dimecres, 2 de maig de 2018

Treballar segons la justicia de l'Evangeli

Homilia de l'1 de maig de 2018



L’Església ha fet de St. Josep, germans i germanes, el patró dels treballadors, motiu pel qual avui en fem memòria. Amb tot, l’Evangeli que hem llegit no ens en parla pas de treball; cita, només com de passada, que la gent de Natzaret no confiava massa en el que Jesús els pogués ensenyar, perquè el tenien per fill del fuster. D’aquí, nosaltres n’hem de deduir que Josep era fuster, i que, per tant era el que comunament s’anomena un treballador. St. Josep és patró dels treballadors, perquè treballava, podríem dir. I ja està.
La qüestió del treball, tanmateix, és un dels grans temes de preocupació de l’ésser humà, i la tradició bíblica, de la qual Jesús és coronament, i St. Josep última anella d’una cadena forjada per Déu, hi ha reflexionat abastament. I és que, al voltant del treball, germans i germanes, es conjuguen algunes de les qüestions més centrals en la vida de l’home sobre la terra: la dignitat de l’ésser humà; la igualtat entre tots nosaltres; el desafiament a aquesta igualtat que suposa la riquesa i la pobresa; la justícia que cal que regni en les nostres relacions; la possibilitat de fer realitat una vida familiar; però també els límits de la humanitat i de la tecnologia; o la relació amb el medi ambient.
És ben conegut el relat del Gènesi que explica l’origen del treball com una conseqüència del que normalment s’anomena el pecat d’Adam i Eva: “...la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure'n l'aliment. La terra et produirà cards i espines, i t'hauràs d'alimentar d'allò que donin els camps. Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs.”
D’entrada, sembla, doncs, que el treball és quelcom que la Bíblia entén com a conseqüència negativa del pecat per a l’home. Amb tot, si ens hi fixem, aquesta frase de Déu a Adam no anul•la pas el que havia dit abans: Déu els beneí dient-los: --Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra.
Déu digué encara: --Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment. I va ser així. Déu veié que tot el que havia fet era molt bo.
El món, en definitiva, fou posat en mans de l’ésser humà perquè en tingués cura, i el seu treball, ni que existeixi com a conseqüència d’un error de l’home, s’insereix en l’harmonia del cosmos.
Aquesta lectura és la que trobem en el Salm 104, que, lloant Déu per la bellesa i l’harmonia del món, ens diu: I l’home se’n va al seu treball, a la seva tasca fins al vespre. Que en són, de variades, Senyor, les vostres obres, totes les heu fetes amb saviesa. La terra és plena de les vostres criatures.
El treball, doncs, queda integrat en el món com el que l’home hi fa, per tenir-ne cura i per alimentar-se’n. Quin és, doncs, el treball de l’home segons la justícia de Déu? És el treball que li permet menar una vida segons la seva dignitat, i que alhora respecta el medi. No és, per tant, el treball que explota les persones i les coses, sense tenir-ne en compte la dignitat. Més encara, prenent l’Evangeli com a criteri, el treball just segons Déu és el treball que està al servei del manament nou de Jesús, el treball que permet fer realitat, realitat econòmica podríem dir, el manament d’estimar-se els uns als altres.
I ara, permeteu-me, germans i germanes, una brevíssima reflexió sobre el nostre ara i aquí: És aquesta la visió del treball que tenim? El treball precari, i cada cop més precari, tant corrent als nostres dies, que esclafa la dignitat de l’home, que no permet una vida familiar digna, és acceptable, segons la Bíblia? Més encara, el fet que acceptem aquesta situació sense reflexionar-hi d’una manera seriosa, no revela una preocupant despreocupació sobre la nostra pròpia dignitat? Són preguntes que deixo a la vostra reflexió.
I tornem, germans i germanes, a St. Josep. Un dels noms més antics que els cristians van donar-li va ser el de nutritor Domini, nodridor (o educador, segons la traducció) del Senyor. Josep ens és un exemple de treballador perquè va posar el seu treball al servei de l’obra de Déu, acollint el seu fill i esforçant-se per alimentar-lo i ajudar-lo a créixer; perquè va posar el seu treball, en definitiva, al servei de l’amor.
Donem gràcies a Déu, germans, per tots els qui han sabut posar el seu treball al servei de l’amor i han fet possible que arribem fins aquí; i preguem, i impliquem-nos, en fer la nostra vida, la de tots, més justa segons l’Evangeli, cadascú des d’on es troba.

dimecres, 11 d’abril de 2018

"Com pot ser tot això?"

Homilia del Dimarts II de Pasqua (10 d’abril de 2018)



Jesús, ho hem de reconèixer, germans i germanes, parlava sovint d’una manera ben estranya. Els Evangelis són plens de referències a la sorpresa, la incomprensió, i fins l’enuig, que les seves paraules provocaven en els qui l’escoltaven.
«Heu de néixer de nou. El buf del vent va allà on ell vol; en sents la remor, però no saps ni d'on ve ni on va. Una cosa semblant passa amb el qui neix del buf de l'Esperit»
Amb una frase com aquesta, no és gens estrany que Nicodem preguntés, per més que fos un mestre famós d’Israel, un bon coneixedor, per tant, de l’Escriptura, “Com pot ser tot això?”
“Com pot ser tot això?”.
Moltes vegades, germans, pensem que la religió, més encara, que la fe és una qüestió de certeses i de seguretats. Els creients fins i tot ens hem de sentir dir tot sovint que som massa crèduls, que ens fan combregar amb rodes de molí, que tots aquests misteris i miracles que es llegeixen a les nostres esglésies són fenòmens naturals mal explicats, o faules encaminades a controlar el nostre comportament.
Altres, més benèvols, ens envegen la innocència. Els agradaria de creure, perquè els sembla que, creient, estarien més tranquils i consolats davant de les dificultats de la vida, davant dels drames del món, en fi, davant de la mort. Els sembla que els creients tenim la sort de ser babaus, de no veure la dimensió real dels problemes i, per tant, de viure en una tranquil•litat, falsa, però tranquil•litat.
Els creients, en canvi, sabem que molt sovint ens passa com Nicodem, que no entenem res; que les paraules de l’Evangeli ens deixen perplexos, o que fins i tot ens produeixen una mena de rebuig, com a Pere li produïa rebuig de pensar que Jesús havia de morir.
Si anem a llegir l’Escriptura, veiem que el dubte, que el no-entendre, i fins que el no voler fer el que Déu ens demana, forma sempre part de l’experiència dels creients.
“Com pot ser tot això?”, pregunta Nicodem. Com podrà ser això, si no tinc marit?, pregunta la Mare de Déu a l’àngel.
Josep dubta davant l’embaràs virginal de Maria; Zacaries davant l’anunci d’un fill, igual que Abraham havia dubtat, i tal com havia de dubtar Anna, la mare de Samuel. El mateix Samuel sent la veu de Déu i la confón per la d’Elí, i més tard va s’oposa al que Déu vol en l’elecció de David. Molts profetes parlen de dubtes, i alguns, com Jonàs, es neguen en rodó a fer la voluntat de Déu, perquè els provoca un gran enuig. El mateix Moisès es mostra ple de dubtes quan Déu l’envia a anunciar-lo als israelites, i en té fins ben al final de la seva vida. Finalment, potser el cas més conegut: Balaam és incapaç de veure la voluntat de Déu, quan la seva somera l’ha vista ja fa estona.
El dubte, la sorpresa o l’enuig, doncs, germans i germanes, apareixen tot al llarg de l’Escriptura sempre que Déu irromp en la història. No ens ha d’estranyar, doncs, que els qui parlaven amb Jesús en restessin estranyats. No ens ha d’estranyar, en definitiva, si nosaltres mateixos no entenem, o fins tenim una reacció defensiva, quan llegim l’Evangeli.
Jesús és el mateix Verb de Déu encarnat; és la irrupció definitiva de Déu a la història dels homes. El seu misteri pasqual, que estem celebrant i que culmina amb la vinguda de l’Esperit Sant sobre tots els qui creiem en Jesucrist, és l’esdeveniment central en la història d’amor de Déu amb la humanitat. ¿Com voleu no tenir dubtes, com voleu no restar perplexos, davant d’un esdeveniment tant intrísecament inexplicable?
La nostra resposta, però, no és ni la del que ens acusa de mesells, ni la del que ens titlla de babaus. La nostra resposta és la de Nicodem, la de Maria, la de Samuel, la de Moisès, la d’Abraham: la nostra resposta és la confiança d’amor que no exigeix explicacions. No confiem perquè entenem; entenem perquè confiem; i confiem perquè fem, perquè vivim, perquè la nostra fe es fonamenta en la vivència compartida d’un amor capaç de vèncer la mort.
“Heu de néixer de nou” digué Jesús a Nicodem. “Com pot ser tot això?” li preguntà ell; “Com pot ser tot això?” ens preguntem encara ara, quan llegim l’Evangeli i veiem la nostra petitesa, quan veiem les dificultats que ens envolten.
La resposta ens la dóna el mateix Jesús: Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Tot això serà, com ha estat pels qui ens han precedit, en la mesura en que ens donem plenament a aquest manament.
Això us mano: que us estimeu els uns als altres. Posem-nos-hi, germans, amb confiança, i tot el nostre món naixerà de nou.

dimarts, 27 de març de 2018

No tinguem por de la llum

Homilia del 27 de març de 2018. Dimarts Sant



Ell es menjà aquell tros de pa i sortí de seguida. Era de nit.

Dos mil anys no ens han bastat, germans i germanes, per fer llum al misteri d’una persona, o més aviat, al misteri d’una relació, la que tingueren Jesús i Judes, l’apòstol que el va trair. Hi ha qui ha fet de Judes l’emblema de la maldat; hi ha qui ha dit que la seva traïció, en el fons, era innecessària; hi ha, finalment, qui ha destacat tant el seu paper que l’ha volgut presentar com una mena de col•laborador necessari de la Redempció. Són coses, aquestes, germans, que aquí no tractarem.

Judes és per nosaltres l’home que surt de nit, l’home que va cap a la nit, l’home que s’endinsa, que s’enfonsa, diríem, en la nit. És l’home que fa el contrari del que ensenya Jesús. Ell ens diu: Camineu mentre teniu la llum, perquè no us sorprengui la fosca: qui camina a les fosques no sap on va.

I quina és aquesta llum de que ens parla? Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida, ens diu el Senyor.

Hi ha homes i dones, per tant, que segueixen la llum. Hi ha homes i dones com Nicodem, presentat amb aquesta frase: Aquest home va anar de nit a trobar Jesús. Homes i dones, vull dir, que, fins i tot de nit, van a trobar Jesús.

Però hi ha homes i dones com Judes, que fugen de Jesús i van cap a la nit; homes i dones, la llum dels quals s’ofega en la nit.

Són dues les coses que aprenem de tot això: Qui és Jesús; i qui som nosaltres.

Quan uns li pregunten a Jesús: Qui és aquest Fill de l'home? Jesús els respon: Per poc temps encara la llum és entre vosaltres. Camineu mentre teniu la llum, perquè no us sorprengui la fosca: qui camina a les fosques no sap on va. Creieu en la llum, mentre la teniu, i sereu fills de la llum.

Jesús és la llum, Jesús és el Messies, Jesús és la presència de Déu entre els homes i, per tant, Jesús és inamovible, és el punt d’orientació. Jesús és aquell en el qual hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum que resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. Jesús és, en definitiva, el punt de llum de tot el creat.

Penso que no cal donar moltes voltes a què significa la llum a la nostra vida de cada dia, ni a què significa estar a les fosques. Són dues experiències que tots hem fet des de ben petits, i que coneixem perfectament. Dir que Jesús és la llum és una metàfora que no necessita gaires explicacions.

Qui som, però nosaltres? Podríem caure fàcilment en preguntar-nos si som Nicodem, o bé si som Judes... Nosaltres, però, som Nicodem i som Judes: nosaltres podem anar de la nit a la llum, i de la llum a la nit. Aquesta situació d’itinerància, aquesta situació d’inestabilitat, és la que defineix el nostre ser i el nostre fer. Tanmateix, no som com una partícula boja que va i ve; podem escollir, ni que sigui molt fonamentalment, cap on volem anar.

Jesús ens explica aquesta situació. Precisament en la seva conversa amb Nicodem, Jesús diu: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes.

¿Per què caminem cap a la llum o cap a la nit? ¿Per què, quan la llum ha vingut al món, ens hem estimat més la foscor? Per por, germans i germanes, per por que la llum posés al descobert la nostra feblesa, les nostres obres dolentes; perquè hem pensat que la nostra fosca podia macular la seva llum; perquè no hem reconegut aquella llum que la humanitat no veia des dels dies Paradís. En definitiva, perquè no hem sabut fer l’experiència del salmista que diu:¿Diré, doncs, que m'amaguin les tenebres i tingui per llum la negra nit? Per a vos no són fosques les tenebres i la nit és tan clara com el dia: llum o fosca us són igual.

Era de nit, germans, és de nit, no hi veiem clar, a vegades no hi veiem gens, sovint tenim por, i moltes vegades, com Judes, ens escapem de la llum, i fem el mal. Però de nit, també de nit, podem fer com Nicodem, i anar a trobar el Jesús.

No tinguem por de la llum de Crist, germans i germanes, i si mai en tenim, i comencem a caminar cap a la fosca, fem mitja volta, convertim-nos, i tornem cap a la llum que mai no s’apaga: La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.

dimecres, 28 de febrer de 2018

La fraternitat és l'horitzó de tota relació (homilia 1)

Homilia del 27 de febrer de 2018. Dimarts II de Quaresma ( Mt 23,1-12)

Quin goig, germans i germanes, d’escoltar aquestes paraules de l’Evangeli: “...tots vosaltres sou germans...”; “...de pare, només en teniu un, que és el del cel...”; “...de guia, només en teniu un, que és el Crist...”.

Quin goig poder sentir de nou aquest ensenyament del nostre guia en els camins d’aquest món, que ens obre a una visió absolutament nova del nostre viure. És una visió tant nova, germans, que van fer falta entre 1800 i 1900 anys perquè la fraternitat formés part dels ideals de molts països, i gairebé 2000 per aconseguir que gairebé tots els països signessin un paper on es deia que tots els homes som iguals. Imagineu-vos si n’era, Jesús, d’innovador.

Quin goig, germans, de saber-nos germans, però al mateix temps, quin esforç tant gran hem de fer per creure-ho no només de paraula, sinó també de fet. I és que això de ser pares, i mestres, i guies ens és tant llaminer, a nivell personal, o de grup. Això de tenir algú, o fins i tot un grupet, o un grup molt gran si es pot, al qual estimar, al qual ensenyar, al qual guiar pels camins d’aquest món ens és molt reconfortant, perquè esperem rebre aquell mateix afecte que donem, i l’admiració que engendrem en els altres, ens fa sentir bé, ens fa sentir valorats, i tots volem ser valorats, i val a dir que és raonable que ho siguem quan fem bé les coses.

Com ens cal interpretar, doncs, aquest ensenyament de Jesucrist? No podem pas pensar que nostre Senyor ens volgués humiliats i baixos d’autoestima. I, d’altra banda, tots sabem com en són d’importants, sobretot als primers anys de la nostra vida, o quan comencem qualsevol cosa, els pares, els mestres i els guies que des de la càtedra de Moisès, amb l’autoritat del qui sap el que cal fer perquè ho ha experimentat, vull dir, ens eduquin, ens ensenyin i ens guiïn.

Amb tot, ni pares, ni mestres ni guies, i tots en som en un moment o altre de la vida, han d’oblidar que aquests fills i deixebles, abans que ser fills i deixebles són germans, i estan cridats a ser-ho plenament. Que l’horitzó de qualsevol relació entre nosaltres és aquesta fraternitat en Déu, que ha de ser real, viscuda. Perquè la paternitat rep la seva glòria el dia que el fill esdevé germà.

El mestratge rep la seva glòria el dia que el deixeble esdevé col•lega. El guiatge rep la seva glòria el dia que el guiat sap arribar sol. La joia més gran d’un pare, d’un mestre, d’un guia, ve el dia que pot demanar consell al que fou fill o deixeble, perquè hi confia com a germà, com a col•lega, com a amic.

Germans: tots som germans; només tenim un Pare, que és el del cel; només tenim un guia, que és el Crist. És cert que en aquest món tots som fills i pares, deixebles i mestre, guiats i guies, en diferents moments i circumstàncies de la nostra vida. Qualsevol relació humana, però, posada sota la llum de l’Evangeli ha de progressar cap a la fraternitat, la qual no ens cansarem mai de buscar i perseguir, simplement perquè, al fons del nostre cor, sabem que és la única relació entre nosaltres que ens duu a la felicitat. La felicitat benaurada que visqué Jesús i a la qual, amb la seva paraula i els seus exemples, ens crida.

Donem gràcies pels pares i pels mestres que ens han ajudat a saber ser fills de Déu, i que s’han sabut fer germans i col•legues nostres, i demanem-li a Déu la gràcia de trobar les paraules i les actituds per a poder-ho fer també nosaltres, perquè aquest camí, el de la fraternitat sincera, és el que ens duu al Regne de Déu. Que aquest sigui també el fruit de la nostra conversió en aquesta Quaresma.

divendres, 24 de desembre de 2010

Bon Nadal!!


Sembla que la individualitat, la consciència d’ésser separat de la resta d’éssers, hagi de ser la grandesa i la misèria de l’ésser humà. Alguns dels grans relats de la humanitat, com ara el del començament del Gènesi, però també la doctrina fonamental del Buddha o l’obra d’alguns filòsofs sembla que vagi en aquest sentit.
Al Gènesi, el desig de l’home de ser com déus els allunya de la unitat primordial amb Déu que els unia també al cosmos; els fa conscients de la seva individualitat, però també els aboca a la solitud i a la violència envers la resta de la creació.
Aquesta individualitat és, d’una banda, la que ens fa homes, és la que ens ha dut a desenvolupar la cultura, però aquesta sembla que cerqui, precisament, si més no en les seves formes més purificades, el retorn a la unitat amb el cosmos i amb Déu, malgrat que potser només la religió ho manifesti clarament, ni que sigui perquè és el fet humà que més ens hi apropa, és el camí que ens hi vol dur, malgrat tot.
I és precisament la religió la que, en general, ha desenvolupat aquella noció que és la desapropiació, la purificació d’aquell desig bàsic de ser com déus, que ens pot dur de nou a la pau.
Aquell desig, en brut, ens va dur al trencament, i aquest trencament ens ha dut a la violència envers els altres i envers el cosmos, però una purificació d’aquest desig ens ha donar la pacificació.
I la purificació d’aquest desig ens vindrà per un altre desig, el desig de la unitat, que també tenim en el fons del nostre cor, que també és universal, també el trobem a tot arreu, i que es pot dur a terme en tots els aspectes de la nostra vida.
La grandesa del cristianisme en aquest sentit, l’absoluta grandesa del cristianisme, diria jo, és que aquesta nova unitat no ens ve d’un esforç de la nostra voluntat, sinó d’acceptar un amor incondicional; l’amor que es manifesta en aquest naixement humil i silenciós del rebrot de David, del Messies promès i esperat, d'aquell que serà la nostra pau, i que posa fi a la separació.
Ja mai més no estarem separats, ja mai més la divisió no tindrà la última paraula, Déu s’ha fet home i l’home ja no està separat de Déu ni del cosmos; ja no li cal ser com Déu perquè pot ser en Déu i amb Déu, només que accepti aquest amor i el dugui a terme.

dimecres, 22 de desembre de 2010

El pessebre, com un mandala del món que desitgem


Aquests dies són dies de fer pessebre. El de casa l’he fet durant els últims anys, fins que aquest any el Senyor ens ha regalat amb un jove pessebrista.
Fer el pessebre té quelcom d’aquelles activitats artístico-sagrades, com pintar icones o com el que deu ser l’elaboració dels mandales d’arena; activitats en les quals la originalitat no és el que més compta i que estan subjectes, si més no, a un cert costum.
En el cas del pessebre, moltes vegades he pensat que fent-lo, les persones no ens limitem a imaginar les escenes típiques del Nadal, sinó que, per un moment, ens imaginem el món reconciliat que volem. Parlo dels pessebres casolans, dels de tota la vida, que no tenen grans pretensions artístiques.
El pessebre, els pessebres, amb el seu paisatge amable, la verdor de la molsa, la senzillesa dels personatges (siguin hebreus, catalans o napolitans), l’ordre que hi tenen totes les coses... són la imatge del món que desitgem. Tot plegat és inconscientment bíblic, potser, ja que tot plegat es correspon força, pel que fa a l’amabilitat de l’entorn i de les persones, al món del Messies, el món en que Déu haurà vingut i viurà de nou amb nosaltres.
Aquesta tarda cantàvem a vespres: O Rex Gentium, et desideratus earum, lapisque angularis, qui facis utraque unum: veni, et salva hominem, quem de limo formasti.
Qui facis de utraque unum, que vol dir: tu que de les dues en fas una cosa, d’alguna manera parla de la reconciliació en Crist de tot el que estava dividit. Aquesta reconciliació que duu la pau és la que busquem; la busquem interiorment, i la desitgem per al món, malgrat que a vegades no ho sembli massa i la que, d'alguna manera manifestem en el pessebre, en aquesta mena de mandala a la mediterrània.
Tant de bo que, tot fent el pessebre, tinguem un moment per pensar-hi i per buscar aquesta pau al nostre cor, la pau d’un cor unificat per dur pau al món, començant pels qui ens envolten.

dijous, 9 de desembre de 2010

Distància per a comprendre


En aquest cap de l’any, entre Tots Sants i Cap d’Any, és segurament quan s’acumulen la major part de petits rituals familiars i grupals de l’any, almenys els que són comuns a tot arreu. Aquests dies he tingut l’ocasió de pensar en el participar o no participar d’aquests rituals, d’aquestes celebracions en que ja sabem què passarà (i per això hi anem).
La majoria de nosaltres hem estat introduïts en aquesta mena de celebracions de petits, n’hem après els simbolismes dels nostres avis, dels nostres pares, els germans grans... i segurament ha estat en aquells anys que n’hem participat més de cor. Amb tot, aquesta participació arriba ineludiblement a la crisi, a l’avorriment de tota aquesta mena de coses. Temps després, normalment, hom acaba recuperant una il•lusió diferent per aquestes coses, i hom torna a participar-hi ben de cor, però ja no amb un cor de nen, sinó amb un cor d’home.
Pensant en això em va venir al cap dos autors. D’una banda Unamuno, que en un magnífic article parla de la importància de la distància per a una profunda comprensió. Unamuno en parla en el cas de relacions interpersonals tot dient: «Los hombres sólo se sienten de veras hermanos cuando se oyen unos a otros en el silencio de las cosas a través de la soledad.»; i realment, és en la distància que podem valorar les postres relacions correctament, sempre que la distància sigui real i no ens refugiem en una falsa proximitat. De la mateixa manera, és quan ens allunyem d’aquests petits ritus que els podem arribar a valorar. I encara, els ritus i les relacions, en aquests casos, estan íntimament relacionats.
L’altra autor en qui vaig pensar és Sta. Teresa de l’Infant Jesús, que en els seus escrits autobiogràfics parla de la gràcia de Nadal, que va descobrir el dia que va abandonar la il•lusió que de nena tenia per aquesta festa per decidir conscientment de participar-hi.
En definitiva, i seguint amb les meves tedioses reflexions sobre els ritus, sembla que un cert apartament d’aquests és necessari per valorar el pes que tenen a la nostra vida, el pes afectiu, moral, existencial... Sembla que és necessari marxar-ne per tornar-hi d’una altra manera.

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis