. Igualment els nens són moltes vegades una caricatura ensucrada. Caravaggio, en canvi, encerta a pintar els ancians conferint-los una dignitat que va més enllà del cànon de bellesa, i els nens, donant-los una personalitat pròpia, lluny del tòpic edulcorat.
Aquest quadre, Santa Anna amb la Mare de Déu i el nen Jesús, que havia de presidir la capella dels palafreners del Papa, fou rebutjat pels qui l’havien encarregat precisament perquè la protagonista, Santa Anna, apareixia com una vella sense dents i mal vestida, una vella corrent, com les que podien trobar pels carrers de Roma; i perquè nostre Senyor apareixia com un nen poc seràfic, fixeu-vos en les faccions gens idealitzades de la cara, incapaç de caminar tot sol, ajudat per una Mare de Déu, la model de la qual era ben coneguda per la seva condició de cortesana.
Deixant de banda aquestes anècdotes, que no passen d’això, hem d’agrair a Caravaggio, un home que ens és d’altra banda molt desconegut, la vida del qual només coneixem per mà dels seus enemics, hem d’agrair-li, deia, almenys dues coses: que dugués la simple condició humana a l’art, que ens fes veure la bellesa de la sola humanitat, de tota humanitat, després de l’empatx manierista que va de Michelangelo a ell; i, especialment els cristians, que dugués tant enllà conseqüències les disposicions del Concili II de Nicea sobre les icones, ço és, que ja que Déu es va fer home en aquesta carn i la va salvar, aquesta carn pot ésser representada i és digna de veneració, la humanitat pot ésser venerada perquè és de Déu.
Mirant els quadres de Caravaggio hom s’hi reconeix, reconeix els propis parents, reconeix la humanitat i, a través del seu pinzell, reconeix la humanitat com a bella en ella mateixa, i més encara, reconeix la humanitat tractada amb la dignitat que li és pròpia.
Els seus quadres de sants van ser rebutjats sovint…no hi veien la divinitat… Ja en parlaré un altre dia, però fixeu-vos en el buit que envolta els sants de Caravaggio…

Prendre consciència d'ésser

Sabem que som perquè sentim i fem coses. Si no sentíssim i no féssim, no sabríem que som; i per això una vida inactiva, desocupada materialment i emocional, dóna lloc a un coneixement deficient d’un mateix, amb els desastres que se’n deriven. Tot amb tot, havent posat occident el fer, i avui potser el sentir, tant per damunt del saber, del conèixer, temo que no sigui l’origen d’aquesta mena de tristesa que s’allargassa per les nostres ciutats. L’origen, perquè arriba un moment en que només fem i sentim, però, mancats de moments d’introspecció, mancats de reelaboració de tot això en paraules, ens oblidem que som, que som el subjecte d’aquests fets i sentiments, i ens acabem identificant amb els fets i els sentiments, que, així, esdevenen més aviat font d’alienació.
Recordar conscientment que som algú, algú amb entitat pròpia a qui passen coses, aturar-se i pensar-hi, trobo que és una cosa que tots hauríem de fer, almenys un cop per setmana. Ja sé que sembla evident, però la pràctica a vegades demostra que no ho és tant. Recordar que som implica recordar la dignitat d’ésser, aquella dignitat que res no ens pot prendre i que és fonamental per tirar endavant. Recordar que som el subjecte de les coses que fem i que sentim ens ajuda a veure que, si d’una banda no som responsables del que ens passa, sí que ho som de com ho gestionem, que som, i som lliures i capaços de conduir les coses.
Aquesta tristesa de la qual parlava és més greu que no sembla a les ciutats d’occident, plenes de gent que fa i sent contínuament, però que sovint no te temps de reelaborar, d’integrar i de recordar que és, gent que viu a mercè d’allò que li passa. Aturar-se a pensar en un mateix com a subjecte actiu de la pròpia vida, subjecte capaç de veure la pròpia veritat i fer-hi quelcom, ens salva de la desgana que ens ve de sentir que les nostres activitats i els nostres sentiments ens superen. En definitiva, només si ens recordem que som i mirem com som, podem decidir què hem de ser; només amb consciència de ser podem arribar a la plenitud, i per tenir consciència de ser, hem d’ajuntar la reflexió al que fem i al que sentim.