dimecres, 31 de desembre de 2008

El pastor bo


D’una manera gairebé automàtica, davant d’un substantiu i un adjectiu a ell referit, tendim a donar més importància al primer. Això és normal en tant que el substantiu ens parla de la substància de la qual parlem, mentre que l’adjectiu ens parla dels accidents (perquè després diguin que l’escolàstica ja no va…). Tot i això, hi ha expressions en les quals trobo que hauríem d’invertir aquesta tendència i donar més importància a l’adjectiu, és el cas de quan Jesús diu a l’Evangeli que Ell és el pastor bo (normalment diem el bon pastor però això és només una manera de fer…).
De pastors n’hi havia molts quan Jesús caminava per la terra, molts més que ara. Els pastors sempre han tingut mala fama, a pagès encara en tenen, són persones estranyes, que viuen soles, a la muntanya, de tracte difícil, no són polits i poden semblar brutals. És veritat que l’Escriptura conté una tradició que presenta Déu com un pastor, però això no m’impedeix de pensar que no devia ser una idea fàcil aquesta de del pastor bo, i no pel pastor, sinó pel bo.
La qüestió és que s’ha anat accentuant cada vegada més la idea del pastor a l’hora de pensar quin paper tenen els caps de les Esglésies, a l’hora de definir els rols… i, en canvi, s’ha donat per suposat el bo. L’accent no hauria de ser que Jesús és el pastor, sinó que és bo, i això apliquem-ho a tothom qui apliquem el paper de pasturatge.
Abans que els malpensats no facin sabonera, vull aclarir que això no ho dic amb un esperit reivindicatiu. Em compto entre els qui, a nivell personal, podem parlar de bones experiències pel que fa als pastors eclesials institucionalment reconeguts. Ho dic mes aviat com un punt a tenir en compte en tota ocasió que hom hagi d’anar al davant de qualsevol cosa, perquè podria ser que el pes de la responsabilitat que ens creiem damunt ens fes actuar més com a simples pastors que no pas com a bons. Nostre Senyor no diu que ell és el pastor eficient, ni el pastor ràpid, ni el pastor invencible, ni el pastor que durà el ramat allà on “s’ha de dur” al preu que sigui, només diu que és el pastor bo. Per entendre-ho més, m’ajuda la idea de la humilitat de Jesús, que ben mirat és dolcesa.

dimecres, 24 de desembre de 2008

Nadal



Aquesta vida apassionada que porto… la frase l’he treta de la pel·lícula “Tots els Matins del Món” que veia fa uns dies… la vida apassionada que portem… El personatge, un home sec i estrany, no semblava pas dur una vida apassionada, tal com no sembla apassionada la meva vida… però ho és, i avui a Vespres n’he tingut una clara consciència. Nadal és aquesta passió, la passió concentrada de segles d’espera acomplerts en un home, en un home… ho dic dues vegades perquè amb una no n’hi ha prou. Tots esperem el Messies, mireu el cine i la literatura que avui consumeix el nostre jovent… els personatges messiànics hi abunden més que els vicis que alguns s’entossudeixen a veure a tot arreu. I aquesta passió, aquesta passió que es troba en cada lletra, sí, en cada lletra, en cada paraula de l’Escriptura, en cada ritus de l’Església, en cada gest amable, en cada acte de caritat, en cada somriure gratuït, en cada mirada… i que ens costa tant de descobrir que no la veiem si no ens en fan una pel·lícula.
Aquesta passió és la que visc cada dia, la que ha viscut tanta gent, molta gent, la que viu cada dia tanta tanta gent. Per tots ells, per tots vosaltres… Bon Nadal, que aquesta passió del Messies us ompli, sentiu-la i que us dugui a estimar més enllà de les mediocritat. Que aquest noi que ens ha nascut, aquest fill que ens ha estat donat, us ompli de la passió que duu en Ell i que de segles i segles ha il·luminat el nostre món.

dimecres, 17 de desembre de 2008

Tres-cents cinquanta anys i unes Completes


Des que vaig començar a pensar en ser monjo, el breu ofici de Completes ha estat un dels moments bonics del dia; potser és perquè quan estudiava, la majoria de dies només resava Completes amb un company de residència. Val a dir que això va crear un cert costum i van arribar a ser uns quants, i no pas tots “de Missa” els qui de tant en tant venien a Completes.
Això de banda, les Completes tenen el seu punt central en el Càntic de Simeó, el Nunc Dimitis, el més breu dels tres càntics que St. Lluc posa en l’evangeli de la infància de Jesús i que és l’expressió d’un home ancià a qui Déu havia promès que veuria el Messies, que ho ha esperat tota la vida i que, finalment, l’ha vist. Pels qui no esteu avesats al text, diu en la versió catalana:
Ara Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles. Llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble.
Avui a sopar he sentit una bella història sobre Simeó el Just, una història que dóna profunditat a aquest home, i que es va fer molt popular durant els primers segles de cristianisme. La història diu que Simeó va ser un dels setanta-dos savis hebreus que van anar a Alexandria per traduir la Bíblia al grec. Aquest Simeó, cada vegada que llegia una paraula de l’Escriptura referida al Messies, es deia que allò no passaria mai, que no podia ser. Déu es va apiadar de la seva tristesa, perquè no creure que el Messies vindrà és degut a la tristesa, i li va donar tres-cents cinquanta anys de vida per poder veure la glòria d’Israel entrant al Temple. Tres-cents cinquanta anys de vida llegint l’Escriptura i esperant el Messies no és una mala xifra.
Aquesta mena d’històries no es poden menystenir, perquè la meravella del relat parla. Hi ha quelcom en l’Escriptura que només pot ésser explicat amb aquest esclat de meravella que són les reinterpretacions que se n’han fet.
Seguiré cantant cada dia el Càntic de Simeó, i potser alguns dies estaré distret, però quan em distregui massa, em podré recordar del savi a qui Déu va prometre que veuria el Messies mentre traduïa l’Escriptura i no l’acompanyava prou l’alegria que ens ve d’Ell.
(Alegreu-vos en el Senyor, que cantàvem diumenge…)

dimecres, 10 de desembre de 2008

Els gestos i el coneixement de Déu


Els gestos, els petits rituals quotidians, són primordials en una vida que es vulgui religiosa (no en el sentit institucional de l’expressió, però també), són primordials per a una vida en la qual Déu hi hagi de tenir un paper central, o si més no destacat.
Això, que sembla al comú de les persones d’aquest món, entre els quals incloc els futbolistes que se senyen abans de sortir a jugar, els pares i mares que senyen el pa abans de tallar-lo, els nens que resen mentre els pentinen abans d’anar a escola, o tota la munió de gent que anònimament visita catedrals i prega per si de cas… els sembla tant evident que ni tan sols no s’ho han plantejat mai, és quelcom al qual s’ha donat poquíssima importància, sobretot durant les últimes dècades, en les quals això de Déu ha passat de ser el pa de cada dia a ser un concepte molt molt difícil que no es pot explicar. És veritat que Déu no es pot explicar, però fer coses amb les mans és una manera d’explicar i d’entendre que, per aquestes coses, i potser per totes les coses importants de veritat, sol ser més efectiva.
Vaig pensar això mentre llegia el segon capítol d’un llibre molt interessant i molt bonic, també visualment, que es diu Les Symboles du Judaïsme del rabí Marc-Alain Ouaknin. El capítol està dedicat al Talit, el xal de pregària que fan servir els jueus, i comença dient:
“Hem decidit de començar aquest viatge a través dels símbols del judaisme pel Talit, el xal de pregària, ja que segons el Talmud, és a partir d’aquest ritus exemplar que hom pot comprendre el funcionament dels ritus en general: la inscripció del llenguatge vivent en la matèria, i particularment la inscripció del nom, dels noms de Déu en la realitat dels objectes del món, per tal que el món sigui traspassat per les vibracions d’aquests noms.”
Seguidament, explica com és un Talit i què s’ha de dir quan hom se’l posa, però la idea que em va cridar l’atenció és aquesta de la importància de inscriure en els objectes, en les persones, els noms, els signes, el gran signe de la creu en el nostre cas, per tal que tota la matèria sigui traspassada per la vibració d’aquest signe. Caldria que no acabéssim de perdre la poca ritualitat quotidiana que ens queda després de tanta crisi simbòlica, i que la promoguéssim, més que res perquè, observant les persones, es veu que és allò que els surt naturalment.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Déu, l'home i el sistema


La grandesa del catolicisme ha estat sempre el sistema, el sistema que l’ha fet capaç d’ordenar un Codi de Dret Canònic, un Catecisme de l’Església Catòlica, un Ordenament General de la Litúrgia de les Hores, uns Exercicis Espirituals, una doctrina social endreçada, una pregària mental ordenada… Això, malgrat les aparences, és molt modern, en termes eclesials fa quatre dies que ho tenim, però té arrels fondes, medievals i renaixentistes. Aquesta sistemàtica he fet possible que els estudis de teologia siguin una carrera com qualsevol altra (almenys en molts països), que el matrimoni catòlic sigui assimilable al matrimoni civil o que els registres de baptisme siguin en molts casos els únics que existeixen durant segles.
Aquesta riquesa, de la qual tots ens hem beneficiat i ens beneficiem, però, ha dut també al que em sembla un gran problema, ha dut també a la voluntat de sistematitzar l’insistematitzable, l’ésser humà. Això ho veig molt clarament en la sola idea de “pla pastoral” o en els processos d’acompanyament personal o col·lectiu que es volen cenyir a un esquema donat d’entrada… dues idees que semblen bones, com d’altres, però que semblen fallar quan volen fer passar les idees per damunt dels fets.
Més curiós encara em sembla, i només ho vull citar, que molts dels principals paladins d’aquestes coses són els mateixos que no volen sentir parlar de normes i sistemes en coses com ara el culte, que de tots els temps ha estat sistematitzat i regulat, o els lligams de parentiu, que també han estat sempre regulats.
Em sembla que el sistema és bo dins els límits que sónel misteri de l’home (de cara cap endins) i el misteri de Déu. Dins d’aquests límits és bo que les coses estiguin sistematitzades, és útil, és beneficiós per a l’individu i per al col·lectiu, que d’aquesta manera no estan a mercè de l’arbitrarietat; però fora d’aquests límits cal abandonar en tant que es pugui el prejudici, o si més no positivar-lo, cal adquirir la visió de la realitat tal com és, per poder anar cap a Déu, i dur cada home a Déu tal com li hem de dur particularment, no tal com diu el pla pastoral o tal o tal altre sistema. Això, però, exigeix flexibilitat, exigeix renuncia i exigeix saber veure què cal que hom faci i què no. En definitiva, exigeix coneixement d’un mateix i pregària.
Que St. Francesc Xavier, a qui aquestes coses van dur algun problema… ens hi ajudi.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Idees esparses a partir de l'Apocalipsi


Aquesta setmana és la setmana de l’Apocalipsi, els dies últims d’un cicle litúrgic repetit anualment. A l’Apocalipsi li va costar d’entrar al cànon del Nou Testament i, en canvi, és un dels llibres que més elements ha donat tant a l’imaginari popular com a la imatge pública de la pròpia Església, perquè el model de la litúrgia cristiana no és el Sant Sopar, és la litúrgia celestial tal com la descriu l’Apocalipsi.
Les imatges de l’Apocalipsi són magnífiques, des del com-fill-d’home amb l’espasa a la boca davant dels set lampadaris de l’inici, fins a la visió de la Nova Jerusalem, on no hi ha Temple perquè Déu hi viu amb els homes, del final. Tot amb tot, més enllà de les imatges, o més aviat per mitjà de les imatges, l’Apocalipsi és el llibre de l’esperança última, l’esperança que Déu ho farà tot nou. Aquest llibre, diuen els que hi pleguen alguna cosa, va ser escrit a l’Àsia i la tradició el posa sota St. Joan, però nosaltres, l’Apocalipsi el veiem amb ulls medievals, amb ulls romànics.
L’edat mitjana ha estat injustament malinterpretada en la seva fixació per aquest llibre i per la idea del judici. Ha estat malinterpretada per aquells qui, a la llarga, ens han dut a “l’Apocalipsi en viu i en directe” en que viu sovint el nostre món. Volent-nos alliberar de la por del judici de Déu, que és amor, ens han condemnat a la injustícia que implica l’absència de judici possible… deixem-ho córrer…
El Judici dels medievals no és el de la Capella Sixtina ni el dels gravats de Dürer, no és aquell atapeïment de carn exaltada o lacerada. El Judici dels medievals és en si mateix un restabliment de l’ordre primer, un restabliment de la bellesa primera, una renovació completa, una guarició de tots els mals; una renovació que creiem ja començada des de la vinguda del Crist i que despunta en cada fill de Déu malgrat la nostra finitud, malgrat el dolor, els plors i els mals de tota mena.
Jo no puc creure en el Judici de la Sixtina, amb aquells àngels atabalant el personal amb les trompetes i els dimonis mirant d’esgarrapar algun condemnat més… allò és apoteòsic, però no és seriós… En canvi puc creure en el Pantocràtor del romànic pirinenc (imatge del de Constantinoble, no ens n’oblidem…), que és com la pintura del silenci celestial, de la pau última, al bellesa i la vida restaurades per sempre…
Una confessió final: A vegades aconsellen identificar-se amb els personatges bíblics… Jo, des de petit, he tingut tirada a identificar-me amb els vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi…

dimecres, 19 de novembre de 2008

Els tres teòlegs bizantins


Aquesta setmana segueixo amb tema bizantí, mal que sigui per fer honor al nom del blog… i a la meva fama...
Hom podria dir que hi ha hagut molts més que tres teòlegs bizantins, alguns fins i tot de gran importància, i tindria raó, des de la nostra òptica si més no. Tot i això, la tradició bizantina només ha volgut donar el nom de teòleg a St. Joan el Teòleg (l’Evangelista a occident), St. Gregori el Teòleg (de Nazianz) i St. Simeó el Nou Teòleg, i això és quelcom que, ara que em toca estudiar la sacra doctrina, em fa pensar força.
Malgrat les distàncies temporals, les seves experiències concretes, la fiabilitat de les biografies, la dispersió de tradicions… hi ha alguns punts de comú en aquests tres personatges que duen a agrupar-los en aquesta selecta categoria de teòlegs. La dades, evidentment, són molt escasses en el cas del primer, i seriosament més abundants en el cas del tercer
La més important és segurament que tots tres van aprendre la teologia per una mena d’experiència inefable i que amb moltes dificultats van poder explicar allò que sabien. De St. Joan diu l’Evangeli que li és atribuït que va reclinar el cap sobre el pit de Jesús, una afirmació que, interpretada a la bizantina (i a la llatina durant segles) implica un coneixement que ve del contacte físic, material. Aquesta consciència d’haver rebut un coneixement que no són capaços d’explicar és un tema recorrent en tots tres, i la gosadia de les seves expressions, amb les quals intentaven donar una idea del que tenien dins, els va dur problemes.
Aquest caràcter experiencial i transcendent de la seva teologia els duu també a un cert caràcter, que podem conèixer només en la mesura que les biografies ens donen alguna dada al respecte del caràcter. És un caràcter particular, amb una tirada a la malenconia, a sentir-se derrotats per un entorn que no els comprèn, però alhora, en d’altres moments, un caràcter expansiu i enèrgic que els fa atractius per a uns i odiosos per a d’altres.
Tot plegat ens retrata tres personalitats controvertides, sempre incòmodes per als seus contemporanis, mogudes per una experiència vital i inenarrable de Déu, font d’una gran llibertat a l’hora de parlar i de relacionar-se que es fa insuportable per als qui volen ficar tant Déu com els homes, perquè això sempre va junt, en un esquema lògico-moral, però que és lluminosa per als qui cerquen Déu i els homes de veritat. Realment un plantejament interessant de la teologia…

dimecres, 12 de novembre de 2008

Sant Teodor l'Estudita


Avui se celebra St. Teodor l’Estudita, que fou Abat del monestir d’Studion entre el 797 i el 826, i que podríem dir que és el “patró” d’aquest blog, juntament amb els altres sants estudites. Aquí no puc explicar detalladament una vida que va ser molt lluny del que habitualment hom entén que deu ésser la vida d’un monjo medieval.
Per qui no hi estigui avesat i pensi en segles inacabables d’avorriment, cal dir que la història medieval bizantina és trepidant, marcada per infinitat de revoltes populars per motius teològics, conspiracions palatines per posar o treure un Emperador, i moltes més encara per promocionar o fer caure qualsevol dels milers de personatges que poblaven la santa Constantinoble, tot amanit per guerres constants a totes les fronteres i una crisi econòmica perpètua.
La vida de St. Teodor està marcada, perquè us feu el càrrec del personatge, per dos exilis i unes quantes estades a la presó, sempre acompanyats de les corresponents rehabilitacions i promocions. Era un constantinopolità de soca-rel, fill d’un alt funcionari i una dama, que va arribar a monjo fundant un monestir amb els seus familiars per inspiració d’un tiet matern, i va ser abat d’Studion de mans d’una emperadriu iconòdula, que havia fet deposar el seu fill iconoclasta. Va ser un bon abat, va millorar la biblioteca i l’escriptori del seu monestir i va escriure una regla i unes exhortacions que van durar segles. I va ser un bon teòleg que va refutar la iconoclàstia amb un tractat i una pila de cartes. També va ser un home d’acció, amb relacions a Orient i Occident.
Pensant en St. Teodor, en el que va fer i el que es va trobar, m’han vingut al cap les característiques del caràcter bizantí que Sir Steven Runciman descriu al seu llibre “La civilització bizantina”, i que abasten des de l’amor a la bellesa, fins al pessimisme, de les grans obres de caritat pública fins a l’erudició i també la histèria col·lectiva, però que culminen ineludiblement en aquell sentit diví que aquella gent tenia i que ho informava tot. Aquell savi britànic, que tingué l’honor de ser nomenat lector de l’Església Patriarcal de St. Jordi del Phanar, ho va definir preguntant en nom d’ells: "¿Què era l’Emperador, el Par dels Apòstols, què era la mateixa Constantinoble, la gran ciutat grata a Déu i a la Seva Mare, comparats amb el Crist Pantocrator i la gloriosa Cort Celestial?".
Com a bon bizantí, St. Teodor va cultivar la saviesa i va viure amb valentia aquesta vida, sabent que la veritat de veritat no la sabria fins a l’altra banda; i no és una mala manera de viure.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Un full en blanc


Sovint em trobo amb persones que, quan manifesto algun dubte respecte d’alguna qüestió d’una certa transcendència, sigui una qüestió ètica sigui una qüestió metafísica, em pregunten estranyats si aquestes coses, pel fet de ser jo cristià i monjo no hauria de tenir-les solucionades ja d’entrada, sense que fes falta ni tant sols la pregunta al respecte.
Per fer-ho simple, diria que hi ha dues maneres d’entendre el ser religiós: la podem entendre com uns mots encreuats o com un full en blanc:
Si l’entenem com uns mots encreuats vol dir que tenim unes caselles i hem de buscar en l’Escriptura, en la tradició, en el magisteri… quines “lletres” hi van, sense preguntar-nos què volen dir ni si tot plegat té sentit o no. El nostre món és uns mots encreuats i l’objectiu és només completar-lo de manera que tot concordi.
Si l’entenem com un full en blanc vol dir que tenim davant un nombre limitat (perquè som limitats) de possibilitats no determinades i que comptem amb Déu per dur-ne una a terme. Vol dir que la nostra vida és quelcom que hem de construir amb sentit i que Déu no és la font de respostes prefabricades per a tot.
Per a molta gent del nostre temps la religió és uns mots encreuats i, comprensiblement, no hi volen entrar, malgrat que per a d’altres això és el que la fa atractiva. Si tanta gent entén això deu ser perquè durant segles s’ha predicat això, i, de fet, aquest no és en si mateix un mal camí, només és un camí molt limitat.
Queda clar, per tant, que, per a mi, la vida cristiana és un full en blanc. Ara bé, tampoc no crec en la solució de voler omplir aquest full sense haver llegit llibres. L’Escriptura, la tradició, el magisteri, els autors antics i moderns, la literatura… ha de servir per trobar les meves paraules. No partim del no res per pensar/fer la nostra vida, partim del que hem rebut, del que hem “pescat” en el mar de tot el que hi ha escrit.
Nostre Pare Sant Benet sembla que vulgui dir això quan, en parlar de la institució de l’Abat, diu que aquest ha de ser “docte en la llei divina perquè sàpiga i tingui d’on treure coses noves i velles” (RB 64,9). Sembla que la vida cristiana és un full en blanc, però Déu ens ha dotat d’una gran biblioteca per omplir-lo de sentit.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Sóc meu?


És difícil de dir en quin moment l’home s’ha sentit propietari del món i com aquesta idea ha anat evolucionant fins a arribar a la consciència que avui tenim la major part d’occidentals que el món és quelcom absolutament altre que nosaltres i que és propietat nostra, entenent per propietat que en podem fer el que vulguem sense límits. Ara però, no vull parlar de medi ambient, sinó de nosaltres mateixos, sabent que totes dues coses estan unides, que són una en algun sentit.
La cosa és com hem arribat a la conclusió que tot és nostre, començant per nosaltres mateixos, que és l’arrel, o la conseqüència, d’aquesta cosa: Jo diria que abans vam pensar “Aquesta tassa és meva” que no pas “Jo sóc meu”, i que això últim ha vingut d’allò primer.
La idea sovint s’ha plantejat, perquè som occidentals, en termes de cos i ànima, i ha estat formulada com “El meu cos és meu” o “El meu pensament és meu”, les quals comporten, al meu entendre, algun problema d’índole lògica. Si el meu cos és meu, jo no sóc el meu cos, el meu cos és quelcom altre que jo; si a sobre el meu pensament és meu, vol dir que el meu pensament tampoc no sóc jo, que el meu pensament és altre que jo mateix i el puc canviar a plaer, de manera que al final, si jo no sóc ni el meu cos ni la meva ànima (donant per bona aquesta distinció) perquè ambdós són meus i hom no pot ser allò que posseeix… aleshores jo què sóc?
Reflexionant-hi una mica, i des de menut que de tant en tant em ve al cap, m’és molt difícil d’afirmar que “Jo sóc meu”. És evident que si unes tals afirmacions han estat proferides en un context polèmic, per evitar que el poder civil, o privat, actuï injustament en contra d’un mateix, en aquest context, les afirmacions poden ser legítimes, però com a principi útil a l’hora de viure, o de fer lleis, em sembla que és força problemàtic (un mica en la línia que una família és el grup de persones que viu al voltant d’una nevera…), i que caldria aprofundir una mica més.
Com m’acostuma a passar, només em plantejo preguntes, perquè la resposta a què sóc no té una resposta, té una constel·lació de respostes possibles, totes les quals connectades, poden donar lloc a una resposta complexa, que pot ser el principi sobre el qual viure.
(La il·lustració és una foto meva de l'ull que sóc jo... per no dir "el meu ull")

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Els orientalistes


Els orientals no són orientalistes, cal tenir-ho clar; els orientalistes només poden ser occidentals. I és que alguns occidentals han tendit a ésser fascinats per l’orient, o per un determinat orient que imaginen, i per això han hagut d’aguantar crítiques i comentaris jocosos per part dels seus conciutadans, el món dels quals acaba a Viena, que inventant el croissant ha arribat al seu límit tolerable d’orientalisme. Hom no escull de ser orientalista, s’hi troba i ho ha de gestionar d’alguna manera.
Si haguéssim de veure en perspectiva històrica la presència de l’orientalisme a occident veuríem que, des dels relats mítics grecs fins a Matisse pintant dones amb vestit de turques, des d’Alexandre, potser l’orientalista més reeixit de tots, fins els reis de dret diví, que volien ser com els emperadors bizantins, i sobretot des d’un cert nombre d’artistes i intel·lectuals romàntics, Europa està marcada per aquesta fascinació per tot allò que ve de l’orient més o menys llunyà. Tot i això, no tothom és pròpiament orientalista, és una característica relativament rara i alhora omnipresent en tota la història d’occident.
A vegades m’he preguntat d’on ens ve als orientalistes aquesta estranya fascinació per un món on no vivim i el qual, en la majoria dels casos, no arribem a conèixer a fons. Jo diria que tot plegat ens ve més del món de la intuïció que no pas del raciocini, malgrat que acaba afectant seriosament el nostre raciocini, normalment per al bé del nostre equilibri personal. En algun moment de la infància ens sentim fascinats per un món que podem conèixer només pels sentits, i més endavant anem adquirint coneixements i anem prenent opcions en aquest mateix sentit.
Deia que potser Alexandre ha estat l’orientalista més reeixit per tal com, per una dotzena d’anys va fer una unitat real d’orient i occident. Aquella fascinació per l’orient i alhora aquell amor als valors occidentals que els cronistes recullen que tenia i que el va dur a voler integrar les dues coses suposo que és, més o menys, i en la mesura de la mediocritat de cadascú, el que uneix tots els orientalistes. És, en certa manera, voler viure en el món de la paraula racional i del silenci sagrat alhora, una manera de ser no sempre ben compresa, ni pels mateixos que la “patim”, sempre rica i sempre perillosa, per tal com pot dur tant a la integració com a la desintegració d’un mateix.
(Un germà em va dir que hauria de dir què són els quadres, aquest és “Noi amb turbant i flors” de Sweerts, un flamenc catòlic que va morir a la Xina)

dimecres, 15 d’octubre de 2008

De la crisi


Una crisi econòmica es pot deure, diuen els historiadors de l’economia, a diverses causes. En passades centúries, l’escassetat o l’abundància de pluges, les guerres, o una política especialment desgraciada en solien ésser les causes més habituals. Les crisis derivaven en caresties i en una fallada general del sistema econòmic, el qual es recuperava tant bon punt la situació s’estabilitzava, més que res perquè no deixaven de ser unes economies molt simples i molt lligades a la realitat física (si hi ha blat podem menjar, si no, no; si tenim or podem pagar, si no, no).
L’actual crisi, aquesta que ho ha de canviar tot, i tant de bo que sigui així, però, sembla que es deu a una mena de gran engany en el qual una pila de senyors s’han fet caure amb una confiança desmesurada en que la caiguda sempre seria cap amunt. Ja sé que sona estrany, però el verb caure es difícil de conjugar en reflexiu, de tant estranya com és l’operació que han fet… Ells mateixos han fet el forat i s’hi han anat empentant, creient, potser, que si l’omplien de cadàvers econòmics, els últims podrien passar per sobre, però al final resulta que el forat és tant gros que hi pot caure tot plegat, ells i nosaltres. I nosaltres, els nostres estats, han fet santament d’intervenir-hi, perquè al capdavall de la seva riquesa en depèn la riquesa de tots, i ja veurem com en sortim.
Ara, però, cal que hi pensem una mica. A tot arreu del món, més o menys traumàticament, s’han hagut d’aplicar polítiques econòmiques nefastes per a l’equilibri natural i per a la supervivència d’una pila de gent, amb l’excusa que aquest sistema, que ens ho havia de salvar tot, ho requeria. I ara resulta que, precisament els qui més havien perdut en aquesta onada són els més perjudicats, resulta que tenim la gàbia plena de porqueria i els beneficis de permetre-ho resulta que no existeixen.
La cosa és tant global que res no fa pensar en una revolta a escala planetària, més que res perquè els beneficis d’una cosa així no són gens clars, i probablement ningú no respondrà de res, però potser començaria a ser hora que tots plegats penséssim quina visió tenim de la realitat i de nosaltres mateixos, perquè és aquest, i no un altre, l’origen dels mals que passem i passarem.
(Tal vegada segueixi)

dimecres, 8 d’octubre de 2008

L'avi Martí


Avui volia parlar de la crisi, però el meu avi és a l’hospital, i morirà aviat i, la veritat, he preferit escriure un pro memoria que no pas un in memoriam.
No crec que mai ningú n’escrigui una biografia, és un home representatiu del s.XX a la Catalunya interior. Va néixer en una pobra família de masovers que al cap de pocs anys va perdre tot el que tenia a causa d’un incendi. Això va deixar l’economia familiar, i la família en general, en una situació força complicada, que es va acabar d’agreujar amb la Guerra. Ell comenta sovint que d’adolescent no comptava pas arribar a gran, pensava que moriria abans del vint anys a causa de la pobra nutrició que rebia. Abans de la Guerra va ser escolà del Dr. Viladot, una mena de capellà que ja no en fan, que el preferia perquè era l’únic que estava disposat a dur-li el pesat faristol de plata d’una banda a l’altra de l’altar, i va desenvolupar la devoció senzilla per nostre Senyor i la Mare de Déu de tot catòlic.
Després de la Guerra va ser aprenent i mecànic, en una època que els recanvis es feien a mà i d’un camió en feien dos. D’aquesta època li ve l’esperit emprenedor i la voluntat de tirar endavant negocis, per no tornar mai d’allà on havia sortit i perquè els seus no haguessin de patir mai el que ell va haver de patir de petit i de jove. L’experiència de veure morir la seva mare sense poder pagar un metge ni medicaments el va marcar de per vida.
Quan es va casar amb la meva àvia, ella duia endavant el cafè familiar amb traça per a tractar el públic, però amb poca vista per al negoci. Ell va fer-se càrrec del negoci i el va fer créixer. Aprofitant el creixement del país en general va dedicar-se a adquirir terrenys, construir cases, invertir… i se n’ha sortit força bé. Totes aquestes coses poden semblar prosaiques als qui sempre hem nascut, com qui diu, amb la jubilació garantida, però per a aquelles generacions, adquirir per a un mateix i per als fills un benestar major que el que hom havia rebut era un principi fonamental que ho presidia tot.
La seva vida no ha estat perfecta, ha tingut els mateixos problemes que tots els homes de la seva època per gestionar els sentiments i ha hagut de fer front a canvis tant grans que semblen impossibles, però ara que està vivint els seus últims dies en aquest món, m’agrada recordar la seva vida amb agraïment i joia per tot allò que la seva voluntat de tirar endavant ha fet possible.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

El Messies i els messies


Almenys des de fa tres segles, però segurament des d’abans, periòdicament apareixen persones que estan tant segures de la seva originalitat i de la bondat d’aquesta que es pensen capaces de canviar la humanitat. No parlo de la voluntat de millorar el món, de fer-lo més just modificant institucions convencionals, parlo d’aquella estranya convicció que algú de tant en tant té i comunica, que la mateixa condició humana es pot i s’ha de modificar artificialment en un determinat sentit.
Els desastres que aquestes idees han provocat, sota el signe polític que sigui, quan s’han produït a gran escala, són d’una tal magnitud que semblen impossibles. A menor magnitud, familiar, local, comunitària… els desastres són igualment profunds però menys notoris.
Els homes tenim un desig messiànic, en el sentit que ens agrada esperar un canvi radical que canviï la mateixa natura de l’home, i ens agrada tant d’esperar-lo que a vegades volem provocar-lo. Qui fa això tendeix a presentar-se com una persona forta, i tendeix a envoltar-se de persones disposades a creure-ho i a seguir-lo; alhora, tendeix a considerar tots els qui no el segueixen com uns éssers mediocres i de poca altura moral.
Potser per l’horror que em causen aquesta mena de iniciatives des de menut, m’impressiona especialment el fet que el Messies no va voler canviar l’home, el va voler alliberar per l’amor. Va ser feble, un home, i va fer d’aquesta feblesa el camí de la reconciliació. La reconciliació, que és el projecte del Messies, és el contrari de la victòria/derrota, que és el projecte habitual dels messies aquests que van i vénen. El Messies, la seva humanitat reconciliada del tot, estar en Ell, és el que dóna lloc a la pau de que parlava fa un parell de setmanes comentant la icona del Crist Anapeson, la pau de la humanitat reconciliada.
Espero no voler canviar mai ningú, i espero que al meu voltant hi hagi tant pocs messies com sigui possible. Avui que és Sta. Teresa de Lisieux, tant de bo que el seu exemple m’hi ajudi.

dimecres, 24 de setembre de 2008

La senyoreta Rosina


Aquest matí, era a Berga, he anat a visitar la senyoreta Rosina, la primera mestra de la qual guardo memòria. La senyoreta Rosina es va jubilar fa anys, en deu fer cap a vint, però fins l’any passat feia classes particulars i assegura que, si fos a fer ara, tornaria a ser mestra. La senyoreta Rosina era de les últimes mestres que ens feia dir el Parenostre cada matí (en una escola on no es podia fer religió, ni ho demanava ningú). Abans que a mi, la senyoreta Rosina havia tingut milers de nens i nenes de Berga i tots tots en guardem un record agraït. Aquest matí, amb la senyoreta Rosina, hem parlat de l’educació, de l’Església, d'ella i de mi… i hem recordat els qui anàvem a classe junts, i abans de marxar, m’ha permès que li fes alguna fotografia per il·lustrar aquest escrit.
Jo no sé que em va ensenyar a fer la senyoreta Rosina, la recordo a ella. A cinc anys em sembla que no li vaig donar massa problemes, però és que no es pot donar problemes a qui en tot cerca d’estimar.
La senyoreta Rosina és una de les persones més belles que conec, viu en un àmbit de llum clara. Té la bellesa de la bondat, de l’amabilitat, de l’afecte sincer i de les coses fetes pensant-les i a consciència. Des que va estudiar magisteri fins avui, durant els tres anys que va passar a l’escola unitària d’Avià fent que les nenes més avançades ajudessin les més petites, i després, quan es va especialitzar en pàrvuls durant molts anys a Berga, ha sabut que els programes són per a les persones i no les persones per als programes, que als nens no es tracta de deixar-los fer sinó de fer-los ser i que l’amor no passarà mai. Hi ha persones que fan de la seva vida una gran obra d’art, i ella n’és una. La seva obra es veu en tots els qui en podem parlar amb afecte.

dimecres, 17 de setembre de 2008

Els bodegons de Velázquez


Velázquez no va pintar mai bodegons, em sembla. Diria que en tota la seva no massa extensa obra no hi ha ni una sola composició basada només en objectes inanimats. Tanmateix, en els racons dels seus quadres, damunt les taules, per terra, hom hi troba els més bells exemples de bodegó que el barroc ha produït, amb el permís dels codonys de Zurbarán.
Velázquez no era pintor, o sigui, no cobrava per ser pintor. Era acomodador de su Majestad. Aquest càrrec consistia en tenir cura dels palaus i era signe de gran confiança per part del rei. Velázquez feia, de vegades, feina de diplomàtic. Velázquez no era noble tampoc, i la confiança del rei li va dur més d’un problema amb els nobles que no la tenien. A Velázquez el rei el va fer Cavaller de Sant Jaume, tot i que molts murmuraven que tenia arrels jueves
Per a mi, en aquests petits bodegons hi ha quelcom que explica com un sevillà amb probables arrels jueves va acabar essent home de confiança de Felip IV. Primer de tot, cal dir que aquells reis no eren tant rucs com ens ha agradat d’imaginar-nos de vegades, i quan triaven col·laboradors no ho feien perquè sí, però aquí parlem dels bodegons.
Els bodegons de Velázquez són equilibrats, serens, nets, harmònics, són petites meravelles situades als angles i racons de les composicions, i ens parlen d’un gust pels detalls que no és enfarfegament sinó equilibri, són bodegons de cortesà i diplomàtic, en el millor sentit dels termes, petites composicions que revelen el caràcter reposat i atent als detalls que cal per a aquestes feines. Són composicions secundàries, pròpies de qui sap que no és el protagonista, però cuidades i serenes, pròpies de qui sap que els millors es distingeixen per fer bé les coses petites.
Com a exemple, he pres un dels més simples; els dos llibres que hi ha als peus d’aquest Joan Evangelista a Patmos. Només són dos llibres i un tros de roba, però per si sols, deixant de banda tota la resta, podrien ser un quadre que s’aguantaria.
A vegades em pregunto quins bodegons pintarien els nostres polítics.

dimecres, 10 de setembre de 2008

Una altra imatge del Crist


Fa un parell de mesos escrivia sobre la icona de Joan Baptista, Àngel del Desert; avui parlo d’una altra icona que a nosaltres, acostumats com estem a les representacions de Crist barbat i seriós, no pot sinó sorprendre’ns: es tracta de la icona de Crist "Reclinat".
Aquesta imatge de Crist ens el presenta com un noi reclinat tranquil·lament damunt d’un gran coixí, a vegades adormit, a vegades despert i amb un lleu somriure, com a la fotografia d’aquí al costat.
No és una icona que es refereixi a cap moment de la vida de Jesús, sinó al tema que apareix al Gènesi (49,9-10) i que reprèn l’Apocalipsi dient “Mira, ha vençut el lleó de Judà, el rebrot de David”. El Messies, el lleó de Judà, que prendrà el ceptre que li pertany i reconciliarà la humanitat amb Déu vencent el mal.
Al costat de les conegudes imatges del Crist a la creu, concentrant tot el dolor de la humanitat, aquesta relativament estranya icona ens parla de Crist immortal, victoriós de la mort i del maligne; ens parla del Crist valent, com un cadell de lleó, que ha retornat la humanitat a la pau, i que és Ell mateix la pau.
És cert que representem el Crist segons què volem dir-ne, i em sembla que aquesta icona, pràcticament desconeguda a l’occident sempre tant historicista, pot parlar del Crist a molta gent a qui, per les seves circumstàncies vitals, és molt difícil de identificar-se amb la imatge del Crist sofrent i pobre.
Al nostre entorn encara hi ha molta gent que, afortunadament, no pateix ni la fam, ni la violència, ni la malaltia, i també en ells i per a ells és el Crist, ja que en Ell resideix la plenitud de tot l’univers. En el Crist hi ha un misteri de dolor, però també de bellesa; un misteri d’anorreament, però també de victòria (davant la Creu és que diem “Sant Déu, Sant fort, Sant immortal”); i tal com ningú no n’és exclòs, tothom ha de poder trobar en Ell un referent, tant els febles com els forts, ja que és la reconciliació de tots que hi ha la plenitud.
Quan ens preguntem perquè bona part del nostre jovent no creu, potser és que hauríem de predicar-los Crist de manera que s’hi poguéssin identificar, una imatge de Jesús que, essent certa, com ho és aquesta, fos un principi de camí per als qui se senten forts i valents.

dimecres, 3 de setembre de 2008

La civilitzacio


Anglaterra és un país civilitzat, la qual cosa vol dir, suposo, que els qui hi viuen es comporten segons unes normes que els eviten haver de recórrer a la violència per solucionar l’esdevenir del dia a dia. Tot amb tot, llegint els seus diaris, hom s’adona que cada dia hi recorren mes sovint a la violència, sobretot la gent més jove. En el que portem de 2008, vint-i-cinc joves han mort a Londres en baralles al carrer o agressions, i no recordo el nombre total del país.
Diversos cops per setmana els diaris parlen de nois de menys de vint anys morts a ganivetades, però com que seguidament parlen de les desgràcies de l’Amy Winehouse, la notícia passa com qui no vol la cosa. Per cert, si algú sap què fa aquesta noia, que m’ho expliqui; en un mes he sabut moltes coses d'ella, però no he arribat a saber què fa, o què és.
L’altra cosa que han dit els diaris últimament és que un nen nascut avui a una barriada de Glasgow té vuit anys menys d’esperança de vida que un nen nascut a la Índia, però vint-i-vuit anys menys que un nen nascut a un barri ric del mateix Glasgow. La conclusió del informe que explicava això era que també al primer món les desigualtats econòmiques fan estralls en la vida de les persones.
Hom pot llegir les dues notícies, pensar que són dues notícies, i ja està, però si les creuem (el creuament de dades és allò que t’ensenyen a fer amb l´SPSS a primer de polítiques, el creuament d’idees, no de cables, sol ser més interessant, però), si les creuem podem pensar que potser tenen relació.
Si en una barriada de Glasgow es viu tant malament que l’esperança de vida es menor que la mitjana de la Índia, és lògic que la gent d’aquesta barriada se senti poc cridada a respectar aquelles normes civils que fan d’aquest un país civilitzat. Si això augmenta massa i passa de minoria a massa, hom pot començar a dubtar de que es tracti d’un país civilitzat i pot començar a parlar de país amb una part important de població civilitzada.
Avui que és St. Gregori Magne, un home que va fer molt per civilitzar Europa, diria que ens cal posar-hi ganes, no deixar que la barbàrie ens guanyi i fer tot el possible, comencant per votar be, per no crear barbars.

dimecres, 27 d’agost de 2008

Els pintors i els museus


Els museus, com les biblioteques, tenen la virtut, no sempre apreciada, de posar de costat pintors, autors, que mai no van estar de costat en vida, separats per segles d’història, per centenars de quilòmetres, per ideologies aparentment irreconciliables…
Un cop dins del museu, les seves obres son posades en ordre, en un ordre o altre, i per tant en relació les unes amb les altres, de manera que relacions impossibles en vida s’estableixen, entre les obres, molt després de la mort. Aquestes relacions poden ser buscades pel propi museu, o poden ser creades i recreades per l’observador, o el lector (m’agrada especialment la idea ortodoxa que les icones s’escriuen, i es llegeixen per tant…).
En aquest joc d’ordres i desordres successius, diria que hi ha alguns pintors, autors, que només son comprensibles, valorables, classificables, en el seu context històric, només són relacionables amb la gent de la seva època i, sovint, del seu entorn social i polític. Aleshores, dins d’aquest seu context, hom pot valorar si son més o menys bons, si tenen una tècnica més o menys acurada…
Hi ha, però, una altra mena de pintors, autors, que son valorables per si mateixos i en relació amb els altres pintors que tenen aquesta mateixa qualitat, malgrat que els separin segles, quilòmetres, ideologies, classes, religions… Fent servir un terme que, em sembla, fa servir el pintor Tàpies, potser diria que són els pintors moderns. No és que la paraula m’entusiasmi, és decimonònica i te un component polític que no em sembla adequat, avui que la idea de la funció política de l’art està més aviat fora d’ús.
Per posar un exemple, i potser n’aniré posant més en setmanes a venir, perquè és un tema que m’agrada, vegeu si no hi ha diferència entre Vermeer i la resta de pintors holandesos que feien els mateixos interiors i paisatges a la mateixa època. Tots aquests pintors estan en relació els uns amb els altres, i amb Vermeer, es clar, però Vermeer s’escapa d’aquesta relació i és al costat de Pollock, de Monet, de Velázquez, de Rublev, de Turner… I la pregunta següent és: aquests mestres són realment classificables dins de la seva època o bé tenen un estatus propi que els deslliga del seu i de tots els temps? I, si és així, què els caracteritza? No comparteixen classe, ni religió, ni manera de pensar, però hom diria que hi ha quelcom que els uneix.

dimecres, 20 d’agost de 2008

St. Bartholomew the Great


No sabria dir quantes n’hi ha, però realment són moltes. Londres és una ciutat plena d’esglésies, per diverses raons. La primera és que és una ciutat multiconfessional, la segona que són esglésies petites, de barri… i n’hi ha d’altres, com una Llei del Parlament que manava construir setanta-una noves esglésies anglicanes per evitar el creixement excessiu d’esglésies luteranes.
Aquesta tarda he visitat St. Bartholomew the Great, la més antiga de les esglésies de la ciutat que segueix dempeus i activa. La veritat és que, com moltes d’altres esglésies de la ciutat, St. Bartholomew costa de trobar. Com que al s.XVI Enric VIII va manar tirar a terra la gran nau de l’església, el que avui queda com a parròquia és només el que havia estat el cor dels canonges, i és al mig d’un pati al qual s’accedeix per un arc que dona a un carrer estret a la part del darrere d’un hospital.
St. Bartholomew és un espai antic, un d’aquells espais, com el santuari de St. Eduard a Westminster, que impressionen, malgrat el seu estat, o potser pel seu estat, en una ciutat tant nova i brillant com aquesta. És un d’aquells lloc amb segles al damunt en el qual et pots asseure i estar mirant, més que les parets, l’espai que hi ha entremig. No totes les esglésies tenen aquesta qualitat, no totes les esglésies permeten fer això, i no sabria dir perquè n’hi ha algunes que sí. Són aquesta mena d’espais on fa segles que es prega i on, malgrat l’anar i venir dels fets, malgrat els edificis plens de pedaços, sempre s'ha pregat. En aquesta mateixa església, des dels canonges agustinians fins als actuals anglicans filollatins, passant pels anglicans més filoprotestants d’altres èpoques o els pocs frares dominics que hi van haver en temps de la Reina Maria I, tots han lloat Déu en aquella nau, i això fa impressió.
St. Bartholomew the Great és una bonica església normanda, la única que queda a la ciutat, del temps d’Enric I, però és una pel·lícula de la història religiosa d’aquest país, sense maquillatge. Passar una estona entre els seus murs et deixa amb una sensació de profunditat.

dimecres, 13 d’agost de 2008

Westminster Abbey, una esglesia benedictina


Diumenge passat, havent anat de bon matí a Missa, vaig adreçar-me a Westmisnter Abbey per assistir a les Matins (10h) i a la Sung Eucharist subsegüent. Els dos oficis van aplegar un bon nombre de persones, l’abadia era plena.
Pels qui no coneguin el ritus anglicà cal dir que, en la seva última reforma, va incorporar una gran quantitat d’elements del ritu llatí segons el Missal de 1970, de manera que, fora d’haver eliminat la majoria de referències a la Mare de Déu i tot signe d’adoració al Crist en l’Eucaristia (la relació dels anglicans i l’Eucaristia és una cosa que encara no he arribat a comprendre bé), la resta semblava igual que en el ritu llatí actual.
El que volia dir, però, i aquest és el tema del post, és que em va impressionar les moltes referències als monjos i a St. Benet que es fan en aquesta església. Per posar un parell d’exemples:
-Tant al sermó de les Matins com al sermó de la Eucharist, els predicadors van començar fent referència als monjos que durant sis-cents anys havien lloat Déu en aquella nau.
-Abans de sortir, tot posant una candela a les dues icones que hi ha vora l’entrada, em vaig trobar amb una targeta en la qual es diu que Westminster fou fundat com a abadia benedictina i que avui volen seguir amb l’estil benedictí de fer pregària de tot el seu treball (l’expressió anglesa és "we follow Benedict’s style of prayerfulness in all our work"). Després d’això hi ha una breu i bella pregària atribuida a St. Benet, pel que sembla molt coneguda a Anglaterra i molt desconeguda a les nostres terres:
Pare Sant, donador de la gràcia, doneu-nos saviesa per percebre-us, diligència per buscar-vos, paciència per esperar-vos, ulls per contemplar-vos, un cor per meditar sobre Vós, i vida per proclamar-vos, pel poder de l’Esperit de Jesús el Crist, nostre Senyor. Amen.
Si comento això és perquè, a banda de fer-me sentir content de ser benedictí, vaig trobar interessant que una església que va tenir prohibit el monaquisme durant segles, als nostres dies valori tant el fet monàstic i que, malgrat no esser ja un monestir, se segueixi dient abadia i es proclami hereva d’aquells monjos. I realment se’n surten bé, perquè les celebracions són ben bé allò que hom esperaria en una abadia benedictina, tant per la bellesa, com per l’ordre en tot, com pel silenci i l’esperit de pregària que hi ha.

dimecres, 6 d’agost de 2008

Els anglesos i el seu pais


Deixeu-me posar patriota... Ahir a la tarda vaig visitar la National Portrait Gallery, un curiós museu que reuneix, en un espai molt modern darrere la National Gallery, tot de retrats de reis i reines i altres persones principals del regne, des de l’època dels Tudor fins als nostres dies. Mentre em passejava per aquelles galeries em va venir al cap que els anglesos son realment un poble orgullós de si mateix. Perdoneu-me, però no m’imagino un museu a Barcelona amb tot de retrats de catalans il·lustres. Amb prou feines si tenim un Museu d’Història de Catalunya, i encara diria que no hi ha gaire ningú que hi vagi.
Anglaterra no té ni un passat ni un patrimoni que la distingeixin gaire de la resta de nacions europees amb molta història i molt patrimoni, però els anglesos n’estan tant orgullosos, que han aconseguit que tothom en aquest món hagi sentit a parlar de Ricard Cor de Lleó, de la Cadira de la Coronació que hi ha a Westminster, de Cromwell… mentre que gairebé ningú no ha sentit parlar de Pere el Gran, de la cadira (de plata) de Martí l’Humà o de Pau Claris. I que consti que aixo ho dic en elogi dels anglesos.
Si els catalans fóssim capaços d’ensenyar el Palau Reial Major de Barcelona, la Generalitat, la Catedral, les Tombes Reials de Poblet i el Parlament (per no parlar de Ripoll i Montserrat…) no només a grups escolars, sinó a tothom qui ens visita, amb les ganes i l’interès que ho fan els anglesos, i amb el sentit de nació orgullosa de si mateixa que hi posen… potser m’equivoco, però diria que altre gall ens cantaria.
És cert que els anglesos compten amb un imperi que va acabar, en termes històrics, fa quatre dies, i encara els dura l’aire, mentre que el nostre imperi… diguem que va acabar fa més dies…, és cert… I és cert que per moltes ganes que hi posem a Madrid no ens pensen donar un duro… també és cert… però un país és fa per una mística, per un somni, no per diners, siguin pocs o molts. Aquests anglesos han sabut crear la mística de ser anglès, com nosaltres la van “refer” al s.XIX (el cerimonial britànic és mes decimonònic que medieval…), però ells se la creuen i la promouen.

dimecres, 30 de juliol de 2008

El Centre Ismailita de Londres


Ahir a la tarda vaig visitar un lloc tant curiós i poc conegut com el Centre Ismaïlita de Londres. De fet, diria que a casa nostra sabem poc en general sobre l’Islam, menys sobre els xiisme i menys encara sobre les seves branques, però bé, aquí no tinc pas espai per parlar de tot això, si més no de moment. Avui només volia parlar d’aquesta edifici i d’un parell d’impressions que me’n vaig endur.
La guia em deia que aquell edifici modern de davant del V&A Museum era el centre ismaïlita. Divendres passat vaig entrar-hi, una mica sense saber què. A la porta un conserge molt amable em va dir que podia visitar l’edifici dimarts a les dues, i em vaig apuntar.
Ahir a la tarda, començant pel vestíbul i acabant pel jardí de la terrassa, acompanyat d’un grup d’ancianes venerables, vaig visitar un edifici que m’és difícil de definir. És realment una casa per a aquesta comunitat, amb una gran sala d’oració i diversos grans espais on poden reunir-se (sembla ser que el divendres n’hi van cap a un miler, entre els deu mil que són a Londres). Tot és simple, elegant i modern, no hi ha cap concessió al folklore, i les idees que es van reproduint en l’austera decoració dels espais és que hi ha correlació entre el cel i la terra i que la llum venç la tenebra. Quan hom en surt té la impressió d’haver estat en un espai de Déu realment, però radicalment modern i al mig de South Kensignton.
A vegades m’he preguntat, i he comentat amb altres, si l’Islam podrà mai realment esdevenir una religió actual per a occident o si sempre serà una religió pròpia d’Aràbia, més o menys ben trasplantada arreu del món. Havent visitat aquest Centre Ismaïlita diria aquesta branca de l’Islam podia ser una possible resposta a la meva pregunta. La comunitat ismaïlita és una comunitat plenament anglesa, que prega en anglès, que es reuneix a hores fixes, en la qual les dones tenen un paper equivalent al que tenen en la resta de la societat… en definitiva, és una comunitat musulmana i plenament europea i del nostre temps.
La veritat és que encara sé poques coses dels ismaïlites, la guia no parlava gaire de religió, però la visita al centre de South Kensington em va donar idea d’una Islam occidental que no coneixia gens.

dimecres, 23 de juliol de 2008

Whitehall, els cavalls, els guardes i els turistes


L’endemà d’arribar a Londres, com a bon estranger informat, em vaig dirigir vers dos quarts de dotze cap a Whitehall, on els Horse Guards fan el canvi de guàrdia. El primer que em vaig preguntar va ser què guardaven, perquè tot plegat es desenvolupa en una porta on els turistes podem passar i traspassar sense cap dificultat. Mes tard vaig descobrir que guarden el seu propi quarter.
Més enllà del canvi, em vaig fixar en allò que trobo més curiós en tot això: Un cop acabat el canvi, tot plegat vint minuts, durant la resta del dia, una multitud de turistes es fan fotos amb els guardes, els segueixen mentre van d’una banda a l’altra… de manera que aquests han d’anar avançant com poden entre una pila de gent poc respectuosa amb la dignitat del lloc i que, sense tenir en compte per res que sota aquell uniforme hi ha un pobre xicot, esgaripa (la gent, no el guarda) per tal que algú altre d’entre la multitud interpreti l’esgarip correctament i els faci una foto. I els guardes aguanten amb gran dignitat aquesta ignominiosa situació, la qual cosa em va fer pensar que deuen haver arribat molt lluny en el camí vers la pacificació de l’ànima.
Jo anava sol i, evidentment, no vaig demanar a ningú que em fes una foto amb un guàrdia, però sí que vaig fer fotos, a banda de la cerimònia, de l’espectacle resultant, i vaig mirar de fixar-me en la cara que posen aquests pobres guàrdies. Si, després del canvi de guàrdia, hom es pren la molèstia de visitar el bonic museu dedicat als Horse Guards que hi ha allà mateix i s’entreté en els cartells (amb el que costa l’entrada val la pena passar-hi una estona), veurà que aquesta gent són molt seriosos, que participen en missions de pau… bé, que són soldats de veritat. Déu sap que la milícia no és el meu fort, però realment trobo que es mereixen més respecte que el que els turistes els manifestem. Potser m’equivoco, però si hom s’ha fet soldat per uns alts ideals, per anar en missions de pau, perquè és una vida que manté un cert vigor en aquests temps d’indolència, per romanticisme… o encara que sigui pel sou, suposo que esdevenir, malgrat que sigui unes hores, una mena d’ós de circ no deu ser massa agradable. És normal que fem fer fotos, però hi ha maneres i maneres, i cal respectar la dignitat de les persones.

dimecres, 16 de juliol de 2008

De maletes i altres coses


Demà marxo a Londres i m’he passat la setmana fent i desfent maletes, per la qual cosa aquesta setmana només se m’acut parlar de maletes. Una maleta és, bàsicament, una caixa on posem les coses que ens han de ser útils quan som fora de casa, per un període més o menys llarg. Normalment representa que a la gent ens agrada fer maletes, perquè vol que sortim del nostre àmbit habitual durant un cert temps, i això, en el nostre entorn, és una cosa molt valorada... més que res perquè es valora tot allò que és diferent, fins al punt que diem diferent al que no ho és per fer-ho més agradable, tal com temps enrera es deia igual al que no ho era, perquè es valorava més aviat l’absència de canvi. Malgrat això, constato que a mi no m’agrada pas gaire de fer maletes, potser perquè no valoro tant el canvi com alguns dels meus congèneres, potser perquè tendeixo a veure amb poca simpatia la reducció a l’essencial, potser per totes dues coses.
Aquest matí algú em recordava que jo em vaig fer monjo de molt jove, almenys en termes actuals, i que, per tant, no havia experimentat massa la vida quotidiana del nostre món. No li ho nego, però pensant-hi veig que segurament és una opció positiva això que he fet, i potser l'he feta perquè un món que et duu a una vida seduïda pel canvi i per la reducció a l’essencial no m’acaba de convèncer del tot. No vull pas dir que fugi de tot, qui em coneix sap que no és pas així, però la permanència i el matís que ofereix el viure com a monjo trobo que dóna un cert equilibri a la cosa.
Em temo que estic massa autobiogràfic i que això pot derivar perillosament, per tant, ho deixarem aquí. Veig que, parlant de maletes he acabat parlant del que canvia i del que roman... Diria que fa segles que és l’obsessió humana en general...i les motivacions per a les opcions de cadascú se m’escapen. Potser és que Déu, que ho coneix tot, en la seva providència ho ha volgut així per tal que, no posant-nos mai d’acord del tot, vegem que Ell és canvi i permanència alhora...

dimecres, 9 de juliol de 2008

La Seo de Saragossa


La Seo de Saragossa, la catedral de la ciutat, força més petita que la mola del Pilar, que durant molts anys va estar tancada a causa d’una llarga restauració, és una de les esglésies més boniques que hi ha per aquestes terres. Entenguem-nos, és una església medieval amb molts afegits renaixentistes i barrocs, pensada com es pensaven les esglésies en aquell temps, com un seguit d’altars per tal que els canonges hi poguessin celebrar les seves misses privades; no és, per tant, una església massa útil per a la celebració de la Missa tal i com ara la celebrem, amb una gran nau on el poble s’aplega per participar-hi. Tot i això, sabent que no és un bon espai per a la litúrgia del nostre temps, és un espai que impressiona per la lluminositat, augmentada per la blancor de les parets, per l’elevació general del sostre i perquè és gairebé quadrada, de manera que no dóna, com acostumen a donar les esglésies, sensació de espai centrar en un punt posat en un extrem, sinó d’espai centrat en si mateix i simètric. Per entendre’ns, és el pla en forma de saló dut al seu extrem, molt elevat i molt lluminós. La visita tendeix a destacar els detalls, i n’hi ha molts, tendeix a destacar la diferència entre les diverses capelles laterals, totes riquíssimes, tendeix a fer notar el preciosisme d’algunes decoracions, però oblida de fer notar la bellesa de l’espai en si, en la seva globalitat
Aleshores, allà al mig, hom es pregunta el per què d’allò, i es recorda instintivament de la música sacra hispànica del s.XVI i de com s’havia de sentir la gent envoltada d’aquella polifonia lluminosa i d’aquesta lluminositat polifònica; i hom s’adona que la sensació que té en aquesta nau de Saragossa és la mateixa que té a Santa Sofia o a alguna mesquita otomana, i encara, hom es pregunta si aquesta sensació de plenitud, aquesta sensació de Déu, no és, o no hauria de ser, el perquè de les esglésies. Esglésies com La Seo, litúrgies com la bizantina, o la catòlica al s.XVI, contenen multitud d’imatges, de paraules, de sons; contenen molts elements, tants, que si els vols assumir tots et mareges, però apropen a Déu, perquè totes aquestes imatges són per a la llum, i totes aquelles paraules són per al silenci. La llum i el silenci de Déu.

dimecres, 2 de juliol de 2008

Sant Pau i occident


Diumenge passat era la festa de St. Pere i St. Pau, i començava un any dedicat a aquest últim. Malgrat la seva importància, diria que, pel fet de dur el “sant” davant del nom és un autor no massa tingut en compte quan es parla de la història d’occident, reservat per a la sagristia.
He de confessar que no em puc considerar ni tant sols un coneixedor mitjà de Sant Pau, només en sóc un lector amb una certa assiduïtat, i encara, normalment, amb la sensació de quedar-me a les caixes. Sant Pau és immens, parla de tot, sovint no saps de què parla i a vegades tens la sensació que ni ell mateix no ho acaba de veure clar, però amb tot i això, o potser per tot això, em sembla que caldria que se’l reconegués com a un pare d’occident. El seu pensament en matèria de la relació entre l’individu i l’estat, de les relacions familiars, de les relacions en el treball… són a la base d’occident, també de l’occident d’avui. I per damunt de tot això, la seva idea de què és un home, una idea que es troba de tantes maneres en les seves cartes i que és la concepció occidental de l’home com a individu en una col·lectivitat, en una societat, però sobretot com un home que és tal i que és més, perquè és en Déu.
Es pot objectar a aquesta idea de Sant Pau com autèntic pare d’occident que moltes coses les treu de la cultura del seu moment i de la curiosa barreja que suposa un jueu hel·lenitzat; es pot objectar que el tret clau d’occident és la racionalitat i aquesta ens ve només dels grecs; però el que no es pot dubtar és que les obres dels grecs han estat durant segles absolutament reservades als savis, i Sant Pau, mal que fos en llatí, es cridava des de les trones. Per il·lustrar-ho: no tinc gaire clar que els qui van fer la Revolució Francesa, molts d’ells clergues, haguessin llegit mai autors grecs, però estic segur que havien sentit Sant Pau.
Llegir Sant Pau no és fàcil, sovint les traduccions no li fan justícia, però trobo que, tant com els nostres estudiants acostumen a saber què en deia Plató de la societat i de l’home, també fora bo que sabessin que en deia Sant Pau, i que tots plegats, fóssim més sensibles a reconèixer els nostres orígens.

dimecres, 25 de juny de 2008

Una icona


Ahir vam celebrar St. Joan, Baptista i Precursor del Senyor, una festa assenyalada, tant del calendari de l’Església com del de la societat civil, que acostuma a celebrar-la. A l’orient, i per seguir amb la tendència bizantinitzant del blog, hi ha una gran varietat d’icones de St. Joan, algunes de més reeixides que d’altres. De totes, la que de sempre m’ha cridat més l’atenció és la que presenta St. Joan com l’Àngel del Desert, una foto d’una de les quals il·lustra el text. S’hi acostuma a veure St. Joan sense context material, només envoltat de llum, amb una creu, beneint i amb ales, amb unes grans ales d’àngel.
Per nosaltres, que des del gòtic estem acostumats a la representació “realista” dels sants, i de les persones en general, ens resulta xocant que presentin Joan el Baptista, un personatge històricament documentat, amb dues grans ales i en un marc de llum pura. Tot amb tot, aquesta imatge del Baptista està pensada per dir més veritat sobre el sant que no pas les representacions més “realistes” de les nostres latituds.
Fa unes setmanes, un professor ens parlava de la metàfora com a una figura que força la veritat que coneixem a primera vista per fer-nos arribar a una veritat més profunda. El professor parlava de paraules, però per entendre una icona va bé tenir-ho al cap. La icona del Baptista com a Àngel del Desert el presenta en la seva veritat, almenys en un estadi de veritat que d’altra manera és irrepresentable, i alhora que ens parla d’una realitat del Baptista, ens qüestiona sobre la pròpia realitat. Som com som, o som com les icones, o som totes dues coses, o som així i serem d’aquella manera. Jo no ho sé dir, però és una pregunta que em faig i que em penso que és bona de fer. Què som les persones, què sóc jo, deu ser una d’aquelles grans preguntes que cal fer-se sempre; però no deu ser bo de respondre-la a partir del no res, o a partir de qualsevol cosa, sinó a partir d’una reflexió de segles, d’una reflexió positiva sobre l’home, que en valora per damunt de tot la semblança amb Déu i la llibertat que la hi dóna.
Que St. Joan Baptista ens hi ajudi des de la seva autèntica imatge, la que té per haver-se apropat a Déu del tot, malgrat no tenir-les totes.

dimecres, 18 de juny de 2008

Com és que crec en Déu?


Sovint em pregunto per què a mi creure en Déu em resulta tant evident, mentre que a molta gent de la meva generació els resulta tant difícil, malgrat que no poden deixar de pensar-hi. No vaig ser educat en escola religiosa, a casa no erem “de Missa” i mai no em van agradar les activitats per a nens que feien a la Parròquia. Podria dir que tot allò que vindria a ser “fer el cristianisme divertit” em provocava un cert desconcert. Desconcert perquè, en la comparació amb el Déu Santíssim i proper alhora que les meves àvies m’explicaven, amb les imatges que jo veia en els llibres d’art; especialment del romànic, i en d’altres manifestacions de cultura religiosa que sí que m’atreien aquell Déu “amic divertit”, em quedava entre desdibuixat i gairebé còmic; és molt complicat conjugar la imatge de Crist al Sepulcre, la que hi ha a la Capella de la Pietat de Berga, on anava amb l’àvia, i que de petit em donava una gran pau, amb una festa de pallassos.
Diria que, per a mi, una criatura de pocs anys, encara amb el cap sense engavanyar per aquest racionalisme primari que assola les nostres ments occidentals, conjugar Déu transcendent amb Jesús crucificat no va ser complicat (És evident que aleshores tenia encara menys clares que ara les relacions intratrinitàries). Amb tota naturalitat vaig incorporar Déu a la meva vida per la via dels sentits, veient imatges, escoltant música, sentint l’olor de cera de les esglésies (a Berga l’encens sempre ha anat escàs).
Després, es clar, ho he anat posant tot al seu lloc, però encara sento de tant en tant aquella sensació de sagrat, aquella sensació de Déu que, maltractat i mort a la creu, m’estima. És una cosa molt primària, molt bàsica, però va ser l’inici de tot plegat.
M’adono que això m’ha quedat una mica devot, però bé, no m’espanta. Per acabar, una oració per abans de ficar-se al llit que em van ensenyar de molt molt petit i que m’agradava per la sensació de protecció que em donava:
En aquest llit em ficaré,
set angels hi trobaré,
tres als peus i quatre al cap,
la Verge Maria al meu costat
que em diu: “Dorm i reposa,
no temis cap mala cosa.
si cap mala cosa hi ha
l’Àngel de la Guarda te la traurà.

dimecres, 11 de juny de 2008

Els grecs d'Istanbul (II)


Deia un professor que un esternut és una cosa estudiable científicament, situable històricament, però no dona lloc a res, mentre que un somni no existeix, no es pot estudiar, ni avaluar, ni situar, però un somni pot donar lloc a una civilització, pot donar lloc al que sigui.
Els grecs s’han mantingut a Istanbul i han desenvolupat el que s’ha anomenat “el gran l’hel·lenisme” de la ciutat a partir del somni que el seu emperador tornaria i restauraria les coses. Al voltant d’això han creat llegendes que els han permès mirar el futur amb esperança.
Constantí XI és un personatge romàntic per natura i avant- la-lettre, un autèntic príncep dissortat que va haver d’afrontar el final d’un imperi de mil cent vint-i-tres anys i divuit dies, que va ser coronat fora de la seva capital i que va haver d’arribar-hi amb un vaixell català que li van deixar, perquè ja no en tenia de propis (del nostre infortunat estat, gran és la indigència, que deia Kabafis, de mare Constantinopolitana)
No sabem gaire res de què va fer Constantí XI just abans de morir, després d’haver assistit a la Divina Litúrgia a Santa Sofia, celebrada pel Cardenal Isidor, un grec catòlic, d’haver pregat i d’haver fet la ronda per la muralla. És clar que va rebutjar d’escapar-se i es va quedar per morir amb la gent de la ciutat. També sembla clar que va baixar a la batalla sense les insígnies imperials per no ésser reconegut, i la majoria diu que va morir anònimament amb els seus soldats, malgrat que altres asseguren que fou reconegut per les àligues bicèfales brodades als borceguins. De fet, però, això no és massa important per allò a què vull arribar.
Una llegenda explica només que quan Constantí es trobava a punt de morir a mans d’un soldat, Déu va enviar un àngel, que va aturar el turc, va prendre l’espasa a Constantí per guardar-la al cel i a ell el va convertir en un bloc de marbre per tal que esperés el dia en que Deu decidirà retornar-li la vida i l’espasa per tal que entri de nou a la seva ciutat per la Porta Daurada.
La llegenda va córrer tant que Beyazit II va destruir aquesta porta per precaució, però també va fer que els grecs de la ciutat tinguessin esperança per viure més de cinc-cents anys sense defallir, esperant contra tota esperança.

dimecres, 4 de juny de 2008

Els grecs d'Istanbul (I)


Istanbul tenia, a principis de del s.XX més de la meitat de la població no turca, una població estructurada principalment en tres minories, els jueus sefardites vinguts d’Espanya al s.XVI, els armenis, i la gran comunitat grega, filla dels qui van quedar-s’hi després de la Caiguda de Constantinoble, el 1453. Suposo que, unes quantes setmanes, parlaré d’aquesta minoria, avui d’unes dues mil persones sobre els deu milions d’habitants que té la ciutat, de la seva història, dels seus monuments i de les seves institucions. És una gent difícil de trobar, tant si hi aneu com si busqueu informació sobre ells i, curiosament, en parlen més els llibres vells que internet. És la por i el patiment que els ha fets cautes. Rarament se’ls distingeix, normalment parlen turc i fins arriben a dissimular els seus noms i cognoms per tal que semblin turcs.
Potser és que sóc un romàntic, però sento una especial simpatia per aquesta gent des que era un nen, són la resta d’un imperi, damunt de la qual hi ha les restes de dos imperis més, l’otomà i el somni de la Turquia republicana. Són la resta d’un imperi que, quan les nostres ciutats no eren més que un amuntegament infecte de barraques, ja tenia una capital enjardinada, d’un imperi que durant els últims segles de la seva història no va ser més que el somni tossut d’un món on la cultura, la sanitat, l’art era a l’abast de tots, un imperi que va caure per la desídia i l’enveja bàrbara d’occident, i que, havent caigut, encara va donar lloc al nostre renaixement.
Avui en dia, a la ciutat encara hi ha cap a quaranta esglésies en més o menys bones condicions, totes molt difícils de trobar i mai no anunciades per cartells ni en guies, amb l’excepció de St. Jordi del Fanar i alguna altra de molt evident; encara hi ha quatre instituts de secundària i un parell d’escoles de primària, que no poden comprar llibres a Grècia i que han hagut de demanar el dret d’existir al Tribunal d’Estrasburg.
Tot amb tot, el més gran problema de la comunitat és que, des del pogrom de 1955, han hagut d’abandonar la ciutat més grecs dels que en van marxar en els cinquanta anys després de la Caiguda, i només des del 1992 endavant, la comunitat es redueix en un 5% cada any…
(La foto és de Zoodochos Pege. A dins hi viu sempre un peix, i una llegenda diu que és el mateix que va veure per última vegada l'Emperador Constantí XI Paleòleg, l'últim, abans que marxés a la batalla on va morir anònimament)

dimecres, 28 de maig de 2008

De la ciutat invisible (II)

…segueixo amb la reflexió sobre la ciutat invisible.

Deia que les relacions que hi establim són tant reals com les que establim fora. Quan parlem de relacions, pensem de seguida en amistats, amor… però relacions són moltes coses, i, per exemple, les relacions comercials que s’estableixen en aquesta ciutat invisible són d’una veritat tal que, al nostre temps ja ens costaria d’imaginar una economia que no se servís de les dues ciutats per funcionar, i, diguem-ho clar, l’economia sempre és capdavantera en les innovacions.


Així doncs, em sembla que ara ja es pot dir que, potser per primera vegada a un nivell massiu, som capaços de superar la nostra corporalitat i establir relacions i vincles a un nivell… com dir-ho… perquè no és ben bé metafísic, ni és ben bé de pur llenguatge, ni és que prescindeixi del tot de la corporalitat (si no fos pel context algú podria pensar que parlo de la natura dels cossos ressuscitats…). No ho sé… no sé com dir-ho (podria inventar una paraula, però ja n’hi ha prous de paraules inútils en aquest món) però em fa pensar.


Per primera vegada, a nivell massiu, una part important de la humanitat vivim dues realitats complementàries, una de física i una de immaterial, basada només en estructures de llenguatge, sense suport físic. Això ens pot dur a una mena de navegació sense nord, però ens pot dur a un coneixement més profund de la nostra realitat si som capaços de reflexionar sobre el que ens passa. Aquí només m’atreveixo a escriure allò que em sembla menys descabellat, però, vist en perspectiva és un canvi de proporcions inimaginables, no tan sols per les possibilitats que comporta, sinó també per l’autocomprensió de la humanitat que en pot venir.


Finalment, un apunt catòlic. Al Credo professem creure en Déu creador visibilium omnia et invisibilium, una afirmació que ha estat objecte de gran sospita, per la impossibilitat de molts de concebre res d’invisible. Salvant totes les distàncies, tots els aclariments, d’una banda i de l’altra, sabent que són coses incommensurables; ara que hem creat un món, que funciona i que existeix, i que no té res de físic, malgrat que se sustenta en el món físic (perquè una cosa són els aparells que fan possible aquesta ciutat i una altra la ciutat món en si); qui pot negar, amb la mateixa seguretat del s.XIX l’existència d’allò que no és físic?
(només és un apunt... coses que et passen pel cap...)

dimarts, 20 de maig de 2008

Patum


Aquesta setmana aparco, de moment, el tema de la ciutat invisible perquè cal que parli de la Patum.

Avui són molts els que parlen dels orígens religiosos de la Patum, sense veure que l’actualitat de la patum és essencialment religiosa, almenys en un sentit antropològic, i potser en d’altres. A Montserrat, que veiem diàriament la religiositat líquida del nostre temps, potser ens és més fàcil de identificar aquests comportaments religiosos difusos i poc tematitzats que, malgrat això, o potser per això, no deixen de ser-ho, perquè el mite i el culte autèntics, aquells que fan la seva funció, són els que es viuen, no el que s’estudien com a mite, i la Patum és el mite d’un poble, que construeix el mite de les seves persones i que les fa situar-se en el món. Un mite i un culte precisos que s’executen de manera automàtica, sense que calgui explicació i que creen lligams, identitat i costum… la religió en essència.

Més enllà d’això la cristianitat de la Patum em sembla que es dubta només perquè es creu, erròniament, que tot el que pugui donar de si el cristianisme ha de ser sec, dur i estret. Això és parcialment veritat només des del s.XVI al protestantisme i des del s.XIX en la catòlica; i a Berga, per aquelles coses de la història (ser lluny de tot a vegades salva de moltes coses), no és veritat encara avui durant aquests cinc dies, durant cinc dies en els quals els berguedans celebrem Aquell que en la festa, en l’àpat, es revela i s’amaga, Aquell de la glòria del qual hem rebut la sobreabundància de l’amor… tant, que tot ens el manifesta i res no el pot contenir.

La catòlica, de sempre, ha privilegiat la festa, la vitalitat, l’alegria, la bellesa, l’eufòria, la riquesa de mitjans... com a lloc de la lloança de Déu. Fem Patum, i fem Patum davant de Déu, ballem davant la presència de Déu en el pa de l’Eucaristia, com David ballava i feia festa davant la presència de Déu en l’arca. Acabo amb una confessió, molt abans de dur-ho a terme, la primera vegada que vaig dir que volia ser monjo, va ser fent Patum, perquè allà hi ha Déu... i en tinc almenys un testimoni.

dimecres, 14 de maig de 2008

De la ciutat invisible (I)


Potser perquè sóc cristià, m’atrauen especialment les realitats immaterials amb efectes terrenals, i no parlo dels àngels. Parlo d’això que alguns anomenen la ciutat virtual, d’aquest medi en el qual escric això, d’això que, parafrasejant Italo Calvino, m’agradaria dir-ne una ciutat invisible.
Sento sovint veus que parlen d’aquesta ciutat invisible dient que si és fiar-se d’allò que no és real, que si ens durà al desastre o que si no en pot sortir res de bo (això també ho deien de Natzaret).
Ben mirat, però, malgrat que en sé molt poc, em sembla que es pot dir que es tracta d’això, d’una ciutat invisible, però real, tremendament real, que crea realitat i en el qual es viu realment, amb l’ambigüitat que comporta la vida.
La ciutat invisible, com la ciutat visible, està basada sobre llenguatge. Això és un pèl complicat, però, si ens hi fixem, la nostra realitat palpable al capdavall és gestionable perquè se sustenta en una estructura de paraules. Podem objectar que les coses són coses i són allà fora, i que les paraules són paraules i són aquí dins… però són tant indestriables que no sabem si les coses seguirien essent-ho sense paraules.
Les nostres ciutats són habitables, doncs, perquè tots sabem un llenguatge, que sovint fem servir insconscientment. Aquesta ciutat invisible també està formada, en la seva estructura més interna, per un codi, o sigui, per un llenguatge, que, hàbilment teixit, fa que tot funcioni i que, només que en toquem una lletra, té algun error, alguna disfunció.
Alhora, les dues ciutats, la visible i la invisible, se serveixen d’aquesta estructura de llenguatge no només per sostenir-se i perdurar, sinó que ens serveixen per conèixer i per relacionar-nos. Tal com la terrassa d’un cafè, una biblioteca, un pas de vianants… serveixen per conèixer i relacionar-nos, les estructures de la ciutat invisible fan aquesta funció. N’hi ha que diuen que aquestes estructures de la ciutat invisible donen més camp per a l’error i l’engany, i sempre hi ha qui en tot veu degeneració, però si ens ho mirem bé, l’error i l’engany mai no han estat absents del món palpable.
No plantejo una alternativa, no és això o allò, perquè és veritat que la ciutat invisible no permet un coneixement tant intens, però la intensitat no sempre ve de la presència física, i trobades que físicament serien molt complicades allà són possibles… (continuarà)

dimecres, 7 de maig de 2008

Sobre un quadre de Rembrandt, preguntes i respostes


Un vell assegut al costat d’una finestra oberta, en un àmbit blau i espaiós d’aire oriental, cobert amb volta, llegint un gros llibre, obert sobre una taula rodona coberta amb un ric drap de brocat.
Què volia pintar Rembrandt? Què perseguia amb un quadre aparentment gratuït, sense un argument, que no és una escena bíblica, ni un sant… ni tan sols un quadre de costums? Qui és aquest vell i on és?
Les notes erudites diuen si es tracta de St. Anastasi, o d’un savi en general. En tot cas és un vell que llegeix mira sense massa interès, de gairell, un llibre obert i que, malgrat el fred, perquè va abrigat i s’aïlla de terra, ha obert la finestra per deixar entrar una llum blanquíssima.
Aquest quadre m’ha fet pensar des que el vaig veure. Sé per experiència que no pintem perquè sí; en un quadre pensat, cada objecte, cada reflex de llum, té un perquè, un perquè formal de línies i taques que s’equilibren, i un perquè profund que moltes vegades queda en el cap del pintor.
Som en una casa d’àmbits grans i amb moltes portes petites, una casa ben il·luminada amb un pati però amb finestres més aviat petites, una casa feta de dins cap enfora… som en un palau antic o en una basílica, i de color blau, no de qualsevol color, i un vell ha obert una llibreria, dessota de la qual hi ha una mena de mussol esculpit, un mussol, no qualsevol ocell, per rellegir un llibre que ja coneix al costat d’una finestra oberta en la solitud d’una volta.
La pregunta subsisteix. Qui és aquest home? On és? Per què va pintar això Rembrandt als vint-i-cinc anys? I potser també, per què m’hi he fixat ara jo, que en tinc vint-i-set?
Aquest vell és un savi, és el savi es podria dir. El savi que és aquell que re-llegeix, re-elabora, allò que ja sap, obre la finestra malgrat el fred, perquè s’han de tenir les finestres obertes, i que viu en aquest immens espai buit, oriental, que és la casa de la saviesa, perquè la saviesa ve d’orient. El savi és allò que algú de vint-i-cinc anys no és, encara hi ha massa coses que s’han de llegir per primer cop… per molt que hagi estudiat, però potser és allò que vol ser… i per això ho pinta… i per això s’hi fixa…

dimecres, 30 d’abril de 2008

El curiós interès per l'esoterisme

Sovint en sorprèn de veure que hi ha un interès creixent per l’esoterisme, sobretot en gent jove que ha crescut sense un referent religiós clar i distint. No deixa d’ésser sorprenent que, en un entorn que abomina la religió i que desconfia sistemàticament de les institucions religioses, un nombre creixent de persones doni crèdit, amb un esperit acrític, als plantejaments més estranys i de propòsits més sospitosos que hom es pugui imaginar.

La desintegració de la religió respecte de la vida de les persones, des del treball a l’oci, ha dut, em sembla, a aquesta estranya situació. És cert que si hi ha hagut aquesta desintegració és, també, perquè les institucions religioses occidentals han deixat de respondre les preguntes de la gent i han començat a respondre a les preguntes de no ningú; més enllà d’alguns intents estatals d’assumir el rol de la religió, que també hi han estat.


El problema de l’esoterisme és que, per la seva mateixa natura, està desintegrat de la resta de la vida, de manera que només “tapa els forats” de les necessitats religioses puntuals, sense poder calar a fons en l’ésser de les persones. Satisfà un sentiment religiós superficial, però no s’involucra en la resta dels aspectes de la vida, de manera que, el capdavall, no integra, no relliga, per seguir amb una etimologia coneguda del mot religió, ni és catòlica, un terme que sovint es tradueix per universal, però que es pot traduir per que abasta tota la persona.

Tal com ho veig, l’únic camí de solució és una reconstitució de la unitat de l’ésser humà, acceptant que la religió en forma part com la respiració, la sexualitat o la capacitat de judici. En certa manera, partint del més fonamental, que és que som, que som u i que hem de viure com a unitat, integrant en un tot els aspectes de la nostra vida.

Sabem que aquesta unitat no és assolible d’avui per demà, que no hi podrem arribar mai del tot perquè estem subjectes a canvis continus i perquè afortunadament no tenim control sobre tota la nostra vida. Malgrat això, però, hi podem caminar, integrant amb un esperit obert i positiu tots els aspectes de la nostra existència, per no acabar que ho tinguem tot, però tot desconnectat. La religió, precisament, ha de ser també això a la nostra vida, l’agent de unificació de la resta, una cosa que els “misteris” esotèrics no fan, sinó que més aviat desfan.

dimecres, 23 d’abril de 2008

Sobre Sant Jordi Megalomàrtir, patró dels catalans


Deia Auden en un poema que “Els fèmurs d’animals/ atribuïts a Sants/ que mai no han existit/ són molt més sagrats que els retrats/ de tants conqueridors que, per/ desgràcia, han existit.” Entenguem-nos, jo no dubto que, entre els molts soldats que van ser morir per ser cristians durant la persecució de Dioclecià, n’hi hagués un que es digués Jordi, però trobo que l’interès del sant per a nosaltres no està en la materialitat dels dracs i les princeses, que de St. Jordi en podem treure quelcom més.
Un sant soldat romà és, per començar, una contradicció, encara que n’hi hagi molts. I, que n’hi hagi molts, ens diu que la vida cristiana, i la vida en general, sempre ha estat plena de contradiccions, i que aquestes no ens han d’espantar. Els soldats, per la seva mateixa feina, no es podien batejar, eren gent mal acceptada pels primers cristians i per la gent en general, un home amb una espasa sempre és un perill. Ells, però eren gent que vivien molt al límit, lluny de casa, lluny de tot, i el Crist els era proper, les inscripcions cristianes abunden als campaments militars.
També avui, hi ha molta gent que viu a d’altres límits, i que per això, per la seva feina, les seves opcions, el seu aspecte... d’entrada no és ben acceptada socialment, i tampoc a les comunitats cristianes, que, siguin conservadores o progres (ara que ja surt al diccionari no cal dir més) es redueixen en uns determinats tipus.

Avui que fem memòria d’un home que tenia per ofici la guerra, i que malgrat no ésser acceptat per la comunitat es va fer tant seu el Crist, es va fer ell mateix tant del Crist, el va estimar tant, que s’hi va configurar fins la mort, i això, si més no, ens hauria de fer pensar abans de tancar la porta a ningú.

Per tots, pels acceptats i els que no ho són, el Crist en ell mateix ha reconciliat l’univers, i als cristians ens ha confiat el ministeri de la reconciliació, ens ha confiat la superació per l’amor de tota contradicció. St. Jordi és un bon exemple que en el Crist tots hi tenim entrada, només cal creure en Ell, viure en Ell i no desesperar-ne mai, malgrat tot, com St. Jordi.

dimecres, 16 d’abril de 2008

La veritat, és al passat o és ara?


La proliferació de literatura i cinema, i fins de historiografia més o menys ben documentada, amb el a tema de fons que hem estat objecte d’un engany històric, és una cosa tant evident com curiosa en un moment en el qual semblaria que vivim a ròssec de la idea de innovació. La literatura, i el cinema no deixa de ser literatura, parla de la societat que l’engendra i que la consumeix, i la nostra literatura de masses, plena de relats que parlen d’uns orígens on el dolent era bo i el bo era dolent, em fa pensar en una societat estranyament fascinada per la idea que tot el que veu, en el fons, és fals, que el món que coneix, les seves institucions i els seus valors són fruit d’un engany o fins d’una conspiració. És literatura, però indica un pensament, ja que normalment llegim, escoltem i mirem allò que ens certifica les idees que tenim, més que no pas allò que ens les contradiu.
Aquest procés és subtil, perquè ningú no admetria que creu sincerament el que diu una novel·la, però la idea va conformant una manera de pensar, va creant una mitologia, en la qual tot és mentida i tot està tant pervertit que ja no val la pena ficar-s’hi.
Creure, perquè no deixa de ser una creença indemostrable, que el bo i l’autèntic és en el passat, i que tot avança inexorablement per un camí de depravació, duu a menystenir el present i a mirar amb desdeny el futur possible.
En el fons, però, em sembla que allò que ens espanta no és que el nostre present sigui fruit d’una mentida, perquè això, de fet, ens disculparia d’actuar-hi. El que ens espanta és que sigui veritat i que en siguem veritablement responsables. I tanmateix, és només assumint que el món és veritat i que en som responsables, assumint que el nostre present no és més dolent que cap passat i que no és fruit de cap mentida, que hi podrem fer alguna cosa; és només assumint que la veritat és aquesta que tenim i no cap misteri arcà, que la podrem canviar.
En termes cristians, no ens espanta que els Evangelis hagin modificat el missatge de Jesús, el que ens espanta és que amb aquesta excusa no fem cas del que diuen, tot i saber que és bo.

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis